Barcelona, a l'estil Drive
Recordo l'editorial de Tyler Brûlé en aquell The liveable cities index de Monocle el 2010: “Barcelona és una de les capitals més boniques d'Europa, però la seva actitud és de tot menys atractiva. Relaxeu-vos, que no sou francesos! A més estem avorrits que sigueu el destí per a guiris i borratxos. És possible que sigui beneficiós econòmicament, però és hora de deixar-ho estar”. No hi puc estar més d'acord. La nostra entranyable, exhausta i vàcua Barcelona* va restrenyida, opaca i grisa.
I no obstant, costa no intentar-ho una vegada més. Costa no tornar-ne cent, mil vegades a Barcelona. Aquesta és la història d?una reconciliació en 24 hores i un grapat de raons per seguir estimant-la:
1)Vaig tornar a Catalunya com a cronista gastronòmic i la Barceloneta ja pintava la seva sorra del color dels comiats en teules i caobes. Els viatges cansen i l'A2 és tantes vegades la sala d'espera d'un dentista. Però quin hotel, mon dieu, quin hotel. Al gra: el Hotel Arts és potser el millor hotel que he conegut -i n'he conegut uns quants- a Espanya. Planta 32, aquesta vista . Un bar lounge privat per a les últimes suites, cuiner particular, un esmorzar èpic i un servei impecable. I és que un hotel és servei, discreció, espai i aventura. Quan ho entendran els altres?
L'Hotel Arts: quan ho entendran els altres?
2)Esmorzar a l'Olívia . I clareja. L'esmorzar –estic cansat de repetir-ho– és el millor moment del dia. Durant l'esmorzar tot està bé, les veus encara són tèbies i el món aterra sota els peus amb el suau degoteig de la cafeïna. L'esmorzar és -permeteu-me afirmar-ho- l'últim refugi de la cortesia , del silenci. Durant l'esmorzar encara som persones ia Barcelona –això és així– hi ha una meravellosa oferta de cafeteries com El Olivia, on és exemplar el pa amb tomàquet i el cafè és calent com l'infern, negre com el diable, pur com l'àngel i dolça com l?amor.
3)Arola. Massa temps sense tornar a l'Arola i una excusa sense tatxa: conèixer el nou cuiner, Miquel Àngel Major . Un currículum impecable (elBulli, Mugaritz, Dacosta) i una proposta valenta, canalla i sincera : un menú sense carta i sense plats, tot al centre i vertebrat en tapes i snacks. Sense por. Un divertit joc gastronòmic sota el sol de la Barceloneta: pèsols llàgrima amb espardenyes, gamba vermella Kimchi i infusió de Dashi, hummus líquid, tajine de guatlla, cevitx en pop, flors, verdures, llum i somriures... De veritat, una sorpresa , una inesperada sorpresa. Si li donen pista -tant de bo ho facin- aquest oncle arribarà molt lluny. Al mateix temps.
Menjador exterior del restaurant Arola
4)Gràcia. Sempre Gràcia. És inevitable. Quan m'enfado amb Barcelona sempre torno al passeig de Gràcia ia mig passeig ja ens estem perdonant. Sé que sona tòpic, banal i fins i tot ofensiu -amb què està caient- però és que un matí de compres bé val una missa i cent perdons. La ruta comença a Santa Eulàlia (Passeig de Gràcia, 93) la ineludible Santa Eulàlia, història viva de la moda a Espanya i pionera del luxe, la llegenda diu que Amancio Ortega -propietari de l'edifici- passa llargues temporades a l'àtic de la sastreria . Podria plantar un Zara, però no, aguanta Santa Eulàlia. Tant de bo duri sempre.
Expliquen que Amancio Ortega passa molt de temps a l'àtic de la sastreria
5)Enoteca de Paco Pérez. De tornada a l'Arts. Després d'un Manhattan a la barra del Frank´s toca el torn de Paco Pérez, flamant Estrella Michelín el discurs del qual és l'avantguarda i la revisió de la cuina marinera catalana (el epicentre intel·lectual i gastronòmic del qual és el seu restaurant Miramar a Llançà) . La cuina d'Enoteca és profundament sàpida, essencial: gnocchis de carbassa amb tòfona (magistral) , múrgoles guisades, cansalada ibèrica i espardenyes, llenguado meunière cítric o la selva negra. Un menú degustació de 110 euros (amb maridatge complet 170) i un escenari aclaparador després de la llum, els blancs i l'horitzó. Sé que no hauria de fer això, però a mi em paguen per mullar-me: si he de triar –i en aquesta vida cal triar– em quedo amb Arola.
6)Barcelona. Les bicis. Diran el que vulguin: hipsters, moderns, comeflors i paparrutxes. Però el civisme i la intel·ligència es tradueixen a respectar el teu entorn, a cuidar casa teva. I això no es palpa enlloc com a Barcelona. A més, és una ciutat molt dog-friendly. Com Traveler.