Un passeig pel carrer Bisbe
Un dels atractius més grans de la Ciutat Comtal rau en el fet que el nucli antic encara conserva enclavaments d'antany gairebé intactes malgrat el pas del temps , cosa que ens permet poder deambular pels seus carrers, on gairebé es pot reviure com era la Barcelona dels nostres avantpassats. I si hi ha un enclavament dotat d'aquesta evocadora capacitat, és el barri jueu.
Sefarad és el nom que fan servir els jueus, des de l'Edat Mitjana, per referir-se a la Península Ibèrica. La seva història a Espanya és llarga i antiga, tant que es remunta fins a temps romans. Segle rere segle, la seva presència es va anar configurant fecunda i arrelada fins a l'arribada de dues dates nefastes: 1391 quan comencen les revoltes antijueves i 1492 quan són expulsats definitivament d'Espanya.
D'entre totes les comunitats jueves que van habitar la península, la de Barcelona va ser una de les més grans i poderoses. Els primers documents que confirmen la seva presència a la ciutat són dels anys 875-877, però és probable que hi estiguessin establerts des dels primers segles de l'era cristiana. La veritat és que l'existència de jueus a terres catalanes és anterior, fins i tot, a la dels mateixos catalans. Els calls de Catalunya, així com les valencianes i les balears reben el nom de 'Call' , que significa carrer petit o atzucac. Aquesta denominació és la que s'utilitza per referir-se al conjunt de carrers ocupats per ells, és a dir, al barri, mentre que la comunitat rep el nom d'aljama.
L'aljama de Barcelona va ser la més gran de la Catalunya de l'Edat Mitjana . Tenia la reputació de ser una 'ciutat de savis' entre els jueus, ja que als seus carrers van florir l'artesania, el comerç, la teologia, la ciència, la poesia, la filosofia, la càbala ia més comptava amb una escola rabínica de gran renom. Avui dia, Barcelona guarda una reminiscència clara d'aquest passat jueu i, entre les seves nombroses referències a la toponímia de la capital catalana, roman inesborrable el de Montjuïc, Muntanya dels jueus, que va ser usat com a cementiri de la comunitat hebrea durant segles i on posseïen terres de cultiu, cases i torres.
La Barcelona medieval comptava amb dos barris jueus, el Call Major que estava delimitat pels actuals carrers de Banys Nous, Sant Sever, Bisbe i Call. A mitjans del segle XIII, a causa del creixement secular de la comunitat, va ser ampliat i fruit d'això es va construir una nova zona coneguda com Call Menor, ubicat al voltant de l'actual església de Sant Jaume, al carrer Ferran. Aquests dos barris no estaven comunicats entre si, però en aquests estrets carrers del centre de Barcelona hi van arribar a viure fins a 4.000 persones. La vida dins del Call es regia pel calendari hebreu, sent per a ells el dissabte el dia sagrat, i seguien els costums i lleis jueves.
Tot això era el Call
Durant molts segles les comunitats jueves i cristianes van mantenir bona relació , van posseir negocis conjunts i els comtes-reis confiaven importants càrrecs públics a hebreus, tals com els de recaptador d'impostos o ambaixador. Tot i això, després d'una sèrie de fatídics esdeveniments, entre ells l'arribada de la pesta negra, van començar a divulgar-se calúmnies, com que els jueus enverinaven l'aigua. El 5 d'agost de 1391, aquesta tensió acumulada va acabar per esclatar donant lloc a l'atac que va patir el Call , que va ser assaltat, incendiat, 300 persones van morir assassinades i moltes altres van ser obligades a convertir-se al cristianisme. A partir de llavors ja no hi va haver cap recuperació possible del barri, ni de la convivència entre els jueus supervivents i cristians. Tot això va acabar amb la seva expulsió definitiva d'Espanya per part dels Reis Catòlics el 1492. Des de llavors, l'imaginari sobre Sefarad es va convertir en el record d'un lloc on hi va haver un renaixement de la cultura jueva, però no podrien tornar.
Tot i el saqueig i que el Call va ser ocupat i ocultat, avui dia, entre catedrals gòtiques i carrers dedicats a sants, es pot endevinar el passat d'aquesta important comunitat. L'emplaçament on es troba el Call és un compendi de sinuosos i encantadors carrers situats al Barri Gòtic , i on hi ha certes parades obligatòries per entendre millor l'entorn que ens envolta.
Al número 10 de l'angosta carrer de Banys Nous s'ubica, actualment, **la botiga S’Oliver ** i allà, a les seves profunditats, entre mobles de tota mena es descobreixen els antics banys rituals jueus -mikves- de la ciutat. Cristians i musulmans també eren usuaris assidus d'aquests Banys Nous (Baños Nuevos). L'edifici pertany al segle XII i es troba en un magnífic estat de conservació, on grans columnes i arcs de pedra ens traslladen a una altra època. Al mateix carrer, al pis inferior de la teteria Caelum, segueixen dempeus les antigues arcades dels banys femenins.
Interior de la Sinagoga Major
La carrer Sant Honorat era la zona on els rabins i les famílies jueves adinerades solien viure. La majoria de les cases van ser expropiades per construir el Palau de la Generalitat de Catalunya, però al número 10 encara es preserven els vestigis de la casa de l'escriptor Mossé Natam. I a la cantonada que fa aquest carrer amb el carrer de la Fruita, també s'observen les restes de la font destinada a ells.
Les sinagogues eren el centre de la comunitat: la scola, lloc per a les celebracions, rituals religiosos, i també per a les assemblees o judicis. De les cinc sinagogues que hi havia originalment a Barcelona, només se'n conserva una, ubicada al número 5 del carrer Marlet . Està considerada una de les més antigues d'Europa , malgrat que va deixar de prestar els seus serveis com a tal arran de l'expulsió dels jueus i es va començar a donar altres usos a l'edifici, fins al punt que es va aixecar una casa a sobre. La Sinagoga Major va ser reinaugurada l'any 2002 i, encara que no és utilitzada per a precs diaris, sí fa la funció de centre de difusió cultural del judaisme i es duen a terme activitats de la comunitat, com ara casaments i cerimònies de Bar Mitzvà. Tot i això, hi ha un debat obert entre historiadors sobre si realment aquest és l'emplaçament real de l'antiga Sinagoga Major original, ja que molts la situen al número 9 del carrer de Sant Domènec del Call , edifici ocupat actualment per una vinateria.
Arran d'aquell 5 d'agost de 1931, la toponímia dels carrers del Call van ser canviats i cristianitzats. El carrer de la Font, lloc on estava situada la font on recollien aigua els jueus, va passar a anomenar-se carrer de la Font de Sant Honorat i, més tard, carrer Sant Honorat, nom que es manté actualment. El carrer de la Sinagoga es va convertir al carrer de Sant Domènec del Call , en la qual es pot llegir una placa que rememora cert convent fundat en 1219 per Santo Domingo de Guzmán. La realitat és que es va anomenar així aquest carrer en record del dia en què es va iniciar l'atac, ja que va tenir lloc el dia de Sant Domènec.
Relíquia conservada a la Sinagoga Major
Al número 6 d'aquest mateix carrer, ens trobem amb la casa més antiga de la ciutat , doncs està habitada des del segle XII. Tot i haver estat restaurada es conserven elements ornamentals originals de l'Edat Mitjana. Una dada curiosa d'aquest edifici és que, si s'hi presta atenció, s'observa certa inclinació de la façana , a conseqüència del terratrèmol que va patir la ciutat en 1428.
Tot i que, sens dubte, el lloc més interessant per endinsar-se en la cultura dels jueus de la Barcelona medieval és el Centre d’Interpretació del Call , assentat a l'interior de l'anomenada Casa de l'Alquimista, a la Placeta de Manuel Ribé. L'edifici data del segle XIV i hi va viure Jucef Bonhiac, un artesà teixidor de vels. El museu ofereix informació relativa al barri ia la vida quotidiana i, a més, s'hi exposen les restes de la casa, una exhibició permanent de ceràmiques trobades en excavacions arqueològiques i làpides del segle II procedents del cementiri hebreu de Montjuïc.
Potser sembla que aquesta Barcelona jueva és un lloc pertanyent al passat, però val la pena rescatar-la, conservar-la i recordar-la en memòria de l'esplendor material i immaterial que va aconseguir la Ciutat Comtal durant aquesta època i per la incalculable herència que ens van deixar per sempre en aquesta terra, malgrat ser expulsats de la seva estimada Sefarad.
Reproducció d'una làpida al carrer de Marlet