Només tu i la muntanya, podries?
“Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, enfrontar només els fets essencials de la vida i veure què era el que m'havien d'ensenyar, no fos que quan estigués per morir, descobrís que no havia viscut”. José Díaz es va aprendre aquesta frase de memòria del seu llibre de capçalera, Walden, del filòsof americà Henry David Thoreau . I amb aquesta frase al cap i la seva passió per la natura va decidir seguir els seus passos i aïllar-se als boscos. Marxar-se “100 dies en absoluta solitud allunyat del convuls ritme de la civilització”.
Carregat només amb un equip de càmeres es va pujar a la seva cabana aïllada a 1.500m d'alçada al Parc de Xarxes, a Astúries, Reserva de la Biosfera, acompanyat només pel seu cavall Àtila i pel gall i les gallines que havia pujat anteriorment. Igual que es va preparar un petit terreny com a hort, i un tupper amb una mica de menjar que deixava a la vora d'un riu proper.
Les cabanes al fred hivern.
En una situació d'autosuficiència, es va aïllar per complet del món, de la tecnologia, el més proper al contacte humà era les cartes que rebia i manava a la seva dona cada dilluns, les deixava en una altra cabana i quan ell marxava les recollia el seu fill. Per no perdre la veu, perquè no se li atrofiés, parla en veu alta, parla amb el cavall, amb les càmeres.
Àtila i Josep, íntims.
Pel dia sortia a recórrer les muntanyes increïbles, un dels llocs amb més fauna salvatge en llibertat d'Europa. Díaz va escollir el millor moment de l'any del 12 de setembre al 15 de desembre (de 2015), per agafar encara algun dia gairebé d'estiu, gaudir de tota la tardor i els seus colors canviants i trobar-se amb les primeres nevades. Les imatges que capta amb el dron són impressionants.
A les nits es reclou en la foscor més absoluta a la cabana. En un moment donat quan apaga la llum i la càmera la pantalla es fon a negre. El sentiment de solitud la traspassa i s'entén una mica la part més dura que va suportar.
La cabana al capvespre.
"La soledat i l'aïllament són el més dur", arriba a reconèixer al documental. Els dies de vent aquesta sensació se'l potenciava. “Vaig sentir la duresa de la solitud de manera implacable”, admet. “I en vaig aprendre molt”.
Va marxar amb el principal objectiu de desafiar-se a si mateix, de trobar-se, d'enfrontar el dolor del seu germà Tino, a qui va perdre uns anys abans; però també amb tots aquests fins que avui estan tan latents a la nostra societat: la necessitat de tornar als orígens, de tornar a connectar-nos amb la natura, aprendre de nou a respectar-la, la urgència de qüestionar el moviment frenètic que ens domina, d'intentar alentir-nos, per què tenim tanta pressa sempre?, de rastrejar l'esperit aventurer real i de superar les nostres barreres psicològiques.
La solitud és això.
Veient el documental donen ganes d'emular-lo d'alguna manera. De sentir aquesta disposició absoluta del teu temps. De canviar la televisió per les maneres d'una foguera. De sentir les dutxes daigua freda i pura de la muntanya com un moment de renaixement. Veient-ho et preguntes si podries viure 100 dies de soledat a la muntanya. José Díaz va poder i diu que va ser “feliç, molt feliç”. “Encara que vaig plorar, vaig patir, vaig dubtar, vaig renegar… vaig ser immensament feliç”.
Les dutxes glaçades, sorprenentment, eren el millor moment.