De ruta per la zona burgalesa de la Comarca de pinedes
Vies verdes, canons, llacunes gelades, coves ancestrals i fins i tot localitzacions de pel·lícules de culte són només algunes de les coses que ofereix Pinares, comarca natural dividida entre Burgos i Soria.
Ens disposem a recórrer la seva part burgalesa en un atrafegat cap de setmana amb activitats suficients per omplir un mes sencer.
Les cases escalonades al vessant sud de la serra de Neila ens donen la benvinguda a Quintanar de la Serra , la nostra base d'operacions.
Casa de la Fusta
No trigarem a descobrir l'església parroquial de Sant Cristòfol (segle XVII) o la plaça de l'Ajuntament, adornada amb el quiosc de música. El seu mirador ofereix una gran panoràmica de la zona, amb les ruïnes de l'ermita de Sant Martí als afores i, per tot arreu, les pinedes que donen nom a la comarca, l'explotació comunal del qual es va convertir en un dels seus principals motors comercials al segle XX.
El bar desapercebut El Pèrgol, al que s'arriba baixant unes escales a un lateral de la plaça, és el lloc ideal per prendre una bona cervesa. El sopar i el llit ens esperen a Les Maies , posada rural amb encant i mim pel detall que s'alça a l'entrada del poble. El millor: la botifarra de Burgos i la seva original tapa de torrades.
DIA 1
Visitem de bon matí Covarnantes, als afores de Regumiel de la Serra. Es tracta de una cova originada de manera natural entre enormes blocs de pedra a la qual s'arriba fent una petita passejada. La vegetació per tot arreu, l'aigua caient en petites cascades per sobre de la roca i els petits pins que han aconseguit créixer contra tot pronòstic a la part superior doten el conjunt d'una bellesa com a mínim curiosa.
Travessant l'orifici en qüestió, arribarem a un congost que fa de mirador de la vall creada pel riu Gumiel. El seu interior ha servit de refugi a ramaders (guardant de 500 a 1.000 caps d'oví) , musulmans, carlins i, segons asseguren els veïns, el mateix Cura Merino, que hauria utilitzat la fornícula cavada a la roca per fer missa.
Necròpolis del segle IX
De tornada al camí principal i pujant riu a dalt de tot just cinc minuts s'amaga entre la flora els restes de la Casa dels Biscains , utilitzada al seu dia per a l'explotació forestal i els murs de pedra dels quals, menjats per la molsa, li atorguen una fotogènia particular.
Al Comuner de Revenga , terreny compartit entre Canicosa de la Serra, Quintanar de la Serra i Regumiel de la Serra, s'alça orgullosa la Casa de la fusta , lloc al qual hauria de treure el cap qualsevol amant de la naturalesa i l'ecologisme que es preï.
Es tracta d'un edifici construït a base de pins silvestres que imita la manera com s'apilen una vegada talats. El seu interior acull aules didàctiques, tallers i exposicions permanents i itinerants sobre el món de la fusta i l'aprofitament forestal. Un ascensor eleva els visitants fins al seu imponent terrassa superior posant a prova el nostre vertigen, amb una panoràmica espectacular.
Baixem a peu per la rampa que dóna accés a la part del darrere per gaudir de la romeria que cada darrer dissabte de maig treu en processó la Mare de Déu de Revenga, portada en braços per les dones (vestides amb vestits regionals) mentre els homes porten els estendards i la banda local toca serranillas. La festa s'acompanya de diversos llocs d'artesania, menjar, atraccions i tavernes exteriors.
All carreter
Abans de seguir la nostra ruta traiem el cap a la necròpolis altmedieval del segle IX , amb 133 tombes antropomòrfiques tallades en un aflorament rocós.
Envoltat de natura i nius de cigonyes, **als afores de Vilviestre del Pinar , el Mesón El Molino ** és el lloc escollit per degustar una recepta local tan exquisida com sorprenent: l'all carreter (professió a què es van dedicar tradicionalment a la comarca) .
Es tracta de un guisat de cabra machorra (morta sense donar a llum) cuinat a foc lent amb bolets, verdures diverses i caps d'all sencers durant set hores, aconseguint que una carn que es podria esperar dura es desfaci a la boca. Se serveix dins d'una enorme fogassa de pa partida per la meitat : es destapa la part superior per servir la chicha al costat d'un tros de pa de la part inferior (impregnat de salsa) i es torna a tapar perquè conservi la calor fins a la ronda següent. El curiós és que, al revés que a la bullit, després de la carn se serveix de segon plat la sopa que ha sortit de la mateixa olla.
No ens en podem anar sense visitar el petit museu etnogràfic que tenen a l'aire lliure a la part posterior, amb carros, eines de cultiu diversos i una enorme forja.
Llacunes de Neila
No hi ha millor lloc per baixar tan copiós menjar que Hontòria de la Pineda. Als seus afores aviat trobarem la seva antiga estació de la via verda (Camí Natural Santander-Mediterráneo) , reconvertida en alberg i adornada amb un parell de tipis apatxes a l'exterior per organitzar campaments infantils a l'estiu.
Després de travessar l'àrea que han condicionat per a l'estacionament d'autocaravanes hi enfilem l'accés oest al popular Canó del Riu Llops , un paratge singular furgat per l'erosió de la llera fluvial sobre la pedra calcària entre Burgos i Sòria que ha aconseguit per dret propi la catalogació de Parc Natural.
Passegem pel sender de Don Miguel fins arribar al Chozo de Resineros , reconstruït per mostrar la forma artesanal en què s'extreia la resina dels pins.
De tornada al cotxe, pugem fins al mirador de Costalagos per contemplar les impressionants panoràmiques de la zona. La seva altura permet albirar l'horitzó fins a l'estació d'esquí de La Pinilla (Segòvia).
Rematem la visita gastant unes quantes fotos de la nostra càmera al Pont Campanar, que permetia en temps pretèrits a la calçada romana salvar el riu Llops.
La jornada acaba de tornada a Quintanar de la Serra amb una **sopar a Casa Ramón**, on degustem delícies micològiques com ceps a la planxa o remenat de gosset.
Sant Diumenge de Sitges
DIA 2
La Llacuna de la Cascada , alimentada per diversos torrents d'aigua que arriben des de diversos punts de la paret rocosa on està tancada, potser és la més espectacular de les Llacunes Glacials de Neila.
El Parc de les Llacunes Altes té disposats diversos pàrquings al llarg de la seva xarxa de camins des dels quals els visitants poden arribar a peu fins a les diverses llacunes, en rutes que oscil·len entre els 20 minuts i una hora.
Les millors panoràmiques les trobarem a la Llacuna Llarga i la Llacuna Negra (no confondre amb la de Sòria) , allotjades al capdamunt de la serra.
Els reflexos màgics de la Llacuna dels Ànecs i els longeus arbres que hi ha al costat de Llacuna Brava (que bé ens podran recordar als ents d'El senyor dels anells) ofereixen igualment infinites possibilitats als fotògrafs.
Totes elles tenen a les ribes refugis de fusta on pernoctar, contactant prèviament amb l´ajuntament. El seu origen es remunta a la darrera glaciació, i és el paratge ideal per als aficionats a l'escalada en gel.
El monestir, visita imprescindible
Abans d'emprendre el retorn a casa, hi ha dos motius per endinsar-nos a la veïna Serra de la Demanda. El primer és el Cementiri de Sad Hill, als afores de Santo Domingo de Silos, on Sergio Leone va rodar l'escena final de la seva pel·lícula més aplaudida: El bo, el lleig i el dolent. Tot i que va repetir localitzacions a Almeria i la Serra de Madrid, la veritat és que el mestre del spaghetti western va gravar la major part del lliurament final de la Trilogia del dòlar (protagonitzada per un encara desconegut Clint Eastwood) en aquesta serra burgalesa allà pel 1966.
El 2014, com a part de les celebracions que s'estaven preparant per al 50è aniversari de la cinta de culte, diversos enamorats del cinema i de la zona es van unir per crear la Associació Sad Hill amb l'objectiu de restaurar el cementiri , deixat tots aquests anys de la mà de déu. El lloc ja és visitable, els més fanàtics del film poden posar el seu nom a una de les tombes i el procés ha estat rodat al documental Sad Hill Unearthed, que s'estrenarà aquest proper mes d'octubre.
El segon motiu, òbviament, és visitar el monestir de Sant Domingo de Sitges. Però com ja és hora de dinar i no podem anar-nos sense tastar el lletó , entrem primer al restaurant del Hotel Tres Corones de Sitges , on a més degustarem al final **la seva pròpia ginebra (Gin Silos)** per ajudar el nostre sistema digestiu, portat al límit durant tot el cap de setmana.
Accedim a la visita guiada al monestir , que inclou un recorregut per la planta baixa del claustre romànic i diverses habitacions annexes com la sala capitular, la botica (on es conserva una farmàcia de principis del segle XVIII) o el museu (amb una exposició d'imatges, pintures i peces d'orfebreria).
No obstant això, pel que aquest monestir és conegut al mig planeta és per els seus famosos cants gregorians , que van enganxar fins i tot el pelotazo discogràfic a mitjans dels 90. La gent que vulgui acudir a escoltar els monjos en directe només ha de anar a qualsevol de les celebracions diàries que hi ha a la seva església que, com a cerimònies litúrgiques, són d'entrada lliure.
Tornem a casa en harmonia, amb somni a faltar, quilos de més i moltes ganes de tornar.