Panoràmica de l'Hostal Empúries
Des que el propietari, Guillem Arquer , ecologista de vocació, s'enamorés del que fos un senzill hostal davant de la badia de Portitxol , només ha fet créixer l'evolució assenyada d'un establiment hoteler sense fer malbé un entorn plàcid i únic.
En situar-se al costat d'unes ruïnes gregues i romanes, els terrenys adjacents i les platges estan protegides, cosa que permet al Hostal Empúries ser el revers lluminós del concepte de resort de vacances. A més de nodrir-se d'energies renovables, el que primer enlluerna a l'ull és el bon gust que preval en tots els seus racons, deixant que la llum natural i la vegetaci on cobren protagonisme.
Vistes al mar des de la terrassa Villa Teresita, el restaurant que es troba a l'Hostal
I sí, la sostenibilitat és un dels punts admirables daquest lloc que es gaudeix tant a l'estiu, amb passejades amb bici o nedant a les cristal·lines aigües mediterrànies, com a l'hivern, observant els vents i pluges a través de els seus amplis finestrals (pantalles cinematogràfiques a temps real) i folgant en aquest saló amb biblioteca on s'atura el temps i fins i tot el més neci sent la curiositat de fullejar unes pàgines.
D'altra banda, ja sabem que queda fenomenal a la carta de presentació de qualsevol hotel poder vincular un dels seus espais a un nom amb memòria cau, si és possible d'un xef. Fa uns anys, va ser Rafa Peña qui va creure o la carta i, amb el seu equip al capdavant, va remarcar la importància de treballar amb els productes de proximitat i reflectir l'horticultura local als plats.
Des d'aleshores, la cuina de l'Empúries no s'ha desviat d'aquest camí, i encara que hi va haver un període breu en què s'intuïa que faltava un capità manejant el timó, actualment la direcci ó de l'hotel ha decidit promocionar els seus propis empleats de cuina, cedint la responsabilitat de fer-se càrrec de totes les cartes.
Per molt nom que tinguis a les seccions gastronòmiques dels diaris locals, ningú no coneix millor les possibilitats d'una cuina que els que hi passen més hores que a casa seva. Hi són per confirmar-ho Miguel Ángel García Dííaz i Carlos Alberto Hernández Jiménez, amb més ofici a les seves mirades que qualsevol enfant terrible que adorna les pàgines d'un dominical.
Si la tendència dels gastronòmics és deixar-se de tanta autoria i girar cap a la senzillesa, l'equip que lideren aquests dos cuiners ho té fàcil per satisfer una clientela que prefereix la sensaci on estar en una segona llar a la d'un parc d'atraccions amb algun foc artificial. Tant al menjador de Villa Teresita com a la terrassa s'està tan a gust que podrien servir només ous fregits amb patates i seguir sent el restaurant favorit de mig Empordà.
La sort és que la rebost natural que manegen, tant a la llotja de l'Escala com als horts propis, dóna prou varietat com per satisfer qualsevol antull del comensal remoló. En parlar amb els xefs, ells mateixos admeten que encara li falta una mica de “sal i pebre” a la carta del bistr ó però, si els concedim la paciència que reservem per als nostres éssers estimats, ens espera una vida sencera satisfeta de plaer a l'Empúries.
A uns vint minuts amb cotxe des d'aquí es troben sis hectàrees de una vinya que segueix mètodes del cultiu biodinàmic. Els viticultors que trien aquest camí, un dels més llargs i adversos per vinificar, es veuen a si mateixos enterrant una banya de toro apuntant cap al cosmos i reciclant pells de raïms fermentats per barrejar-les amb llavors de flors silvestres juntament amb fems i crear així els seus propis abonaments, els quals multipliquen favorablement lactivitat bacteriana noble.
Aquest vin?de segueix mètodes del cultiu biodina?mic
No es fa servir cap tipus de pesticida químic, ja que la filosofia biodinàmica consisteix en crear vida i deixar que formin un cicle biològic que repercuteixi en la qualitat del terrer, i per tant, en el raïm que en neixen.
A més de ser una tasca científica i agricultural, enfrontar-se a la infinitat de variables que sorgeixen pels quatre costats per tal de produir deliciosos vins per al gaudi del que se'ls pren, és probablement un dels oficis més lloables del planeta.
El senyor Antoni Falcón ho va tenir clar quan va somiar deixar enrere els jardins de Barcelona que cuidava per apropiar-se d'aquest terreny empordanès i posar en pràctica els anys d'experiència i saviesa cultivant plantes.
Quan esbrines que va començar elaborant vi en un garatge, és inevitable que et vingui el record de Walter White (si has seguit la sèrie Breaking Bad) , alhora que entenguis per què ha trucat al seu celler ** Vins De Taller .**
Encara més sorprenent que descobrir que el que aconsegueixen extreure d'aquestes parcel·les impecables suma 11 referències és comprovar que només hi ha tres empleats fixos amb dos ajudants de camp atenent les necessitats de les vinyes i de tota la finca.
Mentrestant, la jove enòloga Àngela Salvi s'encarrega de posar en pràctica tot allò après a la seva carrera d'Enologia amb resultats excel·lents, com en un dels seus recents hits, el Phlox 2018, de breu pas per fusta.
Detall del celler
I així, de cop i volta, després d'un passeig per totes aquestes parcel·les allunyades de l'agressiu món urbà i la seva incessant contaminació, creus que el món pot ser un lloc meravellós i sostenible.
Quaranta minuts més cap al nord per la costa s'arriba al poble costaner de Llanç á, on durant 70 anys l'hotel i restaurant Miramar ha donat de menjar com s'espera habitual d'un restaurant costaner, però amb l'excel·lència del fenomenal i afable Paco Pérez, que porta mantenint dues estrelles Michelin al seu restaurant familiar –també amb hort propi– des que prengués les regnes als 90.
No hi ha gaire gent que s'atreveixi a ficar estragó en un arròs on predomina el mar sobre la muntanya. Però Pérez maneja sempre –i de tantes maneres– un memorable equilibri que deixa records inesborrables i permet assaborir un kil òmetre zero de veritat.
Com és de fàcil sentir temor en un planeta cada vegada més calorós, entre incendis forestals infinits i la jove Greta Thunberg sembrant el pànic cada vegada que mires una pantalla, als voltants de l'Empord à sents que has arribat a un altre planeta, i que tenen totes les claus per viure en harmonia... sense pensar tota l'estona en el futur.
***** _Aquest reportatge va ser publicat al **número 133 de la Revista Condé Nast Traveler (novembre) **. Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler de novembre està disponible en la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _
La mítica (i fotogènica) façana del restaurant Miramar