'The Mistery of the Pink Flamingo', la ruta flamenca més kitsch (i cinematogràfica)
Amor-odi. El que el director Javier Polo té amb els flamencs és una rotunda i salvatge obsessió romàntica. Els veu per tot arreu, els troba als llocs menys inesperats, els estima, els desitja... i els repudia. Però per sobre de totes les coses, li semblen el més gran enigma de la natura. Un perfecte punt de partida per donar vida a The Mystery Of The Pink Flamingo (Germans Polo/Japonica Films), el documental que se centra en aquest icona excèntrica , protagonitzat per Meneu (Rigo Pex).
La que ha estat la pel·lícula inaugural de la Mostra de València (anava a estrenar-se a l'ara cancel·lat SXSW 2020) aquest mes de novembre, per fi es va estrenar la setmana passada a Londres, fent la seva entrada triomfal als cinemes de Madrid durant el Festival Rizoma (19 de novembre a la Sala Equis ), als cinemes Renoir ; ia Barcelona (el 20, 21 i 22 de novembre).
"Els tinc fins i tot a la sopa i els veig per tot arreu però, alhora, els vull perquè són molt però que molt bonics. La forma que tenen, els ulls, el coll, el bec... són molt enigmàtics i sempre sembla que saben més del que creiem , que riuen de nosaltres, fins i tot", es confessa sobre els flamingos el director valencià que, juntament amb el seu germà Guillermo –com a director de fotografia–, n'acaba d'estrenar una oda a l'univers bizarro i kitsch que compon l'imaginari col·lectiu d'aquest animal.
Va ser als Estats Units on els flamencs es van convertir en tot un símbol de la recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial, a l'estat de Florida, convertint-se en el perfecte souvenir de l'època. Per més inri, Mr. Featherstone els va començar a produir en plàstic el 1957, tenyint els jardins de tot el país d'un rosa vibrant. El 2020, els flamingos són a tot arreu : tatuats en cossos de rockers i millennials, decorant llars (la terrassa d'Alaska i Mario a Madrid ja és tota una fita), sent el logotip de botigues vintage en barris gentrificats, com "record hortera" de viatges a destins de platja, en bars i restaurants cuquis, o com a decoració imprescindible de botigues i franquícies com Tiger o Primark... Són a tot arreu sí, però el seu significat difereix entre generacions i tribus urbanes.
"Els flamencs van arribar a la meva vida en un punt concret, cap al 2015. Va ser a partir d'allà on no he deixat de posar-hi el focus, a fixar-me on eren (per tot arreu!). El documental compleix el seu part autobiogràfica perquè, com el nostre personatge principal, em sentia perseguit per ells", s'explica el director. Aquest personatge és Rigo Pex –encarnat pel veritable i totalment antagònic, a la vida real, Rigo Pex–, un enginyer de so seriós, lògic però excèntric que somia amb un estrany fenomen que el pertorba: The Pink Flamingo. Així, Rigo es converteix en guia al llarg d'un viatge que desvetlla com les icones ens poden ajudar a trobar la nostra pròpia identitat i, eventualment, canviar les nostres vides.
"A Rigo ho vaig conèixer fent Europa a 8 bits i des de llavors em vaig quedar fascinat amb el seu personatge", rememora Polo. "Ens vam fer amics i vam viatjar junts per presentar la pel·lícula. Al final la relació es va anar aprofundint i en conviure-hi em vaig adonar que el que més m'agrada de la seva persona és la seva llibertat. No té objeccions, no té vergonya, és súper espontani i molt alegre . El vaig escollir per qui és i no per inventar-me un personatge”, continua.
"Quan comentava a la gent aquest projecte no entenien res, però després anaven patint el mateix que jo, era com un virus de flamencs que es contagiava . Al final, estirant el fil i veient la gent que s'hi havia inspirat, així com l'efecte que aquests havien tingut en els humans al llarg de la història –des del mite de l'au fènix fins a personatges de la contracultura com John Waters, o artistes com Picasso o Neruda – em vaig adonar que alguna cosa han d'inspira i, fins i tot, afecta”.
Amb una estètica visual extremadament cuidada i molt poc utilitzada en el gènere documental, Polo juga amb referències externes com les de Wes Anderson –en termes de simetria, pantalles partides en dues, entrevistes o narració– però també amb l'explosió de color de David LaChapelle , o tonalitats més vívides com les de Toilet Paper, alternant roses amb molt pop. "L'arrencada comença amb posicions de trípode i plànols arquitectònics per acompanyar un personatge que està tancat en un 'cub' monòton i és a partir de llavors quan comença el viatge... quan la càmera comença a moure's ia tornar-se més salvatge i espontània . És una evolució que va de la mà”, explica Javier.
"És curiós perquè la pel·lícula al principi sembla un anàlisi de la cultura contemporània per després passar a ser una sèrie de confessions de gent creativa –com la sensació d'Internet, Pink Lady of Hollywood ; la guru de la música Allee Willis , la banda pop Kero Kero Bonic o Eduardo Casanova , que obre les portes de casa seva a l'equip de la pel·lícula per explicar la seva pròpia visió i adoració del "mal gust"–. Per això, d'alguna manera no hem volgut posar subtítols identificant-los dins de la pel·lícula, perquè el que importi sigui el missatge i no qui ho diu . La pel·lícula comença com un camí de redescobriment personal i acaba sent una road movie d'autoajuda", fa broma Rigo a l'altra banda del telèfon. "Crec que és una història força atemporal i que d'aquí a trenta anys ens continuarà semblant actual".
És així com The Mystery Of The Pink Flamingo és un viatge que comença a València i s'acaba regodejant en destinacions com Wisconsin, Miami o Los Angeles. "Volíem una estètica molt kitsch , els neons de Miami , els flamencs, el rosa... i els seus orígens", explica Javier. A Espanya per exemple, es desvetllen localitzacions com la Muralla Roja de l'arquitecte Ricardo Bofill , a Alacant. O els membres de la cadena hotelera Concept Group (Paradisc, Cubanito i Tropicana), així com la Llacuna Rosa de Torrevella.
"Ja als Estats Units el que buscàvem eren els elements roses, les influències del flamenc i aquest punt art déco de Miami. Maria García, la directora de producció va gestionar tots els permisos, encara que ja una vegada allà vam anar una mica a salt de mata", explica entre rialles. " De vegades ens trobàvem conduint i vèiem algun motel per la carretera i havíem de parar a rodar... no després d'haver-los de convèncer a base d'improvisació", explica.
"Per un moment vaig arribar a pensar que tot seria massa estrambòtic , però crec que es llegeix molt bé i que reuneix algunes característiques que fan que no sigui una pel·lícula tradicional... de fet, de vegades sembla un vídeo... així que sí, crec que em representa", ens diu Rigo quan li preguntem si es dóna per satisfet amb el resultat final de la seva estrena com a actor a la gran pantalla.” Hi anirà haver flow? I sí, la veritat és que sí que n'hi ha i sí, en té”, ens diu emocionat.