Orbaneja del Castell, on les roques espectaculars emmarquen les teulades d'aquest poble burgalès.
La majoria dels rius del nostre país comparteixen un clic vital molt similar: nascuts entre grans muntanyes que els alimenten amb el nèctar maternal de les neus i els rierols, transcorren una plaent infància a través de valls predisposades per al seu reüll, com si la natura volgués brindar als nounats rius una infantesa tranquil·la abans de sotmetre'ls a les seves pròpies dureses.
L'adolescència arribarà quan, a la seva incessant recerca del mar, trobin davant seu massissos de roca mai abans fallta on ells mateixos hauran d'obrir-se pas.
Després arribarà la calma, els amplis meandres que denoten maduresa i seny, amb accessos puntuals de còlera en forma de riuades, fins a morir plaentment a la vora del mar. Una vida tan humana que ens connecta amb els rius com si fossin part de la nostra petita família.
Delta de l'Ebre, on el riu mor plaentment a la vora del mar.
“L'Ebre neix a Fontibre i desemboca a Tortosa”, diu una cançó campurriana, i la jota aragonesa respon: “L'Ebre neix a Fontibre, i es fa mascle a Aragó, i en arribar a Catalunya se'ns fa fanfarró”.
Obvien les dues lletres que només néixer el riu a les altures de Campoo, tot just convertit en infant després de banyar Reinosa i passejar-se per la vall de Valderredible, ha d'afrontar la gesta més gran de tota la seva vida fluvial: obrir-se pas a través de les muntanyes de calcària que la separen dels rius Nela i Jerea, sense les aigües i l'alè del qual seria impossible afrontar el llarg camí cap a la Mediterrània.
Només internar-nos a el canó de l'Ebre, començarem a veure sobre els nostres caps grans esbarts de voltors lleonats que habiten les vermelles agulles de pedra que emmarquen els cims dels penya-segats. Les parets verticals són fruit del treball del riu durant milions d'anys, perforades per milers de coves on habita una nodrida avifauna.
Els humans també van ocupar aquest lloc des de la Prehistòria, atrets per la presència d'aigua i la caça dels seus boscos riberencs, així com per la protecció que oferia el canó respecte a les parameres que s'estenen als alts.
La poció semblava perfecta: aigua, refugi i menjar donen lloc a vides humanes, i al llarg del riu, més enllà fins i tot dels seus congostos, van començar a brollar comunitats que aviat van saber buscar els llocs on el líquid element corregués nit i dia, abraçant-los i protegint-los contra els perills: són els 'Pobles d'Aigua' de l'Ebre.
Meandre del riu Ebre prop del poble de Valdelateja.
ORBANEJA DEL CASTELL
Orbaneja del Castell (Burgos, Castella i Lleó) es troba a pocs quilòmetres de la boca oest del canó, envoltada per boscos de roure, alzina i bedoll. La seva envejable posició, en un turó esglaonat recolzada contra les ocres parets del canó, va ser aprofitada pels primers pobladors de la zona, els berbers, que cercaven llocs tranquils i aïllats on romandre a resguard de les aldarulles àrabs i cristianes.
Van trobar una cascada gegantina, alimentada per mil rierols que donaven lloc a petites terrasses i pel gran corrent que raja de l'anomenada Cova de l'Aigua. La cascada és realment una toba, i una toba és un d'aquests petits miracles de la natura pels que sorgeixen els 'Pobles d'Aigua'.**
El procés de creació d'una toba no és senzill: l'aigua de pluja que cau sobre els aturats que envolten el canó, pobre en CO2 i minerals, s'omple d'àcids en travessar el terra. Com que la roca que troba és calcària, i les roques calcàries són fàcilment dissoltes per l'aigua, aquesta s'obre pas carregant-se alhora amb el carbonat arrabassat a la pròpia calcària. En sortir a l'exterior, són les condicions ecològiques les que marquen el pas següent.
Cascada d'Orbaneja del Castell, a Burgos.
En el cas d'Orbaneja, el raig d'aigua procedent del subsòl emergeix a la Cova de l'Aigua, dipositant la seva excessiva càrrega de carbonats en allò que avui són les hortes, jardins i piscines naturals del poble.
Què passa quan tirem aigua amb sorra sobre el nostre castell a la platja? El mateix que va passar a la toba d'Orbaneja durant milions d'anys fins a formar el paisatge que van trobar els humans.
Avui dia Orbaneja és d'obligatòria visita per la bellesa de la tova, el paisatge que ofereix el canó, i el seu ben conservat mas rural. Prendre una cervesa a la terrassa d'El Arroyo (El Caño, 4) escoltant el fluir del corrent mentre la nostra vista es perd en les formes capritxoses del canó de l'Ebre és una cosa que mereix el final d'una quarantena.
TUBELA DE L'AIGUA
Tot i això, la popularitat d'Orbaneja convida a buscar 'Pobles d'Aigua' allunyats de les multituds (cada vegada menys recomanables), com el proper Tubilla de l'Aigua (Burgos, Castella i Lleó), el nom del qual indica el seu origen en una nova toba, si és possible, encara més bella que la seva veïna d'Orbaneja.
No hi ha nom més natural que aquest poble, ni una història més vinculada a l'aigua com la de Tubilla: a les altures de la seva toba s'aixequen l'església i el caseriu medieval, vigilant les aigües que formen petits tolls blavosos i transparents que reguen l'horta del nucli urbà.
Cova formada fa milions d'anys a Orbaneja del Castillo, Burgos.
La vall és un petit verger castellà que, com el conjunt de les falçs de l'Ebre i el riu Rudron, va ser aprofitat des dels començaments de la història humana per alimentar nombroses comunitats neolítiques que van deixar darrere seu els nombrosos dòlmens que jalonen el Páramo de la Lora.
Durant la Antiguitat romana, en canvi, van ser llocs aïllats i mal comunicats amb les ciutats de l'altiplà i la vall de l'Ebre, i van patir els costos d'una despoblació progressiva accentuada per l'arribada dels musulmans l'any 711.
Ja he parlat dels berbers que van trobar a Orbaneja el seu lloc de refugi, però també els cristians, provinents de les humides Astúries i Cantàbria, van saber apreciar els avantatges que conferia fundar 'Pobles d'Aigua'.
Dolmen del Moreco (3.200 a.C.), a Hoya de Huidobro, Burgos.
PUENTEDEY
Un exemple notable el trobem quan la gent va arribar a Puentedey (Burgos, Castella i Lleó), topònim derivat de pont de Déu, doncs només acudint a allò diví podien els cristians explicar-se aquella obra. El riu Nela excava un arc enorme sobre la clau del qual es va instal·lar el caseriu, l'arquitectura del qual conserva les traces medievals que dignifiquen les esglésies romàniques de la zona.
Val la pena aturar-se, seguint el Nela cap a l'Ebre, a l'església de Sant Andreu d'Escanduso, el més petit dels temples romànics de la nostra península, i que guarda al seu interior un secret en forma de finestretes preromàniques que porten de cap els historiadors de l'art.
Molt a prop, hi ha el veí poble d'Escó, sempre enganxat al Nela, on hi ha l'església romànica més antiga de Burgos: Sant Salvador d'Escó. No us ha de sorprendre l'aspecte poc eclesiàstic de la seva fàbrica: l'any 1088 de la seva fundació era una època tan insegura que els cristians edificaven les seves esglésies a manera de castells per poder refugiar-s'hi en cas de perill.
Sota el pont de roca natural del poble Puentedey, Burgos.
FREDES
Fredes (Burgos, Castella i Lleó) neix precisament en aquest temps d'angoixa. El seu èxit és degut a que els seus pobladors van buscar el que amb tota seguretat sigui el penyal més inaccessible de la comarca, on llueix el castell digne de postal que avui podem admirar.
La vinculació de l'aigua amb Fredes és palesa en admirar el pont medieval que creua un Ebre ja madur després d'haver aconseguit vèncer les calcàries de les Merindades, lloc de peatge i pontatge que indicava la importància de la cruïlla del riu durant els segles en què tot es feia caminant.
La riquesa de Fredes no només prové de l'Ebre, sinó del riu que la voreja pel marge sud-oest, el riu Molinar. El seu nom ja ens dóna pistes sobre el que durant segles va esclatar les seves ribes: desenes de molins fariners que convertien el blat castellà en 'or blanc'.
Pont medieval del poble de Fredes.
La ruta dels molins de Frías comença i acaba a Tobera, i trobant-nos al final d'un article dedicat a les tobes i l'art de l'aigua, cal assenyalar poc més sobre el nom que la bellesa de la seva cascada, ampla com la cua d'un cavall, el cabal del qual depèn enormement de l'estació de l'any.
Sabedors dels regals que l'aigua proporciona sense demanar res a canvi, els castellans van edificar molt a prop de la cascada de Tobera l'ermita de la Verge de la Hoz, de fàbrica gòtica construïda amb la roca de la toba sobre la qual s'assenta.
El més propi seria abandonar el lloc i aquest article a través de un pont, símbol d´unió i opció per a qui prefereixi caminar 'entre dues aigües', i davant de l'ermita de la Mare de Déu de la Hoz es troba aquell que milers, milions de passos han foradat rumb a Santiago de Compostel·la. El seu arc medieval es trobarà esperant quan sortim, igual que els 'Pobles d'Aigua' de l'Ebre: per a ells, formats a través de mil·lennis de fluir, aquest descans només ha estat un sospir.
Hermita de la Verge de la Hoz, a Tobera (Burgos).