Conéixer Espanya a través de les portes? I per què no? Aquests elements parlen de històries personals, però també comunitàries; d'una cultura, la història i les memòries. Des dels mil blaus de les illes gregues fins als exuberants pòrtics dels palaus de l'Índia, passant per Espanya, cada lloc del món té la seva manera de concebre'l a través d'aquests elements.
El nostre país engloba un conjunt de portes atrapades en el temps que parlen de pescadors errants, antics pous i esglésies atemporals.
La primera i més evident pista d'aquesta unió de passat i present, terra i mar, fantasia i realitat, com va matisar bé Cortázar en un dels seus contes, és que “hi ha una hora en què s'anhela ser un mateix i allò inesperat, un mateix i el moment en què la porta que abans i després dóna al zaguán s'entorna lentament per deixar-nos veure el prat on renilla l'unicorn”.
Les següents portes d'Espanya evoquen aquest perfecte trànsit entre dos mons on en lloc d'unicorns esperen un guisat fumejant, obres gauidianes i fins i tot petits illots.
Sotoserrano, Salamanca.
PORTES BLAVES DE LA PLATJA DEL PORTIXOL (JAVEA, ALACANT)
Expliquen que els tunisians pintaven les portes de color blau per espantar les mosques i espantar el mal dull. Altres, que el material azurita era el més barat per elaborar pintura. Fins i tot la reina Federica de Grècia va decidir expandir el blau Mikonos per totes les illes Cíclades per convertir-les en reclam turístic.
Portixol, Xàbia.
Hi ha moltes teories sobre l'obsessió del Mediterrani pel color blau, però pocs llocs resulten tan icònics per descobrir-ho com la platja del Portixol , a 3 km de la localitat alacantina de Xàbia.
Antigues barraques de pescadors els noms dels quals llueixen sobre portes de color blau que inspiren la llum, la calç i el salnitre de aquest estiu tan etern, tan nostre.
ENTRADA DE LA PEDRERA - CASA MILÀ (BARCELONA)
Passejar per Barcelona suposa treure el cap a portes de tots els colors i dissenys: podem percebre els motius d'heura a la Porta de la Nativitat de la Sagrada Família, descobrir una porta-fantasia al barri del Poblenou però, sobretot, travessar l'entrada principal de la casa modernista de La Pedrera.
Gaudí va fer ostentació del seu coneixement de la natura a través de portes corredisses amb vidrieres al menjador, espiells de ferro forjat o la famosa porta d'entrada al museu, una simfonia de curvatures i ondulacions que conviden a penetrar en un País de les Meravelles propi.
PORTES AMB ALDABA A VILLAQUEJIDA I ALTRES POBLES DE LLEÓ
El refrany “a tal casa, tal aldava” defineix a la perfecció l'antiga relació entre els habitatges senyorials i la presència de l'aldaba, peça de metall abatible d'origen àrab composta de diferents símbols: gossos, serps o, un dels més recurrents, la mà humana nascuda de la iconografia fenícia i egípcia contra el mal d'ull.
La dominació musulmana s'encarregaria de traslladar aquesta creença en forma de aldabas de la mà de Fàtima que després de la Reconquesta seria transformada pels ferrers en una mà recolzada sobre una esfera per ometre el context religiós. Aquestes aldabas són visibles avui per tota la geografia espanyola, especialment a Castella i Lleó i pobles com Villaquejida, a 58 km de la ciutat de Lleó.
Toc, toc!
PORTES VERDES DE TEGUISE (LANZAROTE, CANÀRIES)
Visitar pobles com Teguise, a Lanzarote, suposa endinsar-se en laberints de casetes de blanc emblanquinat i portes i finestres verdes.
La gamma cromàtica de un oasi a la meitat d'aquesta terra àrida on la simbiosi entre home i natura va ser orquestrada per l'artista César Manrique al segle XX, si bé no va ser seva la ment pensant després el característic color dels pobles de la illa.
Abans de l'arribada de la pintura de plàstic el 1965 a les Canàries, els pescadors de la zona comptaven amb uns quants elements per reparar els seus vaixells, als que solien aplicar una capa de pintura blanca o verda.
Aquest color seria utilitzat en el mobiliari de casetes amb tocs colonials totalment adaptades al medi: cal a les parets per protegir la població del bacil de la tuberculosi i sostres de pedra per recollir l'aigua de pluja.
Teguise, Lanzarote.
PORTA DE SANT JOSEP (MESQUITA DE CÒRDOVA, CÒRDOVA)
Quan es tracta d'endinsar-nos a el període andalusí que va dominar la Península Ibèrica durant més de deu segles, totes les mirades apunten cap a la Mesquita-Catedral de Còrdova i els seus molts matisos, entre ells les seves 19 portes esculpides a les muralles.
La Porta de Sant Josep, situada al mur oriental, és una de les entrades més fascinants i va ser remodelada el 2017 a través d'ataurics originals realitzats sobre morter i una reintegració dels elements primitius.
La millor avantsala de “les Mil i una nits made in Spain” a enllaçar amb els típics patis cordovesos, els seus vestits de conte i les portes topades de centenars de testos.
Porta de Sant Josep, Mesquita-Catedral de Còrdova.
PORTA D'ALCALÀ (MADRID)
"La Porta d'Alcalá, mira-la, mira-la". Sota aquest ultraconegut eslogan no només trobem un dels llocs més icònics de Madrid, sinó també el reflex de la seva història a prova de ferides de guerra.
La darrera de les cinc portes reals de Madrid i única que sobreviu al costat de la Porta de Toledo va ser dissenyada per Francisco Sabatini el 1778 en honor a Carles III.
Tot i això, sota la pell de granit segovià s'amaguen les cicatrius del seu llegat: des de els impactes de l'artilleria de Napoleó i les tropes franceses durant la Guerra d'Independència el 1808, fins els cascs de bala rebuts durant la Guerra Civil.
El debat sobre renovar la Porta d'Alcalá per amagar aquestes marques continua sobre la taula mentre la modernitat segueix ballant al seu voltant.
Porta d'Alcalá
PÒRTIC DE LA GLÒRIA (CATEDRAL DE SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA)
Barroca, gòtica o romànica. Escollir la millor catedral d'Espanya no és una tasca fàcil, però si ens basem en el seu caràcter universal, poques es poden comparar a la Catedral de Sant Jaume.
La connexió del Camí de Sant Jaume amb altres països i cultures des de l'Edat Mitjana, el converteixen en una icona a descobrir entre esteles de botafumeiro i una fe que reuneix creients i agnòstics travessant el Pòrtic de la Glòria, a la part occidental del complex.
Un conjunt de tres arcs esculpits pel Mestre Mateu el 1188 que evoquen el pecat original, la Redempció i el Judici Final a partir de més de 200 figures de granit.
El Pòrtic de la Glòria, a la Catedral de Santiago.
PORTES DE FUSTA DE LES CASONES MUNTANYESES DE LIÉBANA (CANTÀBRIA)
La identitat de La Muntanya , nom amb què es coneixia al segle XIII a una zona històrica amb l'actual Cantàbria com a nucli, es va adaptar a l'auge del cultiu del blat de moro que donaria pas a nous tipus d'habitatge: les cases muntanyenques, de caràcter més popular, i les casones muntanyenques, més sofisticades, tallades en fusta i condicionades per una solana que permetia aprofitar el sol a través de balcons florits.
Avui la comarca de Liébana, a Cantàbria, suposa el millor nexe per passejar entre carrers plens d'història i encant al voltant de una porta de fusta després de la qual sempre espera un guisat llençol (i més d'una copeta de pinyolada).
Vall de Liébana.
ENTRADA A LA VENDA DEL QUIXOT (PORT LLAPIS, CIUTAT REAL)
Des dels temps cervantins fins als estius de l'operació sortida, La Manxa sempre ha estat una terra hospitalària, i prova d'això en són les famoses vendes.
Aquest tipus d'establiment sorgit a l'Edat Mitjana i immortalitzat per Don Quijote no s'ha de confondre amb una posada ni un hotel: es tracta d'una típica construcció manxega al voltant d'un pati central amb porxos, cavallerisses, una fonda i habitacions per pernoctar.
La Venda del Quixot, a Puerto Lápice, evoca la història a través de les parets de calç i blau o l'entrada a un pati on Rocinante pot treure el nas en qualsevol moment.
Venda del Quixot, Puerto Lápice.
PORTES SOTA NÚVOLS DE BUGANVILLA (DALT VILA, EIVISSA)
Pocs símbols són tan mediterranis com la buguenvíl·lea i els seus núvols de flors, de vegades roses, altres morades, algunes blanques, que es nodreixen de la llum i s'inflen albergant secrets i sargantanes.
Els pobles blancs andalusos o les masies de la Costa Brava bé ho saben, encara que en aquesta ocasió ens quedem amb Balears, les seves finques pageses, els seus pobles perduts o, especialment, els secrets de Dalt Vila, la ciutat emmurallada dEivissa.
Un laberint de carrerons blancs el raval dels quals es conforma de les antigues cases-mur, construïdes amb una part del darrere que brindava la protecció necessària i una entrada que prometia la primavera.
Dalt Vila, Eivissa.
Aquí finalitza el nostre recorregut per Espanya a través de les portes , que, impassibles i pacients, estaran encantades de respondre al teu toc, toc!