Tenim molt a celebrar. Per començar, el 35è aniversari del naixement de Condé Nast Traveler. Va ser el 1987 quan el gran Sir Harold Evans va establir les bases d'un nou periodisme de viatges sense el que avui ni tu estaries llegint aquestes pàgines ni escrivint aquestes línies. Deu anys després va arribar l'edició britànica, que per tant bufa 25 espelmes (congrats!), i el 2007 va veure la llum aquesta que tens entre mans, l'espanyola. Quinze anys, doncs, els nens bonics. Fixa't si hem de celebrar.
També amb els nostres companys de Índia, Itàlia, Orient Mitjà i Xina, juntament amb els que anem acumulant lustres d'experiència i compartint idees a remolí per continuar sent la millor revista de viatges del món.
En una carta recent que vaig enviar als nostres subscriptors els deia, us deia, que fa quinze anys potser no ens coneixíem. O potser sí. Potser coincidim en algun vol; potser ens creuem al vestíbul d'aquell hotel. La veritat és que va ser fa quinze anys quan, un matí de finals d'octubre, vaig sortir disparat al quiosc per comprar el primer número de Condé Nast Traveler Espanya.
En aquells dies del 2007 ja tots havíem vist el capítol final dels Soprano i jo acabava d'acomiadar un dels meus ídols literaris, Francisco Umbral. I era allà, somrient en pensar en aquell llibre seu d'articles, Jo anava a comprar el pa... , mentre caminava amb l'edició espanyola de la meva revista de viatges favorita entre mans. Pa per a l'ànima. Sabia que hi trobaria inspiració per a seguir aprenent a explicar històries; per continuar jugant a ser periodista. Com avui.
Portada núm. 151 de 'Condé Nast Traveler Espanya', cel sobre la Corredera Baixa de Sant Pau, al barri de Malasaña, decorat de banderoles de colors.
El cas: vam cremar en ganes de celebrar el nostre aniversari i això farem durant tot el 2022, per això l'arrencada de fastos amb aquest especial dedicat a Madrid, el racó del món que millor coneixem els qui fem aquestes pàgines i del que sempre volem explicar-ho tot.
Motius per fer-ho ens sobren. A veure quina altra ciutat pot presumir de tants nous i rutilants hotels, de pertànyer al selecte club de llocs Patrimoni de la Humanitat de la Unesco (hola, Passeig del Prado i Bon Retiro), de tenir una vida cultural tan fetem, de il·luminar uns dies que no acaben ni en caure el sol.
Quan vinguis a Madrid et portarem a prendre un entrepà de calamars perquè així som de castissos, però també a suites de no creure, a terrats des de les quals tocar el cel velazqueño, a cocteries i restaurants que ressonen a tot l'orbe, a barets ia michelines, a carrers fins i barris xulapos.
Quan vinguis a Madrid entendràs el que t'expliquem al nou número de Condé Nast Traveler Espanya, això que deia Hemingway que a primera vista pot no ser la més maca, però a l'estona creuràs que és la ciutat més bonica del món. Quan vinguis veuràs que Umbral tenia raó: “Madrid és un gènere literari”. I això a Sir Harold Evans li hauria agradat.