El 'banc més bonic del món', als penya-segats de Loiba, Galícia.
El seu cor ha arrelat al camp i és a la seva terra, Galícia, a qui canten els seus poemes. L'escriptura d'Olga Novo (A Pobra do Brollón, 1975) és una oda al món rural que tan de moda s'ha posat per la pandèmia. Fa tot just un mes, va rebre el Premi Nacional de Poesia pel seu últim i cinquè poemari Feliz Idade, un pont entre la generació anterior –el pare mort– i la posterior, la filla. “Aquest reconeixement ha despertat molt d'interès. Mai no havia rebut tantes invitacions per participar en recitals. Però convisc amb la meva mare i no arriscaré la seva salut per acudir a un acte”, admet per telèfon.
L'escriptura de Novo a gallec és un acte polític. Sempre molt crítica amb la tasca de les autoritats que culpa d'haver asfixiat el camp i permès la pèrdua de parlants en la seva llengua, la també assagista ens magnetitza amb el verb tel·lúric i la sensualitat eròtica de gran força expressiva. A la seva poètica, el paisatge es transforma en cos i el cos en paisatge. La família, l'agricultura i el vegetal s'entrellacen en uns poemes que ens conviden a recórrer Galícia amb els ulls tancats i l'ànima oberta, una visita que també evoca aquesta entrevista.
Retrat d'Olga Novo, Premi Nacional de Poesia.
RETORN AL PAISATGE
Condé Nast Traveler: Vas néixer a Vilarmao, un llogaret lucense, el 1975. Quan vols tornar amb la imaginació a aquest poble del municipi d'A Pobra do Brollón, quina imatge convoques?
Olga Novo: Torno poc amb la imaginació a Vilarmao, perquè la visito pràcticament diàriament. És el meu centre, la meva arrel i és present conscient i inconscientment a tota la meva obra. Quan m'he allunyat de casa meva, sí que ho he convocat. Mentre vaig viure a la Bretanya francesa, on vaig residir vuit anys, solia escriure amb el cos a França i la ment a Galícia.
CNT. La teva poesia és molt sensorial: ja de nena tendies a veure el món a través dels cinc sentits?
O.N. Conservo records des de nena del impacte sensorial de la natura, del camp treballat amb les mans . L´experiència del camp és natural en mi, no és un posicionament estètic. Provinc d'una família de pagesos humils.
CNT. Quines olors recordes de Vilarmao amb afecte? Quins sabors?
O.N. Recordo l'olor de pa acabat de fer, la frescor de l'aigua de la font, la profunda olor de la boñiga de les vaques travessant l'espai, el de la terra mullada després de la pluja, el de la terra acabada de llaurar, el de l'herba quan s'acaba de segar, l'olor del brou de cols de la meva mare, l'olor greixosa de la llana de les ovelles, l'olor de la sang calenta del porc que batíem en una galleda , l'olor d'antracita del meu pare quan arribava del prat, el perfum de cosmos de la meva mare.
Recordo l'olor de pa acabat de fer, la frescor de l'aigua de la font, la de la terra mullada després de la pluja...
LECTURES QUE MARQUEN
CNT. *Quin paisatge t'ha marcat profundament? *
O.N. Des de petita m'ha perseguit la síndrome de Stendhal. Vilarmao és a dalt d'una vall des d'on es contempla la Serra d'O Courel; m'encanta perdre la vista a l'horitzó; s'aprecien cent quilòmetres a la rodona. **Adorava pujar amb el bestiar al prat i llegir tot el que podia mentre les vaques pasturaven. **
CNT. Quines van ser aquestes primeres lectures?
O.N. El meu primer apropament a la literatura es va produir de manera oral. Conservo el recordo vívid de la meva mare recitant-me romanços quan jo tenia tres anys. Jo no sabia que allò era poesia, però m'atreia la musicalitat. Sempre demanava més. Quan vaig descobrir que aquells romanços se'ls havia llegit la meva àvia, em vaig meravellar: les dones ocupen un lloc fonamental en la transmissió de la cultura gallega. A casa meva no hi havia llibres, ni diccionari teníem. El manual escolar recollia diversos poemes i jo els llegia en veu alta mentre escoltava el bram de les vaques de casa nostra. La meva germana, vuit anys més gran que jo, sempre ha tingut vocació de pedagoga. Va acabar estudiant magisteri. Gaudíem molt recorrent juntes el prat i llegint llibres, cadascuna, una pàgina. Així acabem clàssics com el Lazarillo de Tormes, La Metamorfosi i El Quixot.
CNT. Aquesta imatge m'evoca les germanes Brontë… ¿s'assembla Vilarmao a Yorkshire?
O.N. No: és menys salvatge i aspre. La meva terra és més dolça.
Vedells de vaca cachena a Olelas.
NATURALESA SALVATGE I SENTIMENT DE COMUNITAT
CNT. *En poemaris com Feliz Idade, guardonat amb el Premi Nacional de Poesia, el paisatge i la vegetació, molt presents, es converteixen en al·legories. A la teva poètica hi ha la intenció de lligar els sentiments a la terra, als antics rituals del treball, a la naturalesa salvatge i als elements. Per què? *
O.N. No és intencionat. Passa de manera natural. La poesia ha de ser un exercici d'autenticitat, mai una posició literària. Mai no em plantejo un poemari com un artefacte, sinó com una experiència vital. Escriure per mi és una necessitat. Quan ja m'havia après tots els poemes al manual de col·legi, em vaig posar a escriure'ls. Tindria set o vuit anys. El meu llogaret és el meu paisatge emocional.
CNT. Els teus versos no són lliures d'un posicionament polític.
O.N. Tot pensament és política. La meva idea sempre ha estat poetitzar un àmbit en vies dextinció. L'autonomia econòmica del món rural no interessa, per això els poders han tenallat i desmantellat l'estil de vida autàrquic, poc abocat al capital, dels llogarets. Jo he assistit a l'extinció del meu llogaret. Vaig créixer envoltada de cases habitades per persones i animals; en queden tres. Ni s'han construït infraestructures perquè es pugui viure, treballar i tenir fills al camp, ni s'han garantit condicions dignes. Espanten les conseqüències psicològiques: els índexs de depressió de la gent gran a Galícia són aclaparadors. Imagina't la immensa solitud que els envolta. Sembla increïble, sobretot, tenint en compte que a moltes d'aquestes poblacions hi ha castres de l'època preromana.
CNT. Es parla d´una volta al camp, d´un nou renaixement rural: amb la pandèmia hi ha qui es muda al poble. És més que una moda?
O.N. És una cosa puntual. Quan passin el perill i el temor, es tornarà a imposar la ciutat. A més, per molta repoblació que hi hagi, s'ha perdut la cultura relacional dels llogarets: aquest profund sentiment de comunitat on el veí era també membre de la família. De petita, les portalades estaven sempre obertes i jo anava de casa a casa. Ara els llogarets semblen un conjunt de xalets.
S'ha perdut el sentit de comunitat dels llogarets.
SOBRE TONS I MODES
CNT. *Els tons ocres de la tardor a la muntanya gallega estan desapareixent amb tanta plantació d'eucaliptus… es parla de “desert verd”, què en penses? *
O.N. És un problema des de fa anys, especialment a la costa on s'expandeixen espècies no autòctones. És una metàfora d'una societat a curt termini que cerca el benefici ràpid. Els roures o castanyers que es plantaven antany per a les generacions futures ja no interessen perquè triguen molt a donar fruits o fusta.
CNT. La dona ocupa un lloc important a la cultura gallega; mares gallegues són Rosalía de Castro i Emilia Pardo Bazán. Com condiciona la vida i la cultura a Galícia que el referent literari sigui dona?
O.N. Calma l'angoixa: com a escriptora comptes amb una veu de dona que ha escrit a la teva llengua sobre la teva cultura. A més, en l'àmbit social, el nord es basa en un matriarcat. Recordem que les gallegues eren “vídues de vius”, com va escriure Rosalía de Castro: es van quedar com a cap de família quan els homes van haver d'emigrar. Però compte: encara queda molt per fer per aconseguir la igualtat.
CNT. La poesia gallega viu un moment d'esplendor; s'han premiat moltes poetes en els darrers anys. Què ha encoratjat aquest boom creatiu?
O.N. Jo no en diria boom, a Galícia no passa res. És a Madrid és on passa tot. És més aviat una obertura cap als sistemes literaris considerats perifèrics. Quan els jurats deixin de conformar-los persones amb una sensibilitat poètica cap a aquests altres sistemes literaris, tornarem a allò de sempre. Val la pena recordar que des de l'any 1924, només tres gallecs han rebut el Premi Nacional de Poesia. Això no vol dir que abans no s'escrivís poesia. S'escrivia moltíssima.
El primer Parc Natural de Galícia: Parc Natural de la Muntanya Aloia
CNT. Per desconnectar i relaxar-se, els japonesos practiquen el shirin yoku (banyar-se al bosc; en japonès), una tècnica meditativa que consisteix a caminar entre els arbres de manera conscient, usant els cinc sentits. Ens pot ajudar la natura a practicar mindfulness ia ser més creatius i feliços?
O.N. Sí. La gent del camp hem practicat aquest tipus d'exercici de manera natural i sense la major consciència filosòfica.
CNT. *Ara vius a Monforte de Lemos, a la Ribera Sacra, on ensenyes en un institut. Com descriuries aquesta població? *
O.N. És una petita ciutat molt castellanitzada que viu d?esquena a la cultura gallega. Com a professora m'esforço per inculcar als meus alumnes l'amor per la terra i la llengua. Crec al poder transformador de l'educació.
CNT. On t'agrada estiuejar o marxar de vacances?
O.N. A qualsevol lloc del món, acompanyada de qui estimo.
Com a professora a la Ribeira Sacra s'esforça per inculcar als alumnes l'amor per la terra i la llengua.
CNT. Quina és la teva platja preferida?
O.N. Qualsevol de les costes de Galícia, la fi del món conegut, el principi del món que queda per conèixer.
CNT. Quina muntanya t'encanteri?
O.N. La muntanya d'O Courel, als contraforts de la meva vall natal. Lloc de naixement d'un poeta estimadíssim: Uxío Novoneyra.
CNT. Quina ruta senderista recomanaries fer?
O.N. Els camins infinits del meu llogaret, que es recargolen amb la sintaxi necessària dels peus del caminant. Alguns s'han tancat pels esbarzers de la despoblació, però la meva ment camina per ells, el meu somni els recorre cada nit.