A Sàhara va ser feliç.
A Platja de l'Home, a Gran Canària, hi ha una petita placa que resa “Racó de Sanmao”. En ella és fàcil veure sovint turistes xinesos emocionats, fent fotos. Els paisans van trigar a saber i entendre el significat d?aquesta humil placa. Tant com li va costar a l'encarregat del cementiri de La Palma saber perquè aquests visitants de l'extrem oriental del planeta arribaven preguntant per la tomba d'un tal Josep Maria, l'home de la barba llarga, o Hexi, en nom xinès.
“Aquest sobtat interès va sorprendre tothom. Actualment ja s'ha construït una Ruta Sanmao a Gran Canària ia La Palma. També segueixen els passos a Madrid”, expliquen Marta Arribas i Ana Pérez de la Fuente, les directores del documental Sanmao: La núvia del desert, el retrat d'aquesta dona Sanmao, icona literaria i feminista a la Xina i Taiwan, pràcticament desconegut a Espanya, no traduïda de fet fins fa menys de 10 anys.
La reina del desert, la núvia de les Canàries.
A dalt i Pérez de la Fuente tampoc sabien res sobre Sanmao fins que una amiga, Lorena Mena Quero, neboda de José María, els va preguntar una tarda: “Us explico la història del meu oncle i la seva dona, l'escriptora xinesa Sanmao?”.
“I llavors va començar a desgranar una formosa història d'amor, aventura i tragèdia que abraça des dels anys 40 fins als 90. Un conte real que ens va captivar: el de la jove xinesa sofisticada i d'esperit nòmada i el jove espanyol de classe mitjana, honest i fort, bussejador professional, que li ofereix l'aventura de viure al desert”, expliquen. Els va ensenyar una preciosa foto de tots dos: “una jove i somrient parella vestida amb caftans al mig del desert” que els va fascinar i van decidir convertir en la seva següent pel·lícula, una que “ningú havia explicat i que mereixia la pena fer-ho”. Perquè a més de viure una preciosa història d'amor, Sanmao va ser també una pionera a la crònica de viatges que va recórrer mig món, des d'Europa a l'Amèrica llatina, l'Àsia o l'Índia amb la mirada fresca i l'estil original i directe”, expliquen.
Les directores van descobrir l'obra de Sanmao precisament a través de la primera i gairebé única obra de l'escriptora traduïda a l'espanyol: Diaris del Sàhara, “cròniques de la vida quotidiana al desert amb José María Quero que es van convertir en un èxit immediat a Taiwan. Hi tocava amb molt d'humor el xoc cultural orient-occident i parlaven de la vida al desert i dels seus veïns sahrauís”, continuen. Després van arribar als Diaris de Canàries, els relats de la seva vida a l'arxipèlag, on es va mudar la parella després de la Marxa Verda del Sàhara i on van viure fins que a un fatídic accident, fent submarinisme, la seva passió i feina, Josep Maria va morir. Sanmao llavors va tornar a Taipei i va seguir viatjant per tot el món, sola.
Amb José o Hexi, com Sanmao el va batejar.
“Vagar és part de la meva vida, m'agrada marxar. No em sento de cap lloc, sóc part de tots els llocs, però no me'n sento part de cap. Com més viatjo, més sola em sento”, va escriure Sanmao i llegeix Lucía Jiménez en veu en off al documental que ha aconseguit explicar la seva vida a partir dels testimonis de la família de l'escriptora (els seus germans), la família Quero i amics comuns del seu temps a Espanya, que la van conèixer quan va arribar per primera vegada a Madrid per treballar al primer restaurant xinès de la capital o que van ser els seus veïns en el seu temps més feliç, al desert, vivint a Aaiun, en una casa sense número, on va començar a cuinar receptes típiques de la taula xinesa amb ingredients que la seva cunyada més jove, l'Esther, li enviava des d'Espanya.
“Sanmao necessitava viatjar, es considerava una nòmada, 'm'agrada marxar' deia”, expliquen les directores. “Aquest esperit lliure la va convertir també en una icona femenina. Sanmao feia el que les dones xineses no podien, en una època en què ni tan sols estava permès viatjar. A més, casar-se amb un espanyol maco, amb barba, semblava un somni autèntic. Es va convertir en** una finestra a un món exòtic i llunyà** que va fer somiar diverses generacions”.
Els relats de Sanmao no són completament autobiogràfics, són una mena d'autoficció que a Taiwan i la Xina van estar circulant clandestinament durant un temps fins a assolir una popularitat lliure que va esclatar als anys 80 amb el retorn de l'autora. Descrivia Espanya amb tant d'exotisme, parlava del seu amor amb tanta emoció que van arribar a pensar que Josep Maria no era real. Les conspiracions i teories al voltant de la figura de Sanmao n'han estat tantes que la van perseguir fins a la seva tràgica mort (suïcidi o per càncer, fins i tot es va parlar d'assassinat).
A la seva primera visita al desert.
La fama trasbalsada i el seu caràcter depressiu no la van ajudar. Els viatges eren l'única fugida de si mateixa i del món. “Només quan viatjava lluny i lliurement sentia que era viva”, va escriure. I llegint-la, moltes dones al seu país d'origen van sentir aquesta llibertat malenconiós. Que bé per fi saber-ne més també aquí i compartir el seu amor per la vida. “Sanmao era una dona indòmita i sensible, plena de llum però també d'ombres, molt complexa”, diuen Marta i Ana. “I amb un halo de misteri. Ens va semblar fascinant, a més, aquest pont entre Orient i Occident que va construir amb José María, convertit sense saber-ho, en un símbol de l'amor romàntic a l'altra banda del món”.
Descobrir-ne la figura, la literatura i el llegat, a més, revela una dona que va ser “capaç de canviar la mentalitat d'una generació de dones i alimentar el desig d'obrir-se al món i de viatjar”.
Un esperit inquiet, una ànima indòmita.