“Wow” és el primer que un diu en arribar a Bocairent (València), perquè la targeta de benvinguda impacta, i en directe: més . Així que després de contenir l'aire uns segons –noquejat pel bonic de l'estampa inicial– el “wow” s'escapa involuntari sense saber ben bé què dir davant de tanta bellesa; potser és l'exclamació més lògica.
Però el cas és que al llarg de la visita aniran sortint molts altres “wow” igual de lògics: després de passar sota l'arc de la plaça, en veure els Covetes dels Moros o en anar a donar, baixant carrers serpentejants, amb la plaça de Sant Vicent; en definitiva, un festival d'onomatopeies a cada carrer o davant de cada ermita . Però anem amb calma perquè cada exclamació tingui el seu context i s'entengui bé el perquè de tants (i tan merescuts) “wow”.
Bocairent (València).
AMUNT I BAIX
El nucli antic de Bocairent –el “barri”, si ets autòcton; per barri medieval, és clar– és un vericuet de carrers que pugen i baixen entre escales i placetes , conservant el traçat propi d'un antic colònia àrab.
Es tracta de passejar amb calma assaborint cada racó, cada petit detall , animat pel borboteig de les deu fonts repartides per tot el nucli antic. Atenció a aquestes tres: la Font de Gràcia, la de l’Empedrat i la d’Asensio.
Atenció també a les tres ermites (la de la Verge d’Agost, la de Sant Joan i la dels Desemparats), perquè sorprenen a la meitat del recorregut; i si més no t'ho esperes: “wow!”, de sobte una ermita . Així també passa quan s'entreveu l'ermita del Sant Crist, coronant el turó davant del mirador. És el colofó a un camí que porta al calvari i que puja zigzaguejant fins al cim . Si us sumes la profunditat que dóna comptar amb un barranc d'un extrem a l'altre, doncs la panoràmica multiplica espectacularitat i novament es cobra un “wow” d'admiració.
La bellesa rural de Bocairent.
Sense sortir del recorregut del nucli antic cal passar per la plaça de Sant Vicent i seure a l'ombra a admirar l'entorn : grans portals, cantonades de maçoneria, arcades de pedra a cases senyorials; i així aconseguir recuperar l'alè abans de tornar a la càrrega, perquè encara queda entrar a la plaça passant sota l'arc, arribar fins a la font i fer una volta completa sobre els peus una vegada al centre.
El joc d'alçades i desnivells entre els carrers es torna molt peculiar a la plaça, amb una infinitat de finestretes retallades sobre les façanes altíssimes. Ah, i un “wow” més abans d'acabar: la plaça de bous. Excavada a la roca, la plaça dóna cabuda a més de 3.500 assistents i compta amb escorxador, capella, corrals i infermeria; tot picat a la pedra. Un espai guanyat al que al seu dia va ser el monticle de la Serreta.
UN GRANER COMUNAL?
Sortint del poble en direcció al Barranc de la Fos ens espera el “wow” més gran de tots : cinquanta finestres petitetes, gairebé quadrades picades a la paret d'un penya-segat. Resulta enigmàtic reparar als orificis de la roca al llarg de la paret de pedra, i més encara quan no existeix una teoria unànime sobre lús daquestes coves de temps àrabs; encara que el centre d'interpretació apunta la possibilitat d'haver estat magatzems per a gra.
Grutes, coves i túnels dividits en diversos pisos que s'uneixen els uns amb els altres i pels quals desplaçar-se amagat o grimpant. Vaja, que visitar per dins les Coves dels Moros és divertit i evocador a parts iguals ; i per descomptat d'allà surts exclamant “wow”.
Coves dels Moros.
EL NEGOCI DEL FRED
Pels més intrèpids Bocairent no acaba aquí, perquè davant del poble s'alça la serra de Mariola i entre matolls d'aromàtiques i senders còmodes per al trekking segueix l'aventura muntanya amunt. Després d'una agradable marxa envoltat de pura vegetació mediterrània , s'arriba al cim i per si encara quedava algun escèptic, un “wow” més: les caves de gel . Són construccions vanes, profundes, a l'estil d'un pou on es guardava el gel durant l'hivern per abastir a les èpoques de calor els pobles dels voltants.
En estar davant de aquestes impressionants construccions en pedra, un s'aclapara pel pes dels anys: segles de matinades glaçades sobre les roques fan pensar en la nit dels temps.
I perquè el fred és (i era) palmari durant l'hivern en aquest enclavament d'interior, no es pot abandonar Bocairent sense el souvenir per antonomàsia: les mantes ; uns grans draps de llana tan suau com calent per pal·liar les baixes temperatures envoltat de tradició i estil. Són el segell de Bocairent ; de fet, ho són tant, que a l'entrada del poble s'erigeix una escultura com a homenatge a la peça.
Entrada a la plaça de Sant Vicent passant sota l´arc.
TEMPORADA DE FESTA
És igual estiu que hivern, a Bocairent (València) sempre hi ha alguna festa que mereix una visita . Si és hivern –al febrer, concretament– hi ha els Moros i Cristians: una festa declarada dinterès turístic i consagrada a la música, la pólvora i la indumentària.
Si en canvi la visita és a l'estiu –a finals d'agost– us heu d'acostar a la plaça per veure les Danses : s'inauguren amb la desfilada dels capgrossos i cada nit durant tota una setmana, a les 23:00h, es ballen danses tradicionals en honor a sant Agustí. La melodia de les dolçaines, els enfilalls de llums per tota la plaça o el vol de les faldilles, imprimeixen a cada vetllada un bonic aire “de conte”.