L'aniversari va arrencar amb l'exposició 'Our Bauhaus', a la Kunsthalle Harry Graf Kessler.
Aquest 2019 el corrent Bauhaus fa cent anys. No és res si es compara amb altres moviments artístics, arquitectònics i de disseny que van trigar segles a instal·lar-se i d'altres a desaparèixer. El curiós del Bauhaus potser és la ruptura absoluta que va tenir amb les tendències anteriors i la necessitat de la seva creació en una societat que, devastada per la guerra del 14, ho estava demanant a crits.
Fundada a Weimar per l'arquitecte Walter Gropius –secundat per Hannes Meyer a Dessau i pel seu darrer director, Ludwig Mies van der Rohe, a Berlín–, l'escola que va unir arquitectura, artesania i arts plàstiques va créixer alhora de la recent nascuda República de Weimar, conseqüència de la derrota del II Imperi alemany. Tot i tenir una vida efímera, ja que va sucumbir al nacisme el 12 d'abril de 1933, la influència Bauhaus va ser decisiva en l'esdevenir dels temps.
El professor Walter Gropius, fundador el 1919 de la Bauhaus, a Weimar.
**LA NECESSITAT DEL BAUHAUS (CASA DE LA CONSTRUCCIÓ) **
El canvi social que va portar la revolució industrial tant a Anglaterra com a Alemanya i els estralls de la postguerra van afavorir la nova onada que, segons paraules del mateix Gropius, englobaria un tot –arquitectura, escultura i pintura–, atenent les necessitats pràctiques de la població, sense descuidar el disseny i la bellesa, però evitant la divisió entre artesà i artista: "La recuperació dels mètodes artesanals en l'activitat constructiva, elevar la potència artesana al mateix nivell que les Belles Arts i intentar comercialitzar els productes que, integrats a la producció industrial, es convertirien en objectes de consum assequibles per al gran públic".
L'art havia d'entrar a les llars, tenia obligació de ser útil, començant per materials mòdics per a la butxaca com el vidre, el vidre, la fusta o el metall. Res de peces barroques, res de guarniments extra. Les formes i els colors bàsics com a principi del Bauhaus, el triangle, un cercle fluid i central o el serè quadrat. Un cant a la vida quotidiana. Disseny factible per a tothom! Ho ratifica la famosa frase de Mies van der Rohe: " Menys és més”. Probablement la cèlebre i imprescindible empresa sueca de mobles Ikea ha aplicat en el seu concepte la practicitat i l'estètica que pregonava l'escola Bauhaus.
Monument Goethe-Schiller (Ernst Rietschel, 1957), davant del Teatre Nacional Alemany, a Weimar.
WEIMAR, CIUTAT MAGNÈTICA
El fet que la Unesco hagi inclòs en el seu patrimoni tres aspectes primordials d'aquesta ciutat turíngia parla del seu llegat ric. Weimar és una ciutat envoltada de boscos, d'àmplis carrers i edificis magnífics que conviuen sense empènyer-s'hi. Del Barroc i l'era classicista es passa només doblegant una cantonada a la Bauhaus, que es pot considerar el corrent arquitectònic més important del segle XX, declarada patrimoni de la Unesco el 1996.
Gràcies al mecenatge dels ducs de Saxònia-Weimar-Eisenach, la Weimar clàssica va gaudir d'un renaixement cultural que testimonien els seus palaus i els nombrosos parcs que l'envolten, conjunt que va merèixer l'acreditació de la Unesco el 1998.
Goethe es va instal·lar a Weimar ("Et sents gran i lliure amb aquesta esplendorosa bellesa davant dels teus ulls") influït pel duc Carlos Augusto, per qui la seva presència era tan primordial que li va regalar una casa a la vora del riu Il·lm.
Després de passar una temporada a la ribera de l'Il·lm, **Goethe es va traslladar a la mansió de Frauenplan, actual Museu Goethe, ** on va viure gairebé cinc dècades exercint de conseller del duc Carlos Augusto, dirigint el teatre i ocupant-se de la biblioteca barroca de la seva patrocinadora i amiga Anna Amalia (hi ha qui diu que era més que amiga) , mare de Carlos Augusto, que va posar Weimar al mapa gràcies a la seva tasca intel·lectual a 'La cort de las musas'.
El fons literari de Goethe està inclòs des del 2002 al patrimoni de la Memòria del Món de la Unesco. A Weimar també van viure, Schiller, Wieland, Herder, Liszt, Bach i fins i tot Nietzsche la va habitar els últims anys de la seva vida.
Sala rococó de la biblioteca de la duquessa Anna Amalia.
DEL CLASSICISME AL BAUHAUS
Per l'escola superior de disseny de Weimar van passar figures de la talla de Vasili Kandinsky, Paul Klee, Marcel Lajos Breuer, Georg Muche, Johannes Itten, Piet Mondrian i Oskar Schlemmer amb les seves fantàstiques disfresses i ballets triàdics. Personatges que, si van ser titllats al principi d'extravagants, van deixar una empremta pionera i inesborrable.
El Neoplasticisme o De Stijl va incorporar artistes d'Holanda com Theo van Doesburg, que defensaven la unió de l'art amb la quotidianitat, mantenint que, amb la creació d'un nou estil visual i una estètica basada en artesanat i producció en massa, donarien origen a una nova forma de vida popular.
L'edifici principal de la Bauhaus-University Weimar (Henry van de Velde, 1904-1911) és Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de 1996.
L'escola va obrir les portes a les dones, que van crear peces imprescindibles, malgrat que Gropius encara mantenia que les dones només podien pensar i dissenyar en dues dimensions, i no en tres com els homes…
Marianne Brandt, la primera a entrar al Taller de Metalls de l'escola, va crear el famós joc de cafè i te MT50-55a i va col·laborar amb altres dissenyadors en la fabricació del llum Kandem. Anni Albers es va especialitzar en teixits que combinaven la reflexió de la llum, l'absorció del so i la durabilitat... practicitat en altres paraules. A Lilly Reich la va contractar Mies van der Rohe com a professora de Bauhaus i va dissenyar peces primordials com la butaca i el sofà Kubus, icona del segle XXI, col·laborant així mateix en la fabricació de la llegendària cadira Barcelona.
Amb la integració a la Bauhaus de László Moholy-Nagy van entrar noves idees del Constructivisme rus de Lissitzky i Tatlin, que defensaven el treball com a premissa per sobre de les muses de la inspiració.
WEIMAR BAUHASIÀ
Al cementiri històric de la ciutat hi ha un monument de línies sòbries que disparen al cel com un llamp. És obra de Walter Gropius i va ser encarregat pels sindicalistes per commemorar les caiguts a les revoltes de 1920. Va ser destruït pels nazis i s'ha tornat a aixecar.
No va passar el mateix amb l'edifici neogòtic de la torre templera al parc Ilm, on es refugiava a pintar Johannes Itten, del qual només en queden les ruïnes. La casa de Haus am Horn, aixecada per Georg Muche el 1923, es considera un model de construcció Bauhaus, el lloc on va fecundar el germen de l'arquitectura moderna.
Una altra construcció clau del Bauhaus a Weimar és l'Escola d'Arts i Oficis, avui parteix de la Universitat Bauhaus, dissenyada pel belga Henry van der Velde. Si la universitat va començar amb 150 alumnes, avui s'imparteixen classes a 4.000 de 71 països. Per les seves instal·lacions es pot entrar lliurement a qualsevol hora del dia, i fins i tot xerrar amb els alumnes que no dubtaran a acompanyar els hostes per ensenyar-los l'oficina de Walter Gropius, on cal descalçar-se.
També els explicaran amb orgull l'origen i el sentit dels un i mil detalls que sorprenen a la magnífica escala de forma el·líptica, passadissos o habitacions, com les figures geomètriques en vermell blau i blanc fetes per estudiants seguint els canons de Paul Klee i exposades a la primera exposició de 1923, les cadires i sofàs confortables i senzills o les escultures que adornen els racons. Tot això i més es podia veure al Museu de la Theater Plazt, enclavament del teatre on es va celebrar la constitució de la República de Weimar el 2019 i la placa commemorativa del qual, obra de Walter Gropius, adorna els seus murs.
Escala de cargol a l'edifici principal de la Bauhaus-University Weimar.
El Museu, davant de l'històric monument Goethe-Schiller, ara tancat, cedirà la col·lecció d'art i el protagonisme al nou Museu Bauhaus, construcció de l'arquitecta Heike Hanada, professora a la Universitat Bauhaus de Weimar i gran admiradora de Mies van der Rohe. El minimalista cub de formigó, l'obertura del qual com a Museu de Bauhaus s'inaugurarà el 6 d'abril de 2019, està dirigit per Ulrike Bestgen i destinat als seus principis a celebrar i oferir exposicions durant el centenari, sota el bonic lema de “Tornar a concebre el Món”.
El Japó, la Xina, Rússia, el Brasil, Holanda i el Regne Unit, entre altres països, han organitzat exposicions, igual que a l'Índia, els Estats Units, el Marroc i Nigèria s'obriran tallers i simposis. Cal posar èmfasi en el desplegament amb què ** Tel Aviv, santuari Bauhaus amb els seus més de 4.000 edificis bauhasians,** commemorarà els seus cent anys de fructífera vida. No cal dir que el palmell de festejos i exposicions se l'emporta Alemanya, tirant la casa per la finestra a moltes de les seves ciutats, especialment a Berlín, Dessau i Weimar, nius del moviment que en només 14 anys va canviar el disseny del món.
Nou Museu Bauhaus, un cubell minimalista de formigó, obra de l'arquitecta Heike Hanada.
QUADERN DE VIATGE
Hotel Elephant: Allotjament de la flor i la nata de la societat en els seus diferents moments històrics. Lloc de tertúlia, art i cultura.
Restaurant Ilmschoesschen: En ell professors i estudiants de l'Escola de Bauhaus es reunien a dinar, beure i també a celebrar les seves famoses festes de disfresses.
Informació: www.germany.travel