Mar, altiplà i muntanya s'alineen a la Calçada dels Blendis
La calçada romana dels Blendis es pot recórrer tant a peu, com amb tren o amb cotxe, a través de la línia fèrria que connecta Herrera de Pisuerga (Palència) amb Santander, la carretera N-611, i el sender de gran recorregut GR-73.
Qualsevol mitjà de transport ens permetrà admirar cada fita del camí, encara que és cert que a peu serà com apareixeran davant nostre les sorpreses que guarda cada camí, aquelles que no apareixen a les guies ni entre les línies d'aquest article.
La calçada dels Blendis es pot recórrer en set dies fent moderats esforços: de l'altiplà a la mar, passant per la muntanya, no hi ha un pas millor per assolir la costa des de les planes de Castella.
La Calçada dels Blendis al seu pas per la Vall del Besaya
HERRERA DE PISSERGA – AGUILAR DE CAMPOO
Les aigües del Canal de Castella somien tocar el Cantàbric, però mai el podran arribar nedant. Conscients de la impossibilitat del dit anhel, els enginyers vuitcentistes de finals del segle XVIII, esperonats pel desig borbònic d'unir Castella amb el mar i Amèrica, van crear el Camí Reial que uneix Santander i Reinosa (1748) i el Camí de les Farinas (1794) fins a Palència, passant per Alar del Rey.
Aquest Camí Reial, el mateix que recorrerem, se superposa en nombrosos trams amb la Calçada romana dels Blendis, demostrant la pervivència de la perícia llatina encara en els nostres temps: la N-611 calca alhora, en menor proporció que el camí, les empremtes de la calçada.
La ruta que uneix Herrera de Pisuerga i Aguilar de Campoo discorre al costat de la riba de un Pisuerga que sembla recordar-nos amb el seu serè discórrer que el nostre camí, al contrari del que versava Antonio Machado, no es farà en caminar.
Infinites empremtes sense nom han donat forma al camí abans que els nostres passos gosessin afrontar-la, i així ens ho recorda cada església, pont o resclosa que trobem.
Bosc d'àlbers a Aguilar de Campoo
El Canal de Castella neix i mor a Alar del Rey, les aigües del qual ens acomiaden envejoses dels nostres peus. Elles no podran admirar les verdes praderies de Mave, l'església rupestre d'Olleros de Pisuerga (s. X), ni esglaiar-se davant els paredons del Congost de les Tores mentre les silencioses ruïnes de la Muntanya Cildá vigilen el nostre caminar.
Mave és una destinació alternativa per descansar molt proper a Aguilar, doncs el mateix poble té vocació hospitalària i un passat mil·lenari. Al monestir de Santa Maria (s. XII) descansaven els nombrosos pelegrins, sobretot flamencs i britànics, que desembarcaven a Santander per assolir el camí de Santiago.
El Convent de Mave és un hotel preciós que ocupa part de l'antic monestir gràcies a una acurada rehabilitació que ha sabut mantenir l'essència medieval del lloc. Un piano de cua es troba al servei de l'hoste, i també un restaurant excel·lent on el viatger podrà provar les famoses botifarres de la propera vall de Santullán.
Claustre del Monestir de Santa Maria la Real (Aguilar de Campoo)
AGUILAR DE CAMPOO – REINOSA
“Sóc de la vall de Campoo, on regna la noblesa”, canta la cançó muntanyenca. Raó no falta al folklore en recordar millor que ningú el passat d'una terra. Bona part dels nobles i gentilhomes que van ocupar càrrecs, mestres i almirallats a Castella durant l'Edat Mitjana provenien d'aquestes terres, bressol de un regne que abans va ser comtat, on tota persona, home, dona, clergue, o pagès, era soldat.
Les esglésies construïdes per una societat sempre en guàrdia eren petites, de murs gruixuts i amb aspecte de fortalesa. El romànic campurrià, d'indiscutible bellesa gràcies a obres mestres com l'església de Santa Cecília a Aguilar o Sant Pere de Cervatos, ens acompanyarà al llarg del camí que el va il·luminar.
Sense la Calçada dels Blendis, poques influències foranes haguessin arribat a aquestes terres, ni de bon tros els ecos de la reforma cluniacenca, el gran impuls que va donar lloc al romànic i al camí de Sant Jaume.
De pont a pont a Aguilar de Campoo, Palència
El pont romà de Nestar, a escassos quilòmetres al nord d'Aguilar, ens permet apreciar la traça de la calçada, igual que al llogaret de La Quintana (Valdeolea), on es conserva una part de l'antic paviment. Al costat de la calçada apareixen també menhirs prehistòrics com el de la Llaneda, a Las Quintanillas, oa la Matorra, molt a prop de Mataporquera.
El camí creua el riu Camesa per un altre pont romà i ascendeix cap al punt més alt que haurem d'ascendir a tot el recorregut, al cim del qual es troba el poble de Sant Martí d'Hoyos.
Aquest petit llogaret es troba detingut en temps medievals, i tant la seva petita església romànica com la torre medieval que vigila el camí mereixen una visita. Des de Sant Martí de Hoyos s'obté una de les millors vistes de la vall de Campoo, travessada d'oest a est per l'Ebre, i la capital de la qual, Reinosa, espera la nostra arribada.
Pont romà de Nestar
REINOSA – LES FRAGUES
Cantava el poeta romà Horaci que “el càntabre no estava fet per portar el nostre jou”. Dos mil anys després, els campurrians encara presumeixen del caràcter indomable, forjat pel fred de l'hivern i l'aridesa de l'estiu, a cavall entre la muntanya i l'altiplà.
La Cantàbria romana posseïa el seu centre principal a Julióbriga, les ruïnes del qual poden observar-se al poble de Retortillo, molt a prop de Reinosa. Un lloc insignificant per a Roma, poc més que un humil centre militar destinat a vigilar la seguretat de la Calçada dels Blendis.
Un cop deixem enrere Reinosa, abandonarem Campoo seguint el nounat riu Besaya, les aigües del qual sorgeixen de les entranyes de la muntanya al poble de Fresno del Río. El paisatge campurrià, amb les seves planes encaixades entre muntanyes, deixa pas al verd dels prats cantàbrics, penjats sobre valls estretes i congostos.
La calçada romana evita el fons de les valls, temorosos els seus enginyers d'emboscades i crescudes, enfilant-se a les muntanyes a partir del poble de Somaconcha. A partir d'aquí, comença el tram més bell de la ruta, ja que les lloses de la calçada romana, el seu canal de desguàs i l'antic paviment brollen del terra com si el pas dels segles no hagués tingut cap efecte.
Ruïnes romanes de Julióbriga
La Calçada dels Blendis travessa el frondós bosc de faigs, roures i castanyers que separa Somaconcha i Peu de Concha, la toponímia del qual es troba lligada directament al camí: petxina és calçada en el castellà antic que només perviu en els noms dels pobles.
Sorprèn la solitud que acompanya el caminant, i durant el recorregut, serà senzill imaginar-se un mateix com un legionari romà que recorre sense deixar de vigilar el bosc la via que el conduirà al Portus Blendium (Suances).
Un cop baixem de les muntanyes i el bosc arribem a la bonica vall d'Iguña, la importància històrica del qual es troba estrictament vinculada a la calçada que el travessa.
Al costat del camí, entre els pobles de Peu de Concha i Cobejo podem admirar les restes d'una torre altmedieval, construïda probablement pels cristians provinents d'Al-Àndalus refugiats després de les muntanyes de Cantàbria per vigilar el camí que els va conduir fins a la seva nova llar.
Peu de Concha
De la mateixa època és l'església preromànica d'Helguera (s. X), dedicada a Santa Leocadia, les traces del qual rememoren l'art visigot que els mossàrabs van portar amb si a terres del nord.
A mesura que ens apropem al poble de Las Fraguas, assistirem a l'espectacle anacrònic que ofereix la visió de un temple neoclàssic destacant entre les copes dels castanyers. Es tracta de l'església de Sant Jordi, edificada el 1890 pel romàntic duc de Sant Mauro, el mateix que es faria construir un bellíssim palau d'estil anglès, el Palau dels Fornets , als afores del poble.
L'edifici sembla acabat de sortir d'una novel·la de Sherlock Holmes, i per això va ser triat pel director Alejandro Amenábar per rodar els exteriors de la pel·lícula Els Altres (2001).
L'església de Sant Jordi: un temple neoclàssic entre castanyers