Aventures i desventures a l'oceà Atlàntic
És difícilment refutable el fet que l'ésser humà ha prosperat gràcies a la seva ambició per superar reptes.
És aquest innat inconformisme el que ha fet que caiguin barreres geogràfiques, tecnològiques i fins i tot ideològiques, per avançar un pas més cap a aquesta societat moderna, clarament imperfecta, però molt més avançada que la que teníem, potser, fa tan sols un segle.
Tot i això, molts d'aquests reptes s'han plantejat només pel més pur amor a l'aventura, la llibertat, el perill i les situacions extremes.
Són aquestes raons les que, principalment, van moure a els bojos aventurers que van decidir creuar la immensitat de l'oceà Atlàntic de les maneres més precàries i arriscades possibles.
Uns somiadors que van triar viure les aventures més grans de les seves vides emulant aquell Cristòfor Colom que el 1492 va descobrir Amèrica. Aquestes són les seves increïbles històries.
Puja, que t'emporto!
ELS INCREÏBLES “MARCS”: DOS ITALIANS QUE VAN CREUAR L'ATLÀNTIC A BORD DE DOS COTXES
Molts poden pensar que potser els italians Marc Amoretti i Marco De Candia es van inspirar en la pel·lícula de Disney, Chitty Chitty Bang Bang (1968), per decidir intentar creuar l'oceà Atlàntic, des de les Canàries fins a Miami, a bord d'un parell de cotxes flotants.
Res més lluny de la realitat, i és que de vegades la genètica i els valors familiars tenen molt a veure amb la passió per l'aventura.
El pare d'un dels nois, Giorgio Amoretti, havia intentat creuar l'Atlàntic, el 1978, a bord d'un Volkswagen Escarabajo, però les autoritats espanyoles van evitar que es pogués fer a la mar. Giorgio, un artista provocador i inconformista amb la societat burgesa, va quedar decebut, però no es va rendir.
Vint-i-un anys més tard va voler tornar-ho a intentar, però li van diagnosticar un càncer terminal i van recollir el testimoni els seus fills: Marco, Fabio i Mauro. Els acompanyaria un amic: De Candia.
El 4 de maig de 1999, amagant-se de la Guàrdia Civil, els quatre joves van salpar des de l'illa de La Palma a bord d'un Taunus i un Passat farcits de poliestirè -per ajudar-los a surar -, sense motor, sense pal, sense timó i amb tan sols una espelma.
Marco Amoretti i Marco de Candia, després de passar 120 dies al mar
Sobre el sostre dels vehicles –que estaven lligats entre si per no extraviar-se– van col·locar una barca inflable on dormien. L'equip ho completaven 300 litres d'aigua, menjar sec, un telèfon satelital (que, després de mullar-se, no va funcionar durant un mes i mig), una ràdio VHF i un GPS.
Després de 119 dies i més de 5.000 quilòmetres de navegació a la deriva, dos dels aventurers –Fabio i Mauro van haver d'abandonar la travessia al cap de pocs dies després de patir severs problemes intestinals– van arribar a les platges de l'illa de Martinica, al mar Carib. No havia estat aquesta la seva meta, però els corrents de l'Atlàntic van decidir el contrari.
En arribar a Martinica, la sensació va ser agredolça, ja que havien complert la gesta i Fabio i Mauro estaven esperant-los allà. No obstant això, el bo de Giorgio havia marxat d'aquest món mentre ells creuaven l'oceà.
Els increïbles “Marcos”
Durant aquells 119 dies a l'Atlàntic, els Marcs van viure tempestes, van tenir problemes amb taurons, amb el sol, amb les onades i amb mil coses més, però ells sempre recorden la total sensació de llibertat i aventura que van experimentar al viatge més inoblidable de les seves vides.
A dia d'avui, Marco Amoretti segueix sent un apassionat dels “automars” –com el seu pare va batejar aquests cotxes-vaixell– i, per exemple, el 2017, va navegar des de Gènova a Sicília a bord d'un Maserati amb motor de fora borda.
Ara està reunint fons per continuar el viatge de l'Atlàntic on el va deixar completant el tram de Martinica a Florida. Encara ho deu al seu pare.
STEVE CALLAHAN: 76 DIES DE NAUFRAGI A L'ATLÀNTIC
No totes les grans aventures de creuar l'Atlàntic es van emprendre de manera voluntària. Steve Callahan és un filòsof i enginyer naval nord-americà que als 32 anys es trobava navegant per Europa al 'Napoleó Solitari' ('Napoleon Solo'), un vaixell dissenyat i construït per ell mateix.
Després de recórrer part de les costes d'Anglaterra, França i Portugal, va arribar a Canàries per reabastir-se, fer algunes petites reparacions i partir rumb a la caribenya Antiga, abans de tornar a casa.
Steve va salpar de la bellíssima illa d'El Hierro el 29 de gener de 1982, però la tranquil·litat i el gaudi del viatge van acabar la nit del 5 de febrer, quan vents de tempesta i un cop sec al casc el van despertar bruscament.
Sense saber ni tan sols què havia passat (segueix sent una incògnita a dia d'avui), Steve va haver de ser molt ràpid per llançar el seu pot salvavides inflable a l'aigua i traslladar-s'hi.
Callahan descriu la seva experiència d'estar a la deriva als estudiants de North Yarmouth Academy el 2016
Del 'Napoleon Solo' tan sols va aconseguir salvar alguns aliments, un recipient, alguns instruments de navegació, una farmaciola, una torxa i un llibre de supervivència al mar, escrit per Dougal Robertson, que va sobreviure 38 dies a la deriva després d'enfonsar-se el vaixell el 1971.
Aquest llibre va ajudar molt Steve, però va ser sobretot la seva traça i la seva ment els que el van mantenir amb vida durant els 76 dies que va estar a la deriva a l'Atlàntic.
Tot just desaparèixer el seu vaixell sota les aigües al mig de la nit, es va sentir molt sol, desesperat i desorientat. Va haver de fer un titànic esforç mental per no enfonsar-se durant els primers dies.
Steven Callahan relatant la seva aventura
Després, va començar a desenvolupar el seu enginy i utilitzar els consells del llibre de Robertson per aconseguir aigua potable amb un destil·lador solar creat per ell, fer un arpó a partir de la torxa i practicar exercicis amb braços i cames per no quedar-se anquilosat.
Va suportar tempestes, punxades (un d'ells provocat per un tauró al qual intento donar caça i el qual va acabar deixant anar l'arpó improvisat, foradant la goma de la seva bassa), l'incliment sol i, sobretot, la solitud més brutal i absoluta, fins que el va trobar un pescador a prop de les costes de l'illa de Guadalupe.
Amb el temps, Steve Callahan va escriure un llibre sobre la seva aventura –Adrift: Seventy-six Days Lost at Sea– i fins i tot va dissenyar un pot salvavides que fos capaç de cobrir totes les necessitats reals d'un nàufrag.
Un parell de dècades després, aquest pot ha estat patentat i construït, incorporant coses tan útils i bàsiques com un sostre i una espelma. Ell hauria matat per tenir aquesta petita espelma mentre estava perdut a la vastedat de l'oceà.
CAPITAN SWING
'A la deriva: Setanta-sis dies perdut al mar' (Steven Callahan)
L'EXPEDICIÓ ATLANTIS: CREUANT L'ATLÀNTIC EN UNA BALSA PRIMITIVA
El 1984, just a mig camí entre la gran tristesa de les Malvines i l'alegria desbordant de la “Mà de Déu” del gran Diego Armando Maradona, cinc argentins van cridar l'atenció del món en creuar l'oceà Atlàntic en una primitiva bassa de troncs, sense timó i amb una sola espelma.
La idea s'havia gestat a la imaginació d'Alfredo Barragán, un jove estudiant de Dret qui sempre va creure que hi havia diverses similituds entre alguns punts de diferents cultures africanes i les cultures de l'amèrica precolombina.
Aquesta sospita es va intensificar després d'un viatge a Mèxic en què va poder admirar escultures olmeques que representaven homes de raça negra ¿Hauria estat possible que habitants africans haguessin arribat a Amèrica uns 3.500 anys abans del famós descobriment de Cristòfor Colom? Ell volia demostrar que era així.
Ho va voler fer navegant des de Canàries a Amèrica a bord d?una embarcació tan rudimentària com les que podrien tenir els africans ancestrals. Els corrents de l'Atlàntic farien la resta.
Lluny de ser una expedició deixada a l'atzar, Barragán va passar mesos madurant la idea, formant l'equip i estudiant la possible navegació a bord de la bassa.
Monument a la Bassa Atlantis Mar del Plata
No van acceptar patrocinis per armar la bassa. Els troncs els van aconseguir regalats d'una fàbrica equatoriana. La vela tenia solera, doncs era, ni més ni menys, que una de les de la vella i insigne Fragata Llibertat, donada per l'Armada Argentina.
Finalment, van crear una bassa de 13,6 metres de llarg i 5,8 metres d'amplada amb què partirien des del port de Tenerife el 22 de maig de 1984.
A més, van aconseguir embarcar a l'aventura a Félix Arrieta, el càmera que va gravar l'expedició, sobre la qual es va estrenar una pel·lícula documental el 1988.
El viatge va durar 52 dies, arribant al seu destí a La Guaira veneçolana després de viure una infinitat d'aventures al mar. Avui dia, es pot visitar la mítica bassa en un museu de Dolores, localitat natal de Barragán.
A Mar del Plata –lloc on el jove estudiava Dret i on es va donar forma a la idea de l'expedició– hi ha una escultura que també rendeix tribut a l'Atlantis. La frase que diu aquesta reflecteix el lema més pur de l'aventura: “QUE L'HOME SÀPIGA QUE L'HOME POT”.