Dofins en aigües de Terceira.
Tímides i recatades, a les Açores poques vegades les escoltaràs presumir de com són de boniques. Tampoc de la importància que van tenir –que tenen– per esdevenir la història i la climatologia. Separades de la resta del món per un Atlàntic que no té objeccions a demostrar el seu mal geni, just allà on els vents donen la volta, a mil cinc-cents quilòmetres de Lisboa ia més de dos mil de la costa d'Amèrica del Nord, les Açores són tan discretes que costa trobar-les al mapa, doncs solen caure justament on la pàgina es doblega.
No obstant això, aquests nou puntets de lava detinguda pel mar representen els cims de vastes muntanyes submarines, molt més altes que l'Himàlaia. La part visible d'una monumental serralada volcànica que, com una geografia submergida, forma una espina dorsal que recorre la Terra i encarrila la direcció dels corrents que marquen les rutes de la navegació.
Tot seria diferent sense. Per la seva posició estratègica són fonamentals perquè Europa gaudeixi de les temperatures càlides que la fan habitable, i un parada i fonda tan necessària com inevitable per a qualsevol nau transoceànica que pretengui arribar amb èxit a bon port.
El mar a Ponta da Barca a Santa Cruz da Graciosa, Açores.
HISTÒRIA I TURISME
Els portuguesos les van fer seves a mitjans del segle XV, Cristòfor Colom es va aturar aquí a sentir missa quan tornava del seu descobriment d'Amèrica, Vasco de Gama va canviar el rumb del viatge per portar el seu germà Paulo fins a l'antic hospital de la Misericòrdia –considerat el millor del món per tractar les malalties que delmaven les tripulacions–, Charles Darwin va passejar a cavall a l'escala del seu viatge a bord del Beagle, i Mark Twain les va visitar en un dels primers creuers turístics de la història.
És possible que aquesta modèstia i aquest clima incert, que no assegura que el sol somrigui diàriament, siguin les raons per les quals han aconseguit torejar la voracitat del turisme àvid de 'llocs nous' de les darreres dècades. Però com era inevitable, el secret de la bellesa d'aquestes “illes difuses” que també es van passar de llarg els navegants italians de principis del segle XV ja s'ha fet viral.
Les Açores han deixat de ser “l'anticicló de” per convertir-se en una de les destinacions que més interès desperta entre els viatgers amb ganes de fondre's amb la natura. El 2019, els establiments hotelers de l'arxipèlag van rebre 774.000 hostes, un 106,7% més que el 2014. Evidentment, les xifres d'aquest any nefast no marcaran l'alça, encara que en aquest present marcat per la pandèmia i les restriccions per viatjar, l'arxipèlag portuguès –per entrar cal una prova PCR negativa– funciona com un imant, una mena de centre de gravetat permanent per als nòmades digitals. Un lloc sa i saludable.
Les illes Hawaii d'Europa, les anomenen alguns, “Islàndia amb bon clima ia preus assequibles”, clamen altres. Tots tenen raó, és clar que aquí no hi ha ukeleles ni glaceres ni el més semblant a una cafeteria d'autor. Tampoc idíl·liques platges de sorra daurades, és important que ningú arribi buscant allò que no existeix. A canvi, el que sí que hi ha són festes de poble i moltes piscines naturals, formades per les marees i unes onades braves que semblen generar les seves pròpies erupcions.
piscina natural de Carapacho, a Graciosa.
EL CARÀCTER DE TERCEIRA
De les nou illes, potser Terceira –anomenada així perquè va ser la tercera a ser descoberta–, la capital de l'arxipèlag Central, malgrat les seves praderies verdes maragda, la seva terra negra i les muntanyes vermelloses, no sigui la més, diguem-ne, espectacular. Manca de les muntanyes, fumaroles i llacunes ‘alpines’ de Són Miguel, l'illa més gran, dels penya-segats vertiginosos de la seva veïna São Jorge o de les impressionants cascades de la remota i salvatge Flores, últimament tan de moda entre els nord-americans...
Sí que és, però, la més entretinguda, la més estora, la més simpàtica. I el destí lògic del que visita Açores per segona vegada –t'assegurem que estrany és el que no repeteix–. Nosaltres ja vam estar l'any passat –t'ho expliquem al nostre número 126, el març del 2019– i, com a Açores no funciona això de 'vista una illa, vistes totes', sinó més aviat allò de ‘no n'hi ha dos sense tres’, també ens acostarem a la petita i plàcida Graciosa, situada a 80 quilòmetres (uns 15 minuts amb avió) al nord.
A més, Terceira, l'últim territori portuguès a annexionar-se a l'Espanya de Felip II, representa també una oportunitat única per repassar la història. Allà, dalt del cràter de la Muntanya del Brasil, envoltat d'un exuberant parc natural, ideal per sortir a córrer o fer pícnics, la fortalesa de São João Baptista, seu del Regiment número 1, el més antic de Portugal, vigila la capital de la illa, Angra d'Heroisme –literalment “la badia dels valents”–, i la seva aparentment plàcida badia. Patrimoni de la Humanitat des de 1983, aquesta va ser la primera ciutat europea a fundar-se fora del continent. Descansant sobre el llit del mar, un cementiri d'àncores, àmfores i restes –alguns fins i tot de la II Guerra Mundial– demostren que mai no ens hem de refiar d'aquestes aigües. Ni de bon tros dels pirates.
A Terceira els esperits són capelles consagrades a un sant o verge, com aquesta a Praia Victoria.
EN ANGRA DO HEROISME
Tot i el corrosiu efecte del salnitre i del temps, les elegants edificacions d'Angra do Heroisme mantenen intactes els colors de quan aquest era el principal port de l'abastament per a les naus i galions que tornaven carregats de riqueses des de Xina, Índia i Amèrica. D'aquí partien també cap al Vell Món el vi, els cereals i els derivats de la caça de les balenes que pagaven les mansions que avui se succeeixen silencioses vorejant la costa fins al poblet de pescadors de Sant Mateu.
Al petit port, on la criatura juga a saltar al mar des dels vaixells, un diminut però imprescindible museu recorda la vida dels caçadors de balenes, una activitat que a Açores es va mantenir fins al 1986. Tot a Terceira sembla explicar una història del passat. Fins i tot els dolços. A la pastisseria O Forno, a Angra do Heroisme, Ana Maria Pimentel Pereira da Costa, la repostera més famosa de l'illa, segueix elaborant els seus sol·licitats bols Dona Amélia segons la recepta original que es va inventar la seva àvia Deolinda a l'estiu de 1901. Farina de blat de moro, mantega, ous, melassa, panses i espècies.
“Volia fer un pastís especial, diferent dels habituals dolços conventuals, per a la visita de la reina Amèlia d'Orleans, darrera reina de Portugal”, ens explica. “El secret és a les espècies ia batre els ous a mà amb molt d'afecte”.
Taula posada a la Cinquena do Martelo, a Angra do Heroisme.
PARLEM DEL TEMPS
Plou a Terceira. Plou a càntirs, però és igual perquè en una estona sortirà el sol. O no. Però continuarà igual. A ningú a les piscines naturals de Biscoitios sembla importar-li el temps que faci. Saben que a les Açores el temps, impredictible i incert, sol canviar cada deu minuts. Només cal esperar. A més, el termòmetre poques vegades baixa dels 18 ºC (tampoc a l'hivern) ni marca més enllà de 28 oC (ni tan sols a l'estiu).
“Aquest vent s'emporta totes les preocupacions”, exclama amb enèrgic entusiasme un senyor gran mentre puja les escales excavades a l'alada roca volcànica. Tinc 77 anys i vinc a banyar-me cada dia. Això és salut”, assegura i, veient el seu aspecte, no hi ha cap dubte. Uns metres més enllà, uns joves salten a l'aigua fent piruetes impossibles d'emular. "Aquest salt, amb les cames obertes i tocant-te la punta dels peus, es diu xanaia i és especialitat d'aquesta zona", expliquen els socorristes.
Plaça de bous de la Muntanya da Nossa Senhora da Ajuda, a Graciosa, construïda dins d'un volcà.
HOTELS I VINYES
El sol, que comença a treure el cap entre els núvols, encén el verd dels vinyes que, protegides del vent per petits corrals de pedra basàltica, s'estenen a totes les direccions. Les vinyes de verdelho, la varietat local, les va portar des de l'illa de Pico –on estan protegides com a Patrimoni Natural per la Unesco– la família Brum, productora des de fa quatre generacions, que també va construir l'interessant Museu del Vi de Biscoitos.
A prop d'aquí es troba l'hotel més desitjable i innovador de l'illa, el Caparica Ecolodge, que va obrir l'any passat al mig del bosc. Les seves cinc romàntiques cabanes semi pujades als arbres, autèntics miradors a la vall i al mar, van ser dissenyats per l'arquitecte Bruno Fontes i el seu estudi XHouse, i mostren obres d'algunes de les artistes més interessants de l'arxipèlag, com ara la pintora Maria Jose Cabacu.
Un altre dels allotjaments que bé mereix una estada, o almenys una parada per tastar la seva cartera de carn –en aquesta illa de mariners es menja una de les millors carns que puguis imaginar– és la Quinta do Martelo, on el seu apassionat propietari, Gilberto Vieria, fa més de trenta anys que recrea amb minuciositat la història de l'evolució dels hotels, tavernes i restaurants. Una cosa única al món.
Una de les particularitats que Açores comparteix amb les aparentment dispars Hawaii i Islàndia és la rara possibilitat que ofereix de endinsar-nos als budells de la Terra per un antic tub volcànic, una experiència humida i inoblidable. Abans d'arribar fins a l'anomenat Algar do Carvão, al centre de l'illa, cal fer una parada obligada a la Serra do Cume. Des d'allà, quan la boira ho permet, es tenen unes vistes incomparables del tapís de verdor intens dividit en tancats de pedra, l'anomenada “manta de retalls” que caracteritza Terceira.
Una de les cabanes als arbres de Caparica Ecolodge, a Terceira.
Encara que, com comentàvem abans, el més especial d'aquesta illa és la capacitat per divertir-se i la quantitat d'excuses que hi ha per celebrar la vida. “Després del Nadal i els Reis Mags celebrem la festa dels Amics, a la setmana següent la de les Amigues, després la dels Padrins, la de les Madrines i, per fi, el Carnaval, únic al món. Tota l'illa hi participa. La quaresma és l'únic moment en què no brindem. Després de la Setmana Santa són les festes de l´Esperit Sant. Després, de maig a octubre, hi són les torades (similars als tancaments de Sant Fermí), una o dues al dia. Al juny les festes de Sant Joan...”, enumera Joao, el jove guia de l'empresa Açores Touch, a la terrassa del bar annex a la fàbrica de formatges Queijo Vaquinha, un altre dels orgulls illencs.
Si Terceira és perfecta per sortir de gresca i conèixer gent, la petita i desconeguda Graciosa ho és per recuperar-se de la ressaca i estar a gust amb un mateix a la natura silvestre. No està de camí enlloc ni ningú que no sigui d'aquí sol haver-ne sentit a parlar abans d'arribar. Aquest és el (no tan) típic lloc on els únics embussos els produeixen les vaca s –es creu que van ser les seves primeres pobladores–, tots els gats semblen procedir de la mateixa ventrada i els joves han de recórrer als reality shows de la tele per trobar parella.
João Bettencourt es va convertir en una mena de celebritat local quan va participar en la versió portuguesa de Granger busca esposa. Va tornar a casa sense núvia, però amb un pla de negocis per les dolces queixades que ell, les seves germanes i la seva mare elaboren cada dia i només encàrrec previ en una cuina anònima de la localitat de Santa Cruz. Anònima per ara, perquè per a finals d'any pretenen comptar amb una pastisseria com Déu mana, amb aparador i rètol.
Tot i el reduït de la seva mida –catorze per sis quilòmetres–, Graciosa concentra tot el que Açores és conegut: nombrosos senders per perdre's (encara que sense possibilitat de pèrdua), excel·lents vins i productes lactis, un busseig increïble, bones onades per surfejar, un ritme de vida relaxat, piscines naturals fora de perill de les onades i un món subterrani per explorar sense necessitat dequip tècnic.
És clar que et quedaràs amb ganes de més, de viatjar a una altra illa. Te'n queden diverses més. Perquè aquí ja saps que no n'hi ha dos sense tres... ni tres sense quatre.