Per Elvis Presley, la música era un regal de déu. Un regal que déu li havia fet. Així ho interpreta el director Baz Luhrmann (Moulin Rouge!, El gran Gatsby) a la pel·lícula que ara estrena Elvis (en cinemes el 24 de juny). El petit Elvis, nascut a Tupelo, Mississipí, un dels pocs blancs d?una barriada negra, va créixer entre cantants anònims de blues i misses d?energia gospel. En una va tenir la seva epifania, va descobrir el seu do, el seu futur, la seva obsessió, la seva passió, cosa que podria haver estat la seva salvació però que també va acabar sent la seva perdició: la música.
Elvis, la pel·lícula, arrenca a Tupelo. Aquest municipi que encara conserva la petitíssima casa on els Presley van viure fins que la van perdre i van haver de mudar-se amb parents. Poc després, amb la sortida de la presó del pare, es van mudar a Memphis, Tennessee, on van seguir envoltats més de la comunitat negra que no pas blanca. Un fet que va marcar no només l'estil musical d'Elvis, sinó també la vida i el caràcter.
Si alguna cosa pretén la pel·lícula és demostrar que ell va ser molt més que un cantant, que va iniciar la revolució sexual amb els seus moviments i la seva veu i també va lluitar pels drets civils i contra el racisme des de lescenari.
Elvis a Graceland.
Luhrmann utilitza la vida d'Elvis com “un gran llenç” en què projectar la societat d'aquells 50, 60 i 70 que encara reverbera avui quant a injustícies i aquesta forma tan insana de topar-se amb l'èxit. Tal com li va passar al cantant.
Shreveport, a Louisiana, és el primer lloc on trobem un Elvis ja adult, amb vestit rosa i guitarra, a punt de sortir a l'escenari. Allà, en aquella fira, ho va descobrir el Coronel Tom Parker (interpretat per Tom Hanks), que es va convertir en el seu mànager i el seu malson i sobre qui Luhrmann posa totes les culpes. És el dolent d'aquesta història? Potser.
Elvis enamorant des del primer concert.
Amb Parker, Elvis (a qui dóna vida un increïble Austin Butler) es va recórrer totes les fires de mig EUA. Dels estats del sud a Florida, de Texas a Califòrnia. I, per descomptat sempre que podia, ell tornava a Beale Street, el carrer del blues a Memphis, on el cantant respirava, s'inspirava i es va moure tranquil fins i tot en els primers anys de fama.
La força de Beale Street.
Memphis va ser sempre casa seva i, per això, no lluny de la ciutat el 19 de març de 1957 va donar un senyal de 1.000 dòlars per la casa i ranxo conegut com a Graceland, pel qual pagaria un total de 102.500 dòlars. La va comprar per als seus pares i fins que va morir la seva mare, inesperadament, l'any següent la va reformar i va decorar al seu gust, una mica més sobri del que acabaria sent.
Elvis davant de la seva estimada Graceland.
VENT P’ALEMANYA, ELVIS
Després de la revolució sexual i política que va aixecar, Elvis va marxar (o el van obligar a marxar) a Alemanya a complir el servei militar. Allí va conèixer al amor de la seva vida, Priscilla, qui redecoraria Graceland seguint el gust cada cop més sofisticat i recarregat d'Elvis.
Com surt al final al film de Luhrmann és com llueix Graceland avui: moquetes de colors, vellut pesats, parets entelades o empaperades igual que sostres i fins i tot a joc amb les tapisseries d'alguns mobles; una sala de billar, una sala amb diverses televisions, un piano de cua blanc, un bar, una piscina, molts, molts cotxes, un avió privat… Una visita és més que recomanable a qualsevol pas per Memphis. Per alguna cosa rep 600.000 visitants a l'any, només darrere de la Casa Blanca.
Un dels salons i cambra de música a Graceland.
A la pel·lícula, l'han recreat, la casa, i totes les localitzacions. No van rodar en cap espai natural, tot construït, tractant de ser fidels a la realitat (encara que passada per la mirada del Coronel Tom Parker, que narra el film), als estudis de Gold Coast, Austràlia, país de naixement de Luhrmann. Això podria ser una decepció, però la realitat és que el director de Moulin Rouge! crea tal paradís de brillantor i decadència que no es troba a faltar.
La solitud de l'èxit a Las Vegas.
EL REI DE LES VEGES
L'última parada a la vida d'Elvis Presley va ser Las Vegas. En un acord (gairebé engany) que li va aconseguir Parker, el rei del rock va començar una residència al hotel International que el va lligar a la ciutat molt més del que ell hauria volgut.
El seu estat mental, la seva paranoia, la seva condició física li va impedir anar de gira per Europa i la resta del món tal com volia. I va entrar en una espiral desesperada de solitud a la meitat de l'èxit que el va conduir a la seva mort el 16 d'agost de 1977, a la seva estimada Graceland, amb només 42 anys. Un tràgic final del viatge. “We're caught in a trap I can't walk out”.
El Rei amb Parker.