Dean Martin a 'Kiss Me, Stupid'
Ens queden les petites coses i poques coses més plaents, ens deixarem de remilgos, que aquest whisky a mitja tarda just abans de l'aplaudiment i les males notícies del telenotícies que ja no veiem; aquesta hora ximple -una de les meves hores favorites del dia, us diré- en què cau el sol i la pell es daura amb el color del blat i el sexe bonic. El whisky amb gel es tenyeix també de tons rogencs i esperança , a veure si no estem tan malament.
El whisky és la beguda alcohòlica (horror, ha dit alcohol! portin les torxes!) menys social de totes i aquí rau gran part de les seves fílies que també són les seves fòbies: un no beu whisky per conèixer a ningú, sinó per conèixer-se a si mateix . I és que si unes canyes a mitja tarda són l'equivalent cultural a la primera temporada -tan pizpireta- de Friends o Sex and the City, un güisqui tranquil és El Gatopardo de Luchino Visconti, Dublinesos de John Huston o Pel camí de Swann de Marcel Proust: ximpleries les justes, com en aquella oda a l'aigua de vida de George Bernard Shaw, “el whisky és un clarejar líquid”.
És una beguda que no pretén divertir-te; pretén acompanyar-te , asseure's al teu lladet i dir-te -posadament- que tot està bé. Els meus millors amics beuen whisky menys un que no encara no beu, però beurà; beurà perquè la vida regala joies a la gent sensible i tu ets una font de sensibilitat, Dani. No et cap a dins i el got ajuda. És un glop, gairebé sempre, espartà i poc amic de donar explicacions que ningú no li ha demanat , i aquí va una de les moltes coses meravelloses que té: no cal entendre res, tan sols obrir l'ampolla, posar un gel (com a molt) i empassar-se'n a poc a poc.
Un parell d'apunts per als joves padawan del copeig : segons la seva elaboració, el whisky es pot classificar en single malts (s'elaboren en una sola destil·leria amb ordi maltat), blends (mescles de diferents whiskies de malta) i whiskies de gra elaborats amb altres tipus de cereals , per exemple el blat de moro i el sègol del bourbon de Kentucky.
Escollir els meus favorits no és una tasca fàcil però aquí va un grapat de noms que sempre, sempre es colen al rebost: Macallan 12 anys, Hibiki de Suntory, Glenmorangie, Aberlour A'Bunadh i Laphroaig allà al fons de l'armari, que no tots els dies són per a Laphroaig però quan ho són, com ho són.
Pel que fa al whisky escocès i aquest paradís a la terra que són les Terres Altes, hi ha sis zones i cadascuna aporta uns matisos diferents al glop; hi ha molta literatura al respecte però jo us ho resumiria que Speyside és dolçor, Lowlands lleugeresa, Highlands complexitat e Islay -l'illa més meridional de les Hèbrides- el final del camí, l'Everest del bevedor, el teu racó secret. La torba, el fum i el foc ; l'amor del terrer i de les coses que no són fàcils, gairebé res que valgui la pena ho és.