Barres de bar, abocadors d'amor
Sóc un finoli bevent. El típic estirat odiable sense límits, aquest tipus de personatge que empunya una copa Riedel de vidre bufat en algun racó d'Àustria com si fos el verge d'un Unicorn salvatge —l'últim Unicorn de la Terra Mitjana. Aquest tipus de fan obsessiu (en el fons tant se val si l'objecte de l'obsessió és el Roine, els trastos d'Apple o Modern Talking) envoltat sempre d'una aura de espavilat insatisfet i pilotut.
Aromes primàries, empireumàtiques, muntanya baixa o pis de gat; aquestes coses m'importen. De debò, faig aquestes coses i abús d'adjectius inversemblants del pal de voluptuós, sensual, carnós o fruiter ; tot una mica tancar, sí. Quan bec (ajá) obro un atles al costat i estudio conscienciosament el terreny de la vinya, l'agricultura local, el subsòl calcari (compost de guix, margues i calcàries procedents del Juràssic) busco aquests pedruscos a la Wikipedia, prenc notes absurdes en fitxes de tast que mai ningú llegirà ia gito la copa elegantment, nas dins, nas fora. Alehop. Mentrestant, A (anomenem-la “A”) observa de lluny el percal —llibres, copes, pedres i un oncle amb un Staedtler HB2 a l'orella i un pujol a la mà, preguntant-se què va sortir malament. Si Terrés semblava un paio tan normal. Es va equivocar.
Superherois de barra
Però això no és beure. Beure (també) és una altra cosa. Dispersió, escampament i vida dissoluta ; tordes tremendes i ressaques abominables, d'aquelles de romandre amagat sota una manta de mohair abraçat al coixí de la teva infància ia una muntanya d'Ibuprofè. Emborratxar-se, caramella: dilapidar amistats, agenda, pasta i futur ; beure's fins a l'aigua dels gerros. Beure perquè sí, perquè toca, perquè és dijous (per exemple) perquè el teu ex avui no és el que era. Kiko Amat ho descriu millor que tu i que jo . Delirium Tremens: “Cap com de cérvol a qui li acabessin de llançar un dard tranquil·litzant (coll de goma, crani oscil·lant sobre el pit al mode batall en ple Angelus) , bava relliscant per la comissura dels llavis, empentes fent solcs a l'argila i bisquera temporal. Pedo. Taixa. Curda. Tòfona. Incapaç gairebé de caminar o parlar, encara que sembla que no de riure, perquè m'estic trencant d'alguna cosa que em deu resultar, sens dubte, hilarant”.
Una baralla de bar. Tan imprevisible (així són) com tendres i desproveïdes d'inquina. I és que ja que no podem fondre'ns la llenya dels amables contribuents lliscant suaument (“Suavementeeeeee”) la nostra targeta Black en cap sobretaula del Via Vèneto: què menys que agafar-te una bona. Beure per beure —melopees històriques en bars de sempre per culpa de bressols amb els quals ja es lligava el teu iaio. No t'enganyis: el teu àvia dolç s'alegrava amb Anís del Mono, estimada lectora de John Green.
I no ho feia amb Borgonya ni amb xampany ni tan sols amb Tío Pepe, sinó amb això que avui i aquí anomenem ‘Begudes viejunas’ : Anís del Mono (Monarca indiscutible del bar de escuradents i calamars) , Sol i Ombra (com el de Revetla, a Malasaña), Vermu (Don Ramón Gómez de la Serna deia allò de “el vermut és l'aperitiu al que pots trucar de tu”) , Ponche Caballero (recordeu la mossa dels anuncis?) , Orujo (tantes tajàs en nom de les suposades virtuts digestives de l'orujo…) o el sacrosant carajillo , pàtria de currelas.
Seguir a @resimporta
Xin xin.
*** Potser també t'interessi...**
- Ressaca a Osaka: remeis orientals per al dia després
- Mapa de plats contra la ressaca
- Guia (gastronòmica) per sobreviure a una ressaca infernal
- Quatre coordenades d'Europa on invocar la ressaca
- Formes de sobreviure a la ressaca a Berlín
- Totes les Estovalles i Ganivet
Ernest Hemingway, qüestió d'actitud