La Mota acapara totes les mirades conforme ens apropem a Alcalá la Real
Mai —insistim, mai— imaginem que ens trobaríem amb un lloc així. Tot i que és cert que quan la N-432 es va acostant a Alcalá la Real, i apareix la imponent silueta de la Fortalesa de la Mota a dalt del turó, doncs sent, alguna cosa intueixes. Si més no et queda clar que aquest no és un lloc qualsevol.
I és que, efectivament, La Mota acapara totes les mirades. És la que marca el caràcter i la idiosincràsia de aquesta coqueta localitat jienenca de passat ple de grans històries. Una estampa de què els seus habitants se senten tan orgullosos, que podrien comptar amb els dits d'una mà les llars que no tenen la seva fotografia presidint el saló.
Encaixada entre camps d'oliveres i les muntanyes protagonistes de la comarca de la Serra Sud, Alcalá va ser cobejada per musulmans i cristians, que sabent de la seva posició estratègica entre el Regne de Granada i el de Castella, es van disputar l'enclavament durant segles. Terra de Fronteres, en diuen. I sí, sempre ho va ser.
Terra de Fronteres, en diuen
ARRENQUEM AMB ALEGRIA
Mentre ens decidim a posar-nos les piles ia pujar els carrerons del barri del Turó de la Mota, vam optar per prendre'ns una Mariloli ben fresqueta. Això sí, amb vistes. I és que ens hem plantat, així com qui no vol la cosa, a l'altre turó, el de les Creus, per conèixer Terra de Frontera —és clar—, una fàbrica de cervesa artesana amb accent de Jaén que pot presumir de ser la primera que es va crear a tot Andalusia. No és mala carta de presentació, no creus?
Va veure la llum el 2009 i després del seu nom se'n troben dos grans: Adora Villegas i Pedro Gutiérrez, que van apostar per un negoci que els apassionava quan aquest món encara era un desconegut per aquestes llars. Avui porten a gala els èxits aconseguits i no dubten a mostrar els que els visiten la seva petita fàbrica.
La millor proposta? Asseure'ns a la seva terrassa-mirador i degustar qualsevol de les seves varietats, ja sigui una Golden Ale —la Mariloli, és clar—, una Pale Ale —Terra de Frontera—, una Brown Porter —Piconera—, o una Ipa —Malmorzo—. Amb una imatge de marca més que peculiar, aquí tot ens sap glòria.
I ARA SÍ: LA MOTA
Massa estàvem trigant a pujar al gran emblema alcalaí. Descriure la seva història ens donaria per a diversos articles, però com que el nostre deure és resumir, t'expliquem: així que traspassem el que és un dels recintes emmurallats més importants d'Andalusia, automàticament fem un salt en el temps.
I viatgem fins a l'època de domini musulmà, en plena Edat Mitjana, quan ja es van començar a tenir notícies d'Alcalá —encara que fins i tot s'han trobat restes prehistòriques a la zona—.
Trucada Qal´at al 713, la seva doble muralla es va construir adaptant-se als talls i penyes del turó en allò que va ser tota una obra d'enginyeria: es va convertir així en un objectiu absolutament inexpugnable. Tant, que mai no es van lliurar batalles al seu voltant.
La conquesta per part dels cristians, a mans d'Alfons XI, es va dur a terme el 1341 per setge. Després de cavar túnels per assolir els pous que sortien d'aigua als àrabs i contaminar-los, aquests no van tenir més remei que rendir-se: Alcalá va passar a ser la darrera frontera amb el Regne de Granada.
La Mota
Precisament aquelles galeries secretes que durant segles havien quedat ocultes, van ser redescobertes el 2015 i adequades perquè avui, nosaltres, fem l'entrada a la fortalesa d'aquesta manera fascinant: la Ciutat Oculta és una de les visites guiades possibles a La Mota, una pujada de 150 metres entre costeruts i estrets passadissos que ens porta a travessar les entranyes del turó ia assolir, abstrets, el seu interior.
Un cop a La Mota recorrem l'antiga Alcassaba amb les tres torres: la de l'Homenatge, la de la Campana i la de la Vela. També el sorprenent traçat urbà amb les seves cases i cellers, aljubs i portes, muralles, i el seu tresor més gran: l'Església Abacial de Santa Maria la Major, una de les joies del Renaixement de la província de Jaén, aixecada pels cristians on abans hi va haver una mesquita.
En creuar la porta tornem a sorprendre'ns: detalls gòtics i renaixentistes encara romanen, i això malgrat que al segle XIX els francesos hi van passar assolant amb tot en la seva retirada. En la darrera etapa, va ser usada com a cementiri, cosa que va perdurar fins al 1950: encara queden empremtes d'aquella època als seus sòls.
Església Abacial de Santa Maria la Major
EL LLANILLO: LA NOVA HISTÒRIA D'ALCALÀ
Després de la reconquesta de Granada ja no hi havia res al que témer, així que els alcalaïns van començar a mudar-se als afores del recinte emmurallat, deixant aquest despoblat. La localitat va començar a estendre's pel vessant oriental del turó, va aconseguir la zona coneguda com a 'Llanillo', i va continuar creixent pel Turó de les Creus.
L'últim a mudar-se va ser el Palau Abacial, que en plena Cursa de les Mercedes allotja avui l'interessant Museu Arqueològic amb peces tan cridaneres com les exposades a la Sala del Tresoret: un tresor d'època califal format per un parell de arracades i tota una col·lecció de monedes.
Arribats a aquest punt, toca passejar. Recrear-nos en els altres atractius que fan d'Alcalá la Real un lloc únic. Coneixem així la història de els seus fills il·lustres, com Martínez Montañés o Pablo de Rojas, grans imatgers andalusos.
També la de l'Arxipreste de Hita, que hi ha qui defensa que era aquí. De fet, una plaça amb el seu nom acull l'edifici de l'ajuntament, el rellotge lunar del qual és digne de contemplació.
El 'Llanillo': la nova història d'Alcalá
Però la singularitat d'Alcalá també s'aprecia en la immensa quantitat d'edificis modernistes , que aquí es va veure influenciat pel regionalisme andalús. La major part d'aquells casalots van pertànyer a famílies de comerciants que des de finals del segle XIX van conformar la burgesia alcalaïna. Línies arrodonides i al·lusions a elements de la natura són claus en el disseny.
Un exemple clar és el Palacete de la Hilandera, dissenyat el 1897 per Manuel López Ramírez. Regal de casaments d'un comerciant per a una de les seves filles, amb els anys va passar per diverses fases fins a ser gairebé abandonat, funcionar com a botiga de mobles i patir grans deterioraments.
Avui és propietat d'un matrimoni que regentava un comerç davant de la casa i que va decidir dedicar els estalvis a comprar-lo i recuperar-lo, compartint així les bondats d'Alcalá amb el món.
Del palauet no només ens conquereix la seva extraordinària bellesa, plasmada en detalls com els terres hidràulics, els estucs al foc de les escales o els sostres, pintats a mà. Ho fan també les seves habitacions fascinants: mobles originals i de lèpoca decoren salons, dormitoris, la cuina o el bany.
Algunes sales han estat dedicades a exposicions sobre l'artesania local, mentre que al pati es realitzen, puntualment, actuacions líriques dignes de presenciar.
Palauet de la Hilandera
PARADA I FONDA?
Ja anava sent hora de tastar els sabors d'aquesta terra on, per descomptat, l'oli d'oliva verge n'és el gran protagonista. A El Racó de Pepe donem bon compte: el primer que ens ofereixen és un parell de platerets amb dos tipus d'oli d'oliva Premium, Malacasta i Àgap, per mullar pa.
Pepe, antic jugador de l'equip de futbol d'Alcalá, va canviar els guants de porter pel mandil i des de fa anys delecta amb els seus plats els seus clients. Provem la secretària alcalaïna, un clàssic deliciós a base d'un sofregit de verdures, vi i pollastre. Les seves albergínies amb formatge i mel són, com diuen pel sud, "per cridar-los" de com estan de riques.
Mentrestant, un altre projecte de gran envergadura s'acosta per aquestes terres. La Trinitat, un antic convent restaurat a les faldes de La Mota, ha estat transformat en espai gastronòmic en què no només és possible conèixer el producte local; també compta amb una zona de restauració on es realitzen tasts, degustacions, i on grans xefs de renom com Daniel García Peinado oferiran puntualment les seves creacions mitjançant menús degustació.
Alcalá la Real: un viatge en el temps
Per allotjar-nos, tornem a parlar de palauets: aquesta vegada del que, des del setembre del 2020, s'ha transformat a l'Hotel Boutique Palau de la Veracruz. I ho ha fet de la mà de José Francisco Moyano, el seu actual propietari, que revela que ja de petit corria amb amics per l'edifici en ruïnes.
El cruixir dels seus sostres alts, d'antigues bigues de fusta, deixa palès que els anys d'història continuen formant part de la seva essència. Rememoren aquells temps en què va servir de corral de comèdies al costat d'una ja desapareguda Església de la Veracruz.
Acabem embadalits amb el seu pati central, els detalls del qual d'estil mudèjar queden reflectits a l'enteixinat. També amb les seves majestuoses escales, que deixen al descobert alguna resta de l'antic estuc.
Amb els seus estilosos llums penjants i els seus detalls minimalistes però absolutament encertats, compta amb set exclusives habitacions on el gust i l'elegància dominen cada racó. No hi ha res a fer: hem patit una estella en tota regla.
Terra de vinyes
AMB VI I FORMATGE, EL MÓN ÉS MOLT MILLOR
Això ho sap molt bé Marcelino Serrano, no hi ha dubte. Ens topem amb ell només arribar al seu celler, que és també casa seva, als afores d'Alcalá. La seva història forma part de la tradició històrica de la zona, aquella que ja des d'època musulmana conqueria el paisatge amb els seus ceps.
Perquè resulta que aquestes terres van ser de vinyes abans que d'oliveres, fins al punt que després de la conquesta de Granada, Juana de Castilla li va atorgar al municipi el privilegi del vi : podien comerciar amb ell de forma exclusiva a Granada durant tres mesos a l'any.
Marcel·lí parla amb passió d'aquest projecte mentre desvetlla els secrets de la producció. Ja jubilat, però més actiu que mai, lluita per mantenir vives les arrels mentre recorda aquells anys en què, amb el seu pare, dormia en una cabanya de palla per cuidar les vinyes familiars.
Avui parla orgullós de Blanca, la seva filla, que va decidir convertir-se en Enginyer Tècnic Agrícola i llicenciar-se en Enologia per compartir aquest somni amb ell. Treballen dur, la crisi no els està ajudant, però no hi ha qui els esborri el somriure de la cara: són feliços.
Marcelino Serrano rebent uns visitants al seu celler
A l'experiència de visitar els seus cellers li afegim, com a colofó, un tast dirigit per Blanca d'aquelles que esdevenen especials. L'emoció que transmet a cada pas es contagia mentre ens convida a endevinar cada tonalitat i cada matís.
Per acompanyar, alguns embotits artesanals com els de Montañés: entre el seu llom d'orsa, el seu gall dindi trufat i el seu farcit de carnaval, el pica-pica resulta irresistible.
El formatge, això sí, de Sierra Sur, un negoci familiar amb més de 25 anys d'història en què elaboren formatges i iogurts de llet de cabra -també una mica d'ovella- d'una qualitat inigualable.
La raó? El bestiar pastura a plaer per les faldilles de la Serra Sud de Jaén i produeixen una llet d'atributs incomparables. Amb 3.500 litres transformats cada dia, entre els seus productes hi ha formatges internacionalment premiats, com el curat de cabra: espectacular.
No podràs resistir-te als embotits artesanals
A CAMINAR S'HA DIT
Ja només ens faltava explorar la muntanya, i aquí el cor se'ns divideix: d'una banda hi ha la ruta del Río Velillos, un sender lineal d'uns 10 quilòmetres que discorre per la vega entre pollancres i esbarzers en què nien el rossinyol i la merla comuna. El paisatge, que és una absoluta explosió de verds en totes les tonalitats, s'alterna amb hortes on l'espàrrec és un dels grans protagonistes.
D'altra banda està la ruta, de bellesa extraordinària, del Sender dels Zumaques: un camí que parteix de la pròpia Alcalá i porta a la màxima connexió amb la natura.
Les vistes —ai, les vistes— a La Mota són de postal, mentre que les sorpreses se succeeixen sense parar als 9,4 quilòmetres: des del “Bosc de Pedra” de Vicente Moreno, la parcel·la del qual és un museu a l'aire lliure d'allò més singular, a la frondositat dels sumacs i la cornicabra, espècies vegetals autòctones.
Ruta del Riu Velets
Els Tajos, a la mateixa ruta, és una formació geològica on es valora crear un parc d'aventura per practicar des d'escalada a via ferrada o tirolina.
És precisament allà, amb vistes al pic de La Martina, —el més alt de la zona, 1.555 metres— , on posem fi a aquesta extensa ruta per una de les localitats més sorprenents de Jaén.
Aquesta Terra de Frontera prometia i va complir. Ja ho intuíem a la nostra arribada: aquest no era un lloc qualsevol. I sens dubte que no.
Sender dels Zumaques