Ja és tardor a París i començarem qüestionant Cole Porter, que és una manera tan bona com una altra qualsevol de començar un article. Ell estimava París a la primavera, estiu, tardor i hivern. I love Paris in the springtime/ I love Paris in the fall/ I love Paris in the winter when it drizzles i blabla.
Encara que respectem la resta de les estacions, París és a la tardor. És a aquesta època de l'any quan els grisos, que sassemblen al gris Dior, il·luminen la ciutat. És ara quan els carrers s'omplen d'abrics, i quins abrics, i quan els cafès i les exposicions conviden al refugi i els hotels al remoloneig.
Aquesta tardor París és, a més, molt París. La disminució del nombre de turistes fa que el paisatge de la ciutat tingui més sabor local que abans; no necessitem precisar què significa aquest “abans”. Els parisencs envaeixen restaurants, botigues i carrers. Ara els viatgers, sobretot a determinades zones, semblen convidats; semblem convidats.
París no necessita ni mig pretext per ser visitada, però n'hem començat amb dues: la tardor i el sabor local. En tenim un més: les novetats. Com que a París no se'n va, es torna, aquestes són les excuses que ens posem per tornar-hi.
Tot i així, sabem que sempre anem a París buscant París i això la ciutat ho sap i ens ho regala. Hi ha un París d'avui i un París de sempre i tots dos conviuen sense molestar-se. Aquesta és una passejada per aquesta contradicció: cada proposta clàssica té la seva contrapartida contemporània. El tòpic té davant del seu desafiament. Els estimem a tots dos.
Sookie.
Utilitzarem els hotels com a eix d´aquest passeig, un dels molts possibles. Comencem per el Sookie, un nou i petit hotel del Marais que s'aparta dels clixés parisencs en fons i forma. Pren el nom de una cançó de Grant Green i està inspirat en el món del jazz dels anys 50.
Això es tradueix en uns interiors dissenyats pel duo Desyeux Delaye i una paleta terres, verdes i roses empolsats.
Pot ser que arribis buscant l'hotel i trobis un cafè: ets al lloc adequat, perquè aquest Coffee Shop és part integral del Sookie. L'aroma de cafè, la decoració envoltant i la localització converteixen aquest lloc en un allotjament particular.
Molt a prop és el Museu Carnavalet que, a través dels seus 625.000 artefactes, explica la història de la ciutat. Aquest és un clàssic de la ciutat que acaba de ser reobert i actualitzat per lestudi noruec Snøhetta. Aquí hi ha la paradoxa de què parlem: ahir i avui.
Al Marais acaben d'obrir diversos llocs que, potser, simbolitzen el demà. Un és l'espai de una galeria d'art que ja té seu a San Gimignano, Pequín, l'Havana, Roma i Són Paulo, i ha obert en un antic magatzem de pells.
Es diu Galleria Continua, té un espai espectacular i la intenció de palpitar amb força a la ciutat. I, molt important, no mira enrere.
Un altre és un cafè-sauna, una idea de la marca Belleyme. Aquest concepte boig confirma que París, com tantes ciutats occidentals, està obsessionada amb el benestar i, a la recerca, prova diferents formats.
Un altre és una botiga anomenada For Life de roba, per ara, masculina; fins aquí, és normal. El més curiós és que en aquesta botiga no pots comprar: tries la peça, te la proves i l'encarregues. La fabricaran sota comanda i la recolliràs temps més tard allà mateix. El futur és això i París, sense haver-se de fer la moderna perquè ja ho és, ho sap bé.
Habitació de l'hotel Sookie.
Aquest any l'adjectiu nou cobra un significat diferent. Hi ha molts espais que van obrir fa un any, però en haver estat tancats per temporades, tenen esperit de recent estrenats.
Ens canviarem de barri i anirem a Pigalle, un barri que fa una dècada no era a la ruta de parisencs i viatgers i que avui, en canvi, és un dels més atractius de la ciutat. Només cal passejar una nit per la rue de Martyrs o per l'Avenue Trudaine per comprovar-ho.
Un d'aquests nous hotels és allà i és el Rochechuart. Pertanyent al grup Orso, comparteix amb la resta dels seus hotels (Doisy, Leopold, Wallace, Ami…) la mateixa voluntat de no assemblar-se a la resta.
En la seva última obertura han recuperat un hotel clàssic dels anys 20 convertint-lo en un d'aquells llocs on els locals que volen anar-hi. Això passa perquè després de la façana art déco s'amaga un hotel social: la seva terrassa i la seva brasserie són part de la ruta de parisencs ben informats.
I les habitacions? Té, i moltes (90 i 16 suites) i, com tot l'hotel han estat decorades per el duet Festen. Aquest és un París que no oblida ni la història ni on és, però la transcendeix. No hi ha ni mica de nostàlgia i sí molt carisma fins i tot a les amenities: taps d'orelles “provades per parisencs” i “els autèntics preservatius de Pigalle”. La ironia sempre és ben rebuda.
Hotel Rochechouart, París.
A prop d'aquest clàssic renovat n'hi ha un altre que il·lustra la nostra tesi del París contradictori, perquè neix sense el pes del passat. Es diu Avui i s'anomena un Hotel de Ioga. Allà se dormirà, però també a practicar ioga. És per a tots aquells que viatgen amb estoreta i no volen passar un dia sense fer uttanasana.
A aquest petit hotel (22 habitacions) s'hi entra per una floristeria, cosa que marca el to de la proposta. A més, compta amb un restaurant de menjar orgànic que barreja receptes franceses i llatinoamericanes. Vet aquí el segell de la seva creadora, la mexicano-francesa Charlotte Gómez d'Orozco.
Un altre lloc nou i del barri és OMA, un restaurant de cuina francocoreana. Això només pot sortir bé. Que París se sap barrejar es veu també en un dels dolços més buscats del moment (i tota una estrella d'Instagram): la babka, d'origen polonès i que pots trobar a Babka Zana.
No ens movem de Pigalle. Allà hi ha una de les grans obertures de la temporada: el primer Soho House de París que ha triat aquest barri per instal·lar-se donant així la seva benedicció de modernitat. De nou, és un resum de les contradiccions de París.
Respecta la història de l'edifici on s'instal·la que una vegada va pertànyer a Cocteau, però parla un llenguatge propi i avui ajudat per artesans i artistes locals. Aquest híbrid entre hotel i club privat compta amb un cabaret, en una picada d'ullet al passat de la zona.
Té també una piscina en un pati interior; caldrà esperar a l'estiu per fer-la servir, però serà bonic admirar-la mentre prenem l'eina un dia qualsevol de tardor.
Hotel Madame Rêve.
Caminant en direcció a la Samaritaine, la gran atracció del moment, trobem un altre exemple d'aquest nou i contradictori París. Es tracta del Hôtel Madame Rêve, situat a l'edifici de l'antiga oficina de Correus del Louvre, i que obre les portes aquest mes.
La seva decoració, amb fustes abundants i molt de caràcter, desafia el que pensem que ha de ser un hotel de luxe de París, cosa que gairebé van inventar en aquesta ciutat.
Aquest hotel independent, que compta amb un terrat projectat per Eiffel és una barreja entre passat i futur, entre intimitat i vida social. El seu creador, Laurent Taïeb, declara que "ha imaginat l´hotel del demà". Els francesos sempre tan ambiciosos.
Cambra de bany en una habitació del Madame Rêve.
Sense moure'ns de la riba dreta del riu ens dirigirem fins a Saint-Honoré, aquest carrer on podríem passar un dia sencer; o un any. Allí està Le Bristol, pertanyent a l'Oetker Collection, ia qui es considera de manera oficial un hotel palau.
Li sobra majestuositat i es podria conformar amb viure de les rendes, però es nega i això ho fa encara més rellevant. Continuant amb la celebració permanent dels oficis francesos acaba d'obrir un atelier dedicat al formatge.
Es tracta d'un espai assessorat per una formatgera mítica, Marie Anne Cantin, on es reuneixen formatges dels millors productors de França que després es treballaran en cuina i se serviran als restaurants de l'hotel ia l'Epicerie.
Si el temps ho permet podrem demanar un brie fragant a el nou Jardin Français de l'hotel, dissenyat per Lady Arabella Lennox-Boyd i obert des de l´1 de setembre. La flora, que canvia cada estació, procedeix de la regió de París i està adaptada a les condicions del lloc.
Aquesta tardor veurem com floreixen les herbes decoratives i com canvien de color les fulles de faig. Fins ara l'hotel tenia pati, ara en té un autèntic jardí i això a París i en aquest lloc és una raresa. Estimem les rareses.
Le Bristol és París elevat a l'infinit i conviu amb un París que no sembla tal. És el que trobem no gaire lluny, a la botiga d'Off-White. Oblidem l'arquitectura haussmaniana i les xemeneies de marbre: aquí tot desconcerta.
L'estudi AMO (el braç creatiu d'OMA), ha dissenyat un espai que vol ser una “reinterpretació abstracta de París” i reptar les convencions del que es considera una botiga.
Ho aconsegueix perquè el xoc és total; també l'estímul. I tot això és París: el formatge al palau i el taulell estrany per recollir la comanda en línia de la botiga d´Off-White.
Jardí de l'hotel Bristol, París.
Creuarem el Sena per anar concloent aquest passeig pel París tardoral i contradictori. Estem prop de els Jardins de Luxemburg. Allà hi ha la botiga de l'il·lustrador Marin Montagut. Aquest lloc és parisenc en extrem: exquisit i amb aquest aire clàssic que mai no passa de moda.
Portar-nos una espelma o un drap de cuina d'aquí serà com ficar a la maleta un tros de ciutat. Aquest és el París més París, però a la riba esquerra hi ha trets de un altre París, menys aferrat a la pròpia naturalesa.
Un d'ells, i interessant, és The Gazoline Stand, una cruïlla entre benzinera contemporània i cafè que està al costat dels Invàlids. El seu aspecte és més el d'una boutique que el d'un lloc per proveir i això és obra del gust de el seu artífex, la joiera Victoire de Taillac (també després del preciós concept store de bellesa Buly 1803).
Aquí es pot carregar la bicicleta elèctrica i el cotxe mentre prens un àpat orgànic. Això nou tipus de negoci confirma que, sota l'aparença d'una ciutat recolzada en la seva bellesa i història i sense necessitat d'assumir riscos, batega un esperit revolucionari. París només sap ser París. I encara sort.
Habitació executiva a l'hotel Madame Rêve.