L'Hotel de l'Amistat, un hotel de Beijing amb una història extraordinària
“Això és com un gueto al revés. Ningú vol sortir i tothom hi vol entrar”. Descriu així l'escriptor Juan Gabriel Vásquez l'Hotel de l'Amistat, un hotel de Pequín amb una història extraordinària.
Ho fa a Tornar la vista enrere , un llibre que converteix en novel·la la peripècia vital del cineasta colombià Sergio Cabrera. La seva vida, de pur rocambolesca (va ser guàrdia vermell a la Xina, guerriller a Colòmbia…) sembla inventada, però no ho és. Tampoc no ho és l'Hotel de l'Amistat, una raresa que travessa moltes pàgines d'un llibre sensacional on la Història, amb majúscula, i la vida d'un home, es trenen fins no saber on comença una i altra.
Un complex format per 15 edificis envoltats de jardins i un rètol on es llegia Beijing Friendship Hotel.
Aquesta és un relat de política, utopies i paradoxes. Per conèixer la seva missió, perquè l'Hotel de l'Amistat la tenia, i força ambiciosa, hem de viatjar a la Xina dels anys 50. Va ser a mitjan dècada quan el govern xinès va construir un hotel per als contractistes russos que viatjaven al país a participar en la revolució maoista. Era un complex format per quinze edificis envoltats de jardins i un rètol on es llegia Beijing Friendship Hotel.
Quan aquesta amistat entre la Xina i Rússia es va refredar i els 2.500 hostes van haver de creuar la frontera de tornada al seu país, l'hotel va canviar d'ús i de clients. A partir de llavors serviria per acollir la majoria d'estrangers que arribaven a Pequín fugint del món “capitalista” i que volien ser part de la transformació radical del país.
L'explicació de per què s'allotjaven en aquest hotel de parets de pedra grisa i sostres de porcellana verda és fàcil: als estrangers no se'ls permetia tenir domicili propi, per tant, el govern concentrava allà els qui arribaven pagats per ell i els qui anomenava experts.
La família de Sergio Cabrera era una de les moltes que van arribar des de Llatinoamèrica borratxes d'idealisme per instal·lar-se a un país durant una llarga temporada.
Al seu dia va acollir la majoria d'estrangers que van arribar a Pequín fugint del món “capitalista”
A l'hotel hi vivien durant mesos o anys persones de tot el món que exercien com a professors d'espanyol, correctors o traductors. Era una mena de Torre de Babel en què hi havia famílies senceres, la gent s'enamorava, estudiava i sentien que feien la revolució. A l'hotel es podien trobar jugant al billar un poeta peruà, un intel·lectual uruguaià i un professor nord-americà.
L'Hotel de l'Amistat es va convertir des dels anys 60 als 80 en aquest gueto de què parla Llum Elena, germana de Sergio Cabrera i una de les protagonistes del llibre de Vásquez, que ha publicat recentment Alfaguara a Espanya. Els habitants de Beijing, almenys que hi treballessin, no tenien accés a aquest lloc. Es preguntaven què hi hauria en aquell hotel que era una cruïlla de paradís i parany.
I què hi havia dins? Tot el que no hi havia fora. Hi havia luxes, restaurants amb servei, pistes de tennis, bar, piscina interior olímpica i una exterior (l'única de la ciutat), taxis a la porta i botons.
A l'època en què la família de Sergio Cabrera s'hi va instal·lar vivien uns 700 estrangers, que es repartien entre els quinze edificis de l'hotel. Menjaven en un dels tres restaurants, un occidental, un musulmà i un oriental, encara que moltes suites tenien cuina.
Alfaguara
Portada del llibre Tornar la vista enrere, de Juan Gabriel Vásquez
I aquí rau l'extravagància: en un país d'una pobresa immensa, els que hi van viatjar per construir la revolució socialista van acabar vivint envoltats de privilegis, "en una vida d´irrealitat", com escriu Vásquez. Per això molts ho abandonaran al cap del temps asfixiats pel conflicte. Ells, que havien creuat el món i cremat les naus per lluitar contra el capitalisme menjaven cada dia servits per cambrers i es podien fer una capbussada en una piscina sempre que volien. “La vida de fantasia”, per continuar citant Vásquez, tenia un límit.
L'escriptor explica al llibre que als pares de Sergio Cabrera l'hotel els semblava massa burgès, així que van decidir enviar sols els seus fills adolescents a viure-ne un altre, l'Hotel de la Pau. La solució era, com a mínim absurda: els nois eren els únics hostes en un hotel de disset pisos. Tot el servei estava a les seves ordres.
Fins als anys 80 els qui s'allotjaven a l'Hotel de l'Amistat necessitaven algun enllaç amb el Partit Comunista. A partir de llavors es va alleugerir aquesta condició i es va obrir a altres estrangers.
El periodista espanyol Antonio Broto hi va viure entre el 2001 i el 2003 i destaca com el millor de la vostra estada “la quantitat de gent de llocs de tot el món que hi havia allà: iraquians pro i anti Saddam, palestins, cambodjans que havien estat del Khmer Rojo, cubans castristes i anticastristes, llatinoamericans que havien estat guerrillers als seus països, africans, russos...”.
Als estrangers no se'ls permetia tenir domicili propi i el govern concentrava allí els que arribaven pagats per ell i els que anomenava experts
Broto, que va viure dues dècades a la Xina i escriu al bloc Chinochano, explica com, a partir del 2004, quan el govern va permetre que els estrangers visquessin a qualsevol lloc de la ciutat, molts el van abandonar i es van instal·lar a Beijing. Ell mateix va tornar a l'hotel alguna vegada, però en no viure ja estrangers s'havia perdut l'essència.
La pregunta inevitable és: qui pagava l'hotel? Aquest periodista, que ara treballa per a EFE des de Ginebra, explica que ell no pagava res, però que intuïa que part del salari brut li donaven a l'hotel a canvi de la seva estada. Calcula que el cost seria de uns mil euros al mes. Avui, el preu de una nit a l'hotel ronda els 85 euros.
Aquest Hotel de l'Amistat no és l'únic de la Xina, però sí el que arrossega més èpica. Abans de trobar-lo a Tornar la vista enrere ja havia estat objecte d'articles i de documentals. Un d'ells es diu així, Hotel de l'amistat, i està dirigit per Pau Doudchitzky, un cineasta argentí que va viure des del 1963 al 1967 amb la seva família allà i torna per connectar amb el seu passat. En aquesta època, la seva família va coincidir amb la de Sergio Cabrera. Avui, gairebé 60 anys després, recorda que l?hotel “tenia bonics jardins, un bufet extraordinari i es menjava súper”.
A la seva pel·lícula comença dient en veu en off: “Aquesta va ser la nostra llar durant tot el temps que vivim a Pequín amb els meus pares i els meus dos germans menors”. Doudchitzky parla al documental “d'un país pobre on la virtut personal i col·lectiva més gran era la mateixa pobresa”. I enmig d'ella hi havia aquest hotel luxós i els seus hostes, que havien viatjat des de molt lluny per canviar el món.
L'Hotel de l'Amistat continua en actiu. Qualsevol pot allotjar-se en una de les moltes habitacions. Manté la seva majestuositat, la immensa piscina i un cert pes d'haver estat part de la Història i de moltes històries, com la de les famílies de Sergio Cabrera i Pablo Doudchitzky als seixanta i la del mateix Antonio Broto en la seva època més recent. Alguns dels que hi van viure mantenen l'enllaç en grups de Facebook, com el Youyi Binguan.
Avui, l'Hotel de l'Amistat és un hotel més, tan normal que tu o nosaltres podríem reservar-hi una habitació.
Hi havia luxes, restaurants amb servei, pistes de tennis, bar, piscina interior olímpica i una exterior