Carta d'amor a les castanyes (i al fred)
Primer és l'olor. A brasa encesa, a foc perenne, a fusta transformada en abric. Després, la calor a les mans, que se sent com un guant de llana gruixuda i suau, i l'espetec alegre de la seva closca rostida en trencar-se. I després, compte, no tinguis pressa que et cremes, el sabor. El sabor indescriptible dels primers dies de fred, de les tardes de pluja, de la llum tènue, ganes d'arribar a casa.
Perquè les castanyes són això: els regals d'un passeig pel bosc a la tardor i la felicitat de tenir la llum encesa on cuinar-les; la bestreta de les nits llargues de l'hivern i els menjars de cullera; les novel·les de Dickens llegides al costat de la xemeneia i les pel·lícules de Berlanga projectades en bucle la nit de Nadal.
Són la teva àvia traient-te les castanyes de foc una vegada més i la teva mare pelant-te els fruits acabats de fer perquè no et cremis els dits i la cosa no passi de castany fosc. Són l'excusa per passar una estona en família i el centre de tertúlies sense presses en les quals no es parla de res transcendental, però en què tot el que s'ha dit importa. Són infància i són vellesa. Són recer i són llar, casa teva. La memòria, més potent que qualsevol fotografia, d'aquells dies en què tot es podia solucionar amb una abraçada.
Ens expliquen les llegendes dels antics celtes, i avui ens ho recorden les diferents festivitats que se celebren en honor seu, que les castanyes són símbols dels morts i que, per cadascuna que ens mengem, s'allibera una ànima del purgatori. Aquest seria motiu més que suficient per enganxar-nos un bon festí, però n'hi ha molts més. I és que aquest aliment primitiu, gairebé prehistòric, conté tanta fibra, hidrats i potassi com saviesa popular. Font de nutrients i de refranys, les castanyes resulten tan saludables i versàtils que serveixen de postres i d'aperitiu, de pica-pica i de pa. Són l'ingredient estrella infinitat de receptes. Receptes efímeres que només s'elaboren en aquest moment de l'any, i estan igual de bones acompanyades de mel com de vi o aiguardent. **
Després hi són els llocs de castanyes rostides, relíquia que es nega a desaparèixer dels carrers de les nostres ciutats –si us plau, que mai passi– i que, aquest any apreciem més que mai per donar-nos la possibilitat de retirar-nos la màscara, encara que només sigui un segon, per ficar-nos a la boca un dels obsequis més deliciosos de la naturalesa hivernal.
Però les castanyes tenen també un “però” i és que ens agraden tant, si més no a nosaltres, que costa no abusar-ne.