Casa Vicens
Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o, és clar, Antoni Gaudí, són alguns dels noms més representatius del modernisme català de finals del XIX, un moment en què l'arquitectura catalana esdevingué símbol de poder i status social.
Fem la vista enrere per visualitzar una Barcelona en plena efervescència. Som a finals del segle XIX, moment en què l'Exposició Universal del 1888 havia resultat ser tot un èxit i els cercles socials més acabalats començaven a desvetllar les seves inquietuds artístiques. Sobren els motius per afirmar que l'art en particular i les ganes de menjar-se el món general de la capital catalana vivien un moment notable, i són molts els exemples que ho proven. L'arquitectura es va convertir aquells anys en un signe d'estatus social de la pròspera burgesia.
Un dels capricis més fragants del bon moment que travessava la ciutat, i la seva classe alta, era tenir una casa modernista, un fet que va marcar la personalitat arquitectònica de Barcelona. Afortunadament, i més de 100 anys més tard, en podem donar bon compte. És gràcies a aquest fet que avui dia trobem extraordinaris exemples on les expectatives i les vanitats dels burgesos quedaven reflectides en forma d'habitatge, i la recent restaurada Casa Vicens és un dels millors.
Increïbles detalls a l´interior de la Casa Vicens.
'LA' CASA
El primer edifici dissenyat per Gaudí un cop acaba la llicenciatura d'arquitectura (fins ara només havia treballat en mobiliari urbà i elements de l'arquitectura industrial) va ser un encàrrec de Manel Vicens i Montaner, un burgès la fortuna del qual procedia de la Borsa, qui demana a Gaudí una casa d'estiueig a Gràcia.
Si visualitzem ara el mapa de la ciutat de finals del XIX, entendrem que aleshores allò que avui coneixem com el barri de Gràcia era un poble separat de Barcelona però que ja començava a despertar cert interès cultural per als que venien dels afores de la ciutat. Dos són els temps que marquen la vida d'aquesta casa: la creació i la posterior ampliació.
Montaner mor el 1895 i el 1899 la casa és adquirida pel seu segon propietari, un indià que provenia de l'Havana i que escull Barcelona com a lloc d'habitatge. Aquí tenim un nou escenari, ja no parlem d'un poble separat, sinó de la ciutat de Barcelona, de Gràcia com a barri i no pas com a poble.
És aquesta família qui decideix ampliar la casa, el canvi estructural més gran que pateix el projecte original, i aquesta ampliació és realitzada per l'arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez, deixeble i amic de Gaudí, que, ara estem el 1925, estava totalment engolit pel macro projecte de la Sagrada Família i va declinar l'oferta de treballar a la Casa Vicens.
Trompe-l’oeil és una cúpula que reprodueix la visió que es tindria del cupulí des del terrat de Casa Vicens.
Des de la construcció fins a l'any 2014, la Casa Vicens sempre ha estat un habitatge privat que ha patit força modificacions que la van anar allunyant del projecte original, el projecte Gaudí, però que avui estan pràcticament recuperades des que el 2014 la banca andorrana MoraBanc comprés la casa i invertís en la rehabilitació quatre milions i mitjans d'euros.
Sanejament, neteja i recuperació dels elements originals han estat les directrius de la rehabilitació de la casa, on un dels aspectes més rellevants ha estat obrir la tribuna, que va ser tapiada pels darrers amos de la casa, de la planta noble al jardí, tal com estava originalment. Aquí s'ha recuperat la font que hi havia, així com unes gelosies sofisticades d'inspiració oriental que servien per protegir del sol.
La casa, que es va construir entre 1883 i 1885, destaca per ser un excel·lent exemple de la influència que l'art de l'Extrem Orient i de l'Art Islàmic, a més de la seva indiscutible debilitat per la natura, tenia Gaudí. I la prova està en tot el repertori de recursos: les sumptuoses formes ondulades, els ornaments florals, el treball del ferro forjat, les vidrieres, els detalls ceràmics als sostres, etc., que es poden apreciar durant la visita. Una casa manifest on Gaudí prova elements i tècniques que després tant ell com altres arquitectes aplicaran en treballs posteriors.
Detall de la Tribuna, un dels elements recuperats a Casa Vicens.
UNA CIUTAT JARDÍ
“Van triar l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner perquè va ser qui va dissenyar el Palau de la Música, que aleshores era conegut com el Liceu dels pobres, justament la imatge que es volia aconseguir per a aquest hospital”. Són paraules d'Eva Bagur, la meva guia durant el recorregut sorprenent pel recinte modernista de l'Hospital Sant Pau, un centre sanitari que va estar operatiu fins al 2010. Ara ja sabem per què va ser Lluís Domènech i Montaner, i no un altre arquitecte de l'època, que va projectar aquest espectacular complex sanitari destinat a la gent sense recursos, "ja que els burgesos podien pagar-se una sanitat privada o generalment es curaven a casa", matisa Bagur.
Aquesta ciutat-jardí per a malalts va ser construïda entre el 1905 i el 1930 quan l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu ubicat al barri del Raval es va quedar petit i obsolet. El seu mecenatge va venir de la mà del banquer català Pau Gil i Serra qui, establert a París, va establir al testament que el seu llegat s'havia de destinar a la construcció d'un nou hospital a Barcelona. Després d'algunes disputes familiars per l'herència més tard, la construcció es va engegar.
La simbologia religiosa és present a pràcticament tot el recinte, i fins i tot en la seva forma, ja que l'ultra perfeccionista de Domènech va crear una planta quadrada al voltant de dos eixos diagonals que conformen una creu, emblema de l´antic Hospital de la Santa Creu. A través d´aquest símbol es resumeix i simbolitza la història hospitalària de Barcelona. Cal recordar que “els modernistes no combregaven amb l'església catòlica”, aclareix Bagur, “encara que sí que professaven una fe religiosa evident en molts racons del recinte. Aquí, la naturalesa és Déu”.
L'Hospital Sant Pau llueix imponent al centre de Barcelona.
Potser siguin els seus vitralls, les seves cúpules, escultures i façanes els elements més destacats. A més, al Pavelló de Sant Rafael (els pavellons porten el nom dels seus mecenes, ja que els diners de Pau Gil i Serra es van esgotar), es pot contemplar el seu interior tal com es va concebre a principis del segle XX.
Tot i que és el Pavelló de l'Administració el que amaga la joia d'aquest regne de la salut, el lloc on originalment es reunien els administratius, també coneguda com la sala del rei sol. Abans d'arribar-hi, val la pena aturar-se davant la magnífica escala central i visualitzar l'espai altíssim, una obra mestra de l'arquitectura de l'època.
Vuit pavellons, cadascun destinat a diferents malalties i cures, formen el conjunt modernista més important d'Europa. Declarat Patrimoni Mundial per la Unesco, el recinte és ara un campus de coneixement i seu d'organismes internacionals, com la Global Un-versity Network for Innovation, o l'Institut de la Universitat de Nacions Unides sobre Globalització, Cultura i Mobilitat.
Sala Domènech I Montaner, l´antiga sala d´actes de l´hospital Sant Pau.
I ENCARA HI HA MÉS
Fora d'aquests dos espectaculars exemples, un dels llocs actuals on aquest paisatge urbà de Barcelona és més excepcional és l'Eixample, on es dóna la concentració més gran d'edificis modernistes.
Aquí va ser on al voltant del 1900 es va produir la major explosió del fenomen arquitectònic conegut com el Modernisme. Només cal aixecar la vista per constatar aquesta afirmació, ja que aquí, a la coneguda com a “poma de la discòrdia”, en ple Passeig de Gràcia, es donen cita tres dels grans arquitectes del Modernisme, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, que van construir una casa per a les famílies Batlló, Lleó i Morera i Amatller , respectivament.
Poma de la discòrdia, a Barcelona.