Un adéu a l'espigadora d'històries
Ella veia allò excepcional en allò quotidià , en allò anodí, en allò que normalment passem per alt. Aquesta agudesa visual era, en veritat, un arma de denúncia.
Amb Varda viatgem per França, coneixent veïns, treballadors, històries del dia a dia, que ella comptava amb la seva tremolosa càmera a pols i aquests plans descurats i divertits. Més d'una vegada, s'oblidava d'apagar la càmera i així ens ho mostrava a l'edició final de la peça. Res no es rebutjava, tot formava part d'aquesta realitat propera amb què ens interpel·lava.
Agnès , com una de les fundadores de la Nouvelle Vague (no oblidem que la seva pel·lícula La Pointe Courte va ser prèvia a À bout de souffle de Godard) , ho ensenyava tot. Sense artifici. A la seva feina, l'artifici màxim és la realitat per crua que aquesta fos.
No en va, l'any 1977, va estrenar la seva pel·lícula ** L'Une chante, l'autre pas (Una canta, l'altra no) ** , on reivindicava el dret de la dona a decidir sobre el seu cos.
Agnès ens va ensenyar tot: els seus cabells, el pas del temps a les arrugues de les mans, als solcs dels seus ulls... Fins i tot en les capritxoses formes de les patates que es conreen als camps francesos. Tot era una excusa, una badada, per dedicar temps al pas del temps.
A _Els glaneurs et la glaneuse (Els espigadors i l'espigadora) _ , buscava, incessant, aquests recol·lectors (de fruites i verdures, però també d'escombraries, d'objectes...) i ella acabava convertint-se en 'espigoladora' d'experiències (aquesta meravellosa escena del documental en què col·lecciona camions de la carretera des del cotxe i amb la mà en forma d'O) . Escenes dolces, divertides, que tant representaven la seva manera de mirar el món.
La seva última aventura ens va fer deixar anar alguna llàgrima al cinema , perquè aquest pas del temps de què tant ens parlava, es feia palpable en els seus lents passos cap al mar, del braç de JR, el seu acompanyant al documental Visages Villages .
Agnès adormida en un tren ('Visages Villages')
Una furgoneta amb una càmera que imprimeix fotografies a gran escala recorre França. Al seu interior, dues generacions i quatre ulls (i un parell de lents) que expliquen les històries després de les arrugues dels seus habitants.
A Agnès Varda ia l'enigmàtic fotògraf **JR**, sempre parapetat després de les ulleres de sol, els separava mig segle i, malgrat la gran diferència d'edat, tots dos compartien una afició: ser observadors de persones.
Varda, a través de les cintes; JR amb els murals. A Visages Villages , pel·lícula nominada a Millor Documental en l'última edició dels Oscar, van unir forces. En paraules d'Agnès, l'objectiu era “fotografiar les cares perquè no desapareguin als forats de la meva memòria” . Ni de la nostra.
Per això, al seu estrany roadtrip van buscar les històries dels miners de Bruay-la-Buissière i van fotografiar a Jeanine, la darrera veïna del barri miner a punt de ser derruït ; van reviure els murs de les cases deshabitades de Pirou-Plage amb retrats dels seus veïns; i van omplir els contenidors de Le Havre amb fotografies de les dones dels estibadors.
Perquè elles, les cares injustament oblidades, són les que van buscar.
Però aquest també es va convertir en un viatge introspectiu en què Agnès v torna a llocs de la seva història amb la fotografia i el cinema : la tomba d'Henri Cartier-Bresson (i la seva esposa, Martine) a Montjustin, emulant la carrera pel Louvre de la pel·lícula Bande à part de Jean-Luc Godard, i encolant una fotografia que Agnès va fer Guy Bourdin al búnquer de la platja de Saint-Aubin-sur-Mer, a Normandia.
La marea es va endur el Bourdin de paper l'endemà, deixant una ombra de tinta... encara sort que l'aguda càmera d'Agnès sempre hi era per immortalitzar-ho tot.
Agnès i J.R.
Una fotografia que Agnès va fer a Guy Bourdin al búnquer de la platja de Saint-Aubin-sur-Mer, a Normandia