La catedral de St. Albans al seu dia va ser l'edifici més gran del país
Decidit. Ja n'hi ha prou de tant Big Ben, London Eye i Palau de Buckingham –amb els seus interminables canvis de guàrdia inclosos, per cert–. Estem farts que la glòria se l'emportin sempre els mateixos!
Per això, decidits a descobrir tresors més enllà dels límits de la capital britànica, posem rumb a St. Albans , una de les ciutats estrella del comtat de Hertfordshire –què bé sona això de “comtat”, oi?–.
Tot i que es pot arribar a St. Albans en poca distància amb tren des de l'estació de St. Pancras, nosaltres, que tenim l'esperit aventurer pels núvols, ens llancem a conduir per l'esquerra ia perdre'ns per les sinuoses carreteres que ens fan travessar el countryside britànic.
De l'asfalt més pur de la city passem a estrets carrils per on, increïblement, circulen cotxes en dues direccions. Socors! Qui ens haurà enviat a ficar-nos-hi?
La catedral des del parc Verulamium
A St. Albans trobem un petit racó d'allò més british ple de cultura, entreteniment i gastronomia. Però, sobretot, el que trobem aquí és història.
Una infinitat de llegendes que donen vida a cada carrer o cantonada i que nosaltres, àvids de tota mena de mites i faules, estem desitjant descobrir.
Però comencem pel principi: retrocedim en el temps fins i tot fa dos mil anys. I és que molt abans que St. Albans fos fundada pels romans i es convertís en una de les principals ciutats de la Britània Romana –que, aleshores, es deia Verulamium–, la zona ja havia servit de casa a antigues poblacions, com per exemple, als celtes.
Però això no va ser tot. Van passar els segles i St. Albans va continuar sent escenari de moments que els seus veïns no oblidarien mai. Als seus carrers es va viure la guerra civil britànica. Les seves posades van servir de hostatge a membres de la reialesa.
Fins i tot el mateix Papa Adrià IV va passar anys en aquesta ciutat: va ser precisament aquí on va decidir fer els seus estudis.
St. Albans a vista d'ocell
Per conèixer bé la primera part de la seva història decidim apropar-nos fins al Museu de Verulamium , ubicat a l'immens parc Verulamium, precisament al lloc on es va fundar l'antiga ciutat romana.
En ell no podrem deixar de contemplar els que, segons diuen, són els millors exemples de mosaics de l'època romana trobats fora de la Mediterrània.
A molt pocs passos, la nostra parada següent –i un dels motius pels quals, irremeiablement, acabarem enamorats fins a la medul·la d'aquest raconet anglès–: la catedral de St. Albans.
I compte, no parlem de qualsevol cosa! Amb més de mil anys d'història, aquest imponent temple religiós va ser, al seu dia, l'edifici més gran del país.
Ens hi endinsem amb sigil, com qui es cola en un lloc prohibit, per admirar les seves galeries i belles vidrieres. Per cert, una xafarderia: la nau principal va servir com a escenari per a la coronació del mateix Sean Connery a 'El primer cavaller'. Com et quedes?
L'edifici, que barreja diferents estils arquitectònics –normant i romànic, entre d'altres– compta amb una torre construïda amb pedres que es van rescatar de les ruïnes de Verulamium. La catedral està dedicada a St. Albans, el primer sant d'origen britànic, i curiosament continua rebent diàriament pelegrins arribats des de totes les parts del món.
Verulamium Park
Abans de continuar descobrint la ciutat, toca fer un break. A ** The Abbot´s Kitchen , una coqueta cafeteria que ocupa la sala capitular de la catedral,** podrem prendre un cafè i pecar –sí, pecar!– amb algun dolç, una cosa inevitable en aquest país.
Un agradable passeig farà que arribem fins el centre neuràlgic de St. Albans. Ho sabrem així que ens topem de front amb un altre emblema de la ciutat: la seva Torre del Rellotge, aixecada al segle XV.
I què té especialment aquest monument? Per començar, que és l´única torre medieval que queda a Anglaterra. A més, ha sabut fer front al pas dels anys de la millor manera: sense deixar de treballar.
Les seves campanes es van utilitzar en el passat per avisar d'atacs enemics o alertar d'incendis a la ciutat. I el més curiós: fins al 1863 es va encarregar d'anunciar el toc de queda.
L'espectacular catedral de St. Albans
Als carrers limítrofes es desplega, cada dissabte i diumenge, el mercat local: desenes de parades de menjar i tota mena de trastos –l'únic objectiu dels quals serà temptar-nos i augmentar el pes de la nostra maleta, això que ens quedi ben clar– són exposats a les taules esperant els clients.
Mentre un dels botiguers ens dóna a tastar alguns dels seus exquisits formatges, escoltem els crits del fruiter anunciant els preus i les ofertes del dia.
Uns llocs més enllà trobem mitjons, samarretes o bosses. Pans, pastissos casolans o jocs de te… Això és un mercadet a l'estil anglès, senyors.
Si ve de gust una altra parada, al 6 de Market Place trobem una de les botigues de ** GAIL´S , una de les fleques més famoses de Londres.** Els seus pans i pastissos, elaborats a mà cada dia, li han valgut més de un premi.
Seguim passejant per la ciutat i ens sedueix l'encant de els seus carrers empedrats. Ens enamorem dels detalls que decoren cada cantonada.
Descobrim, per exemple, racons tan especials com el local que acull el restaurant Thai Square , ubicat a una antiga construcció del segle XV i que, per al nostre delit, manté la façana original.
Per als fans de les cases amb un marcat estil britànic, ** Raindrops on Roses ** és el lloc ideal. Aquesta preciosa botiga davant de la Torre del Rellotge ven tot tipus d'objectes de decoració, originals i amb molt d'estil. Un apunt: tots els diners que guanya van dedicats, íntegrament, a investigacions per combatre el càncer.
Per cert, va entrant una mica de gana? Cap problema! Una opció infal·lible per satisfer la nostra gana és ** The Waffle House .** Aquí cal tenir alguna cosa clara: és el moment de fer l'homenatge de gofres més increïble de la nostra vida. Que sí, que fos complexos: avui ens oblidem de les calories!
El restaurant, de gestió familiar, va obrir les portes a la dècada dels 70 i porta tota una vida especialitzant-se en gofres salats i dolços.
Elaborats amb productes ecològics, donar un mos a qualsevol de les seves originals propostes ens farà assolir la més absoluta felicitat. Això sí: encara que les cues per aconseguir taula acostumen a ser importants, l'espera val la pena. Ho assegurem!
I per baixar el menjar, res com una pinta de cervesa en un autèntic pub britànic, no creus? I si et diem que, a més, es tracta del més antic de tota Anglaterra… podràs resistir-te?
L'origen de Ye Olde Fighting Cocks es remunta al segle VIII, encara que el pub, tal com ho veiem avui, es va aixecar al segle XI. Els sostres baixos, la fusta dels acabats, les inquietants esquerdes…
Tot aquí són empremtes del pas del temps que conviden a imaginar la infinitat d'històries que han passat entre les parets. Segons expliquen, hi ha tot un entramat de túnels que connecten el pub amb la catedral mateixa i que van ser utilitzats, segles enrere, pels monjos de l'època.
El pub va ser també un lloc famós a tot el país per organitzar baralles de galls –d'aquí el nom–, un dels passatemps nacionals més aclamats a Anglaterra al llarg de 600 anys –fins al 1849, quan van ser prohibides–.
Ye Olde Fighting Cocks
Prenem nota de com empinar el colze per aquestes latituds i ens quedem, a la calor de la foguera de la seva centenària xemeneia, prou temps perquè el cos ens demani més. Què tal una de cinema?
I sí, ens referim a cinema de manera literal: caminem fins al 166 de London Road per trobar-nos davant la façana de un dels tresors més encantadors de St. Albans, el cinema Oddysey.
Aquesta joia de l'Art Decó, amb infinites catifes vermelles i butaques vintage, va obrir les portes el 1908 i la seva història ha estat carregada de vaivens arquitectònics i emocionals.
Èpoques daurades en què no hi cabia una agulla, reformes, un incendi, actuacions en directe per atraure el públic –fins i tot els Rolling van tocar aquí– i una lenta mort que va arribar, després de molt patiment, el 1995. Aleshores es va decidir destruir l'edifici.
Però aquí van entrar en acció els veïns de St. Albans, que es van negar en rotund a posar fi a una icona tan important de la seva ciutat.
Gràcies a la donació de milers de ciutadans, el cinema va ressorgir de les cendres i va tornar a obrir les portes el 2010 com The Oddissey en homenatge a Stanley Kubrick, nascut en un poble veí.
Després de fer un ull a la seva cartellera i triar quina pel·lícula veure, serà el moment de fer recollida de crispetes –of course– i acomodar-nos a la nostra butaca.
La mateixa que al llarg dels anys ha estat testimoni de la història un lloc que és molt més que un cinema. De la història de tota una ciutat. I ara, fora llums… Comença la funció!