El vidre de la finestra és trencat. Fragments angulosos, tallants, han caigut a terra. Alguns es recolzen en l'ampit. Però el que hauria de ser transparent no ho és. Les peces de vidre componen, com un puzle, el paisatge que es contempla més enllà de la finestra. La imatge es duplica.
A partir d'una escena quotidiana: les cortines vermelles, el marc de fusta, el prat, els arbres, el cel clar, Magritte estableix una contradicció entre pintura i realitat, reflex i paisatge. El quadre es fa fallida i l'observador es veu forçat a aturar-se.
La mostra de René Magritte al Museu Thyssen, que romandrà a les seves sales entre el 14 de setembre i el 30 de gener, ofereix un viatge a un univers en què, com a les obres de Lewis Carroll, la paradoxa es fa real en travessar el mirall del llenç.
'La clau dels camps'.
El títol de la mostra, La màquina Magritte , no és casual. El 1950, juntament amb un grup de surrealistes belgues, l'artista va crear, dins del catàleg d'una suposada societat cooperativa anomenada La Manufactura de Poesia, una sèrie de productes entre els quals figurava una “màquina universal per fer quadres”. Aquesta màquina estava destinada a crear un nombre il·limitat de “quadres pensants”.
En ells Magritte va combinar un insistent repertori d'objectes i personatges en composicions inquietants. Els quadres són “pensants” perquè provoquen un xoc a la percepció de l'observador. La detonació genera un interrogant i porta a la reflexió.
'Sheherazade'.
En una de les peces exposades, Magritte es representa mentre pinta el seu model a l'aire de l'habitació. L'entorn burgès incrementa la càrrega pertorbadora de la imatge. El pintor crea un quadre dins del quadre i protagonitza una escena impossible.
El pare de Magritte treballava en una sabateria en un poble de Valònia, a prop de Brussel·les. El suïcidi de sa mare quan René tenia dotze anys va obrir una esquerda a l'atmosfera de seguretat de la tranquil·la localitat belga. Quan el seu cadàver va aparèixer al riu Sambre, el vestit cobria la cara com un vel, un motiu que persistiria en l'imaginari de l'artista.
Els elements que sorgeixen de la Màquina Magritte van patir pocs canvis al llarg de la seva trajectòria. El més cèlebre és l'home de vestit fosc amb bombí, una peça que el mateix artista llueix en moltes de les seves fotografies.
'Temptativa de l'impossible'.
El personatge encarna el treballador urbà de classe mitjana. Sense rostre, indistingible, és un home gris, pla, sense personalitat pròpia. El pintor el situa a situacions inversemblants. A l'obra El gran segle, la seva esquena s'enlaira darrere d'un mur en un ampli prat envoltat de boscos, un paisatge habitual a Bèlgica. Però el cel queda amagat per un sostre blanc, d'escaiola, amb motllures geomètriques.
L'home amb bombí projecta l'observador a l'obra, el fa partícip, el situa més enllà del límit entre allò real i allò irreal que suposa la superfície del quadre.
Després de les dures crítiques que va provocar la seva primera exposició a Brussel·les, Magritte va viatjar a París, on es va unir al grup surrealista d'André Breton. El 1929, va participar a la mostra de la galeria Goemans al costat de Dalí, Max Ernst, Miró i Picasso.
'El gran segle'.
Aquest mateix any va pintar La tradició de les imatges, on apareix una pipa sota el text: això no és una pipa. Davant del nucli surrealista, orientat a la il·lusió onírica d'Ernst i Dalí, ia l'expressió més o menys automàtica de Miró, Magritte es va internar al laberint de la contradicció.
La pipa afirma una presència visual que el text desmenteix. Davant la pregunta d'un crític, l'artista va respondre: "Provi a omplir-la de tabac. La pipa és tan sols representació, com el vidre trencat".
Del surrealisme, Magritte va retenir el joc i la ironia. Va partir del collage en buidar les siluetes dels seus objectes i personatges. Va invertir el fons i la figura. Així, els seus ocells contenen el cel en un gir poètic.
'L'ocell del cel'.
Els ecos de collage es manifesten a La signatura en blanc . Una dona travessa un bosc a cavall. La visió enganya i trastoca el sòlid i el buit. Els troncs es fan transparents, mentre que l'aire, opac, amaga la figura.
En algunes de les seves obres, un objecte quotidià es transforma en alterar-ne l'escala o en un desajust amb el seu entorn. En aquestes imatges la influència de Lewis Carroll es fa evident. Com l'Alícia en mossegar la galeta, un cos nu creix i una pedra s'agiganta fins a ofegar l'espai de l'habitació.
'La signatura en blanc'.
Magritte s'interna en allò inexplicable, subverteix l'ordre i mostra la part oculta de l'iceberg. Les seves imatges confirmen una sospita, una intuïció: les lleis físiques pateixen alteracions insospitades, la visió enganya i allò banal amaga de vegades allò fantàstic.
Les seves obres trenquen els límits entre allò real i allò representat, entre allò possible i allò impossible, esquincen el vel del misteri que amaga el que és quotidià.
'L'aniversari'.