Un hotel, un bon hotel, sempre és un país i un teatre. El Sant Mauro és, a més, una casa i un palau. Aquest és, per tant, un hotel intens i així ho vol ser. Aquesta setmana acaba de reobrir després una reforma integral que culmina un procés iniciat fa deu anys. Antonio Catalán, un dels noms bàsics per entendre l'hostaleria en aquest país, va decidir llavors convertir aquest palauet madrileny en un hotel que no s'assemblés als altres; ho tenia fàcil: no n'hi havia un altre tan recollit i aristocràtic.
El nou Sant Mauro arriba per escalfar encara més el nivell hoteler de la ciutat. És el primer Luxury Collection de Marriott i eleva el llistó gràcies al pedigrí i la personalitat, tan allunyada de l'hotel de cadena. Sap que ho pot fer i ho fa sense falsa humilitat: aquest hotel busca el “oh” de qui el trepitja. Creuem la porta i entrem.
Façana de l'hotel.
L'hotel Santo Mauro és un país, com ho són tots els grans hotels. Ho és perquè qui hi entra ho fa amb l'esperança de trobar altres estímuls (un jardí amagat o una cortina d'una tona ho poden ser), altres habitants que no són els quotidians i de fabricar bons records. I a tot país importa el primer impacte.
L´entrada de l´hotel ara és diferent: el pati ja no és un tràmit, sinó que marca el to del que es trobarà a dins, honora l'edifici i la seva missió. Aquí apareix el color blau acerat, Parma Grey és el seu nom oficial, que funcionarà com a fil conductor. Aquesta elecció la va tenir sempre clara Lorenzo Castillo, factòtum de l'interiorisme: “És un dels meus colors fetitxe”.
El Sant Mauro és un concentrat de la vella Europa i això el converteix en un país que de vegades és Espanya, de vegades Anglaterra i moltes França. És una anomalia perquè no hi ha a Madrid “un altre exemple tan pur de arquitectura francesa de l'estil dels Lluïsos”, declara Castell referint-se a Lluís XIV, XV i XVI).
La biblioteca, una de les joies de l?hotel madrileny.
És un trosset (o un tranx?) de França a Chamberí. Podríem ser al segle XIX, però som al XXI i això ho sabem perquè als seus salons, el primer dia, ja hi havia joves mirant Instagram, les ampolles d'aigua són de vidre, els llums LED de baix consum i perquè la música que sona, composta per Lluc Vidal, ens ho recorda.
Aquest és un país clàssic, però no nostàlgic i això s'aprecia a la paleta de color, que, com apunta l'interiorista, “no és la de l'època. Hem aconseguit, no un classicisme ranci, sinó fresc”.
El Sant Mauro és, també, una casa. A la família del seu propietari, el Duc de Sant Mauro, encara criden a aquest lloc. “la casa de Zurbà”. El palau de Sant Mauro va ser construït per a Mariano Fernández de Henestrosa i Ortiz de Mioño, duc de Sant Mauro, el 1902 i és un projecte de l'arquitecte Juan Bautista Lázaro de Diego que va construir en aquest solar la casa del duc i la seva família.
Una de les habitacions majestuoses de l'hotel.
Ha pertangut a ells des de llavors, excepte durant un breu període de la Guerra Civil en què va ser confiscat. Amb aquesta reforma han volgut tornar a l'hotel el seu aire d'habitatge noble i per fer-ho només han hagut de mirar cap a dins i cap enrere. Tenia un punt exòtic que encaixés amb l'amor per l'aventura i els viatges dels amos. Aquestes picades d'ullet a altres cultures estan per tots els espais, des de l'entelat dels lavabos al vidre de Murano passant per la profusió desmelenada de sedes i velluts.
Els materials sempre ajuden a explicar la història: aquí hi ha marbres, fustes nobles, miralls i bronzes. El Palau de Sant Mauro va ser també ambaixada de Romania, Canadà i Filipines i aquest aire mundà s'aprecia en la decoració, que es veu esquitxada dels llibres més pesats, de pes, de Taschen i de rams de flors fresques; només al saló vermell hi ha gairebé una dotzena.
Les noves suites, un altre dels punts forts de l'hotel juntament amb els salons (oh, el Saló Roig, oh, el Saló Xinès) i el jardí (oh, el jardí, va aparèixer la paraula) reflecteixen també aquesta barreja d'influències tan característiques del segle XIX. Amb les parets entelades a joc amb els capçals i les antiguitats apareix de nou, la sensació de colar-se al palau d'algú amb palau.
Detall d´una de les habitacions.
El gran desafiament que ha trobat Castell ha estat, amb aquest aire palatí: “Respectar aquest esperit de casa, aquest sentiment de ser acollit. Calia intentar que l'escala humana mai no es perdés”. No ho fa, i això es confirma als passadissos que reparteixen les habitacions, quaranta-nou en total, que són recollits i fins i tot casolans. És cert que els salons, que sempre van ser el gran èxit de l'hotel, poden aclaparar amb un estil que l'autor defineix com a “intel·lectual i clàssic”.
El Saló Rojo –“el més fotografiat de Madrid”, segons ell– i el Saló Xinès són el cor de l'hotel, com ho són d'una casa noble. El Saló Rojo, reconeix Castillo, va ser un atreviment que Antonio Català va recolzar quan es va pintar així, fa una dècada: “Va ser increïble que em deixés fer això”.
Aquest color vermell, tan Rei Sol, tan nerviós contrasta amb el blau; la calor s'enfronta al fred. Aquest és un lloc de contrastos: ahir i avui, Madrid i París, l'hotel i la casa, l'estranger i el local. Un altre espai de “oh” és el Saló Xinès, que amb un desplegament de desenes de tapisseries convida a xerrades lentes i likes ràpids.
S'ha posat èmfasi al jardí per a aquesta renovació.
El nou Sant Mauro acabava d'obrir les portes i ja hi havia un grup d'amigues menjant, alguna persona treballant a les butaques toves del saló Roig i una celebritat local prenent un exprés. A tota casa es menja i es beu, en aquesta també.
La cuina de l'hotel és a càrrec de Rafa Peña, que elabora la seva carta de temporada i mediterrània amb productors locals o el més proper possibles. Així, compta amb les xocolates de 24 unces, verdures de l'horta d'Aranjuez o les pasta de full d'Estela que són el millor perfum del menjador-biblioteca, que ara s'ha modernitzat amb una llum més càlida, rosa empolsat, també molt propi de l'època prerrevolucionària francesa.
Aquest és el lloc de la cuina formal, la resta dels salons comuns es conceben com wine bar i lloc per a plats informals: un biquini? L'hotel porta hores obertes i ja hi ha moviment, so de coberts i taules animades. La vida ja entra quan encara es respiren els nervis de l'obertura.
Saló Roig.
La llum és important en el del nou Sant Maure, atenció a les desenes de models de làmpades i als detalls dels sostres. El seu artífex és Maria Covarrubias, que apuntala amb el disseny que l'hotel sigui, alhora, casa, palau i teatre.
Tot això contribueix a aquesta gran funció contínua que és un hotel. El teatre va començar dijous i el teló ja no caurà, creuem dits. Els actors principals són el personal, que porta el guió sabut, tot i que sap improvisar. El vestidor, com pertoca, és clau.
Pedro Monjardín, el seu responsable, afirma que per dissenyar-ho s'han “sortit del test, hem fet uns uniformes totalment a mida. No hi ha res de catàleg, són únics, amb patrons específicament fets per a aquest indret”.
Els artistes convidats són els hostes, que entren i surten, cadascun amb el seu propi vestuari: ahir n'hi havia bosses de Gucci i sabatilles d'esport, plomes i americanes amb mocador a la butxaca. Tots ells són els protagonistes de una obra de teatre que mai no acaba. La música composta per Lucas Vidal (guanyador de dos Goies) ajuda a reforçar la sensació de una obra de teatre en què tots tenim, almenys una frase.
El renovat lobby de l'hotel.
Aquest hotel és un palau i aquí rau un dels grans desafiaments del nou Sant Mauro: obrir l'hotel a la ciutat. Com s'acosta un palau als que mai no han entrat, ni tan sols, en un hotel? Ajuda aquesta carta fàcil per poder picar alguna cosa sense complicacions als salons i un personal amable i sense tensió.
Sobretot ajuda el jardí. Hem deixat per al final una de les estrelles de l'hotel, juntament amb el Saló Rojo i el Xinès. Aquest jardí, un dels secrets més ben guardats de Madrid, ha estat reinventat pel paisatgista Fernando Valero.
S'ha “netejat” i ordenat amb elements de la jardineria clàssica i un rigorós catàleg vegetal a base de violetes, magnòlies, falgueres i cyques del juràssic, rododèndrons, azalees, oliveres i llorers mediterranis, arbres de Júpiter, bambús sagrats i orientals, i un llarg etcètera que emmarquen diferents espais.
Ara sembla molt més ampli. L'estrella és una pèrgola on és fàcil imaginar-se una nit de clima amable. Valero declara que ha “pretès tornar a Madrid un espai comú que transmeti alguna cosa d'allò que va escriure Pedro Soto de Rojas: “Paradís tancat per a molts, jardí obert per a pocs”.
Jardí de l´hotel Santo Mauro de Madrid.
El nou Sant Mauro no s'ha acabat. Hi ha planejada una segona fase de la reforma prevista per a la primavera-estiu 2022 a la qual s'afegirà un spa. El benestar es troba a faltar en un hotel d'aquest calibre, però serà qüestió de mesos que el pugui oferir. El Santo Mauro ja era és un hotel-illa que comença i limita amb si mateix i ara aquest caràcter insular és molt més radical.
No hi ha cap altre lloc a Madrid amb aquesta quantitat d'informació tèxtil i artística, com apunta Lorenzo Castillo; tampoc amb la seva localització i el seu caràcter d'hotel discret, només per connoisseurs.
Aquí no hi ha post luxe ni neoluxe, aquí hi ha luxe, aquell que et fa estar entre antiguitats d'època, sense reproduccions, en què no hi ha roba ni quadre que es repeteixin, en un jardí de Fernando Valero i entre cortines que pesen tones. Oh.