Exposició Pablo Picasso al Palazzo Reale, Milà (1953).
A punt de marxar cap a la plaça de l'Ajuntament de Logronyo (del 24 de febrer al 2 d'abril), l'exposició itinerant Picasso. El viatge del Guernica –organitzada per la Fundació 'la Caixa' i el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia– ha despertat l'interès dels més de 2.000 lleonesos que (de cinc en cinc) s'han acostat fins a la instal·lació situada a l'Avinguda dels Reyes Leoneses per descobrir la història, curiositats i viatges del quadre més cèlebre del segle XX.
Un projecte expositiu –comissariat per Rosario Peiró i Rocío Robles– que és innovador tant en la forma com en el fons, ja que es tracta del tràiler d'un camió que es converteix en un espai obert en què s'exposen –mitjançant panells informatius, fotografies, retallades de diaris de l'època i vídeos– els avatars del Guernica des que Pablo Picasso va començar a forjar la idea el 1937 (va ser creat per a l'Exposició Internacional de París per encàrrec de la Segona República Espanyola) fins als nostres dies, convertit ja, a més de símbol de l'art modern, en emblema antibel·licista mundial.
Cartell de l'exposició 'Guernica. Llegat Picasso' al Casón del Buen Retiro, 1981. Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, Madrid.
Nosaltres ens fem ressò de tres de les curiositats que més ens han cridat l'atenció de l'exposició, però si tu també et vols sorprendre amb les mil i una històries relacionades amb el Guernica hauràs d'acostar-te a descobrir-les fins a la capital de La Rioja. Perquè la cultura és necessària i també segura.
PICASSO RENUNCIÓ AL COLOR
Resulta gairebé una paradoxa que una de les obres més importants (si no la que més) de Picasso, les etapes creatives de les quals van estar marcades pel color (blau, rosa, negre), sigui un mural pintat en blanc i negre. Una seriosa, estudiada i premeditada renúncia al color analitzada per molts, però per a la qual no hi ha una resposta clara.
Uns asseguren que va ser fruit de l'efecte que li van causar les imatges del bombardeig publicades als diaris de l'època. Per a altres, l'artista va voler recollir (a la seva manera) el testimoni tenebrista, grotesc i crític de la pintura de l'Espanya Negra de finals del XIX, així com d'altres grans pintors de l'Escola Espanyola, com Goya. Fins i tot n'hi ha que al·ludeixen al 'senzill' efectisme dramàtic causat pel color negre, que des del punt de vista de la semiòtica del color expressa por, mort, violència, soledat, tristesa…
Pablo Picasso treballant a Guernica al seu taller dels Grands-Augustins, maig-juny 1937 / Foto: Dora Maar. Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, Madrid.
Com a creadora de contingut que s'enfronta a les dates de lliurament amb tanta pressa com desassossec, m'agrada fantasiejar amb la idea que no li va donar temps a acabar-ho (de fet, Picasso encara seguia pintant al seu estudi de la Rue des Grans Augustins el Guernica el dia de la inauguració de l'exposició parisenca) i que finalment va decidir lliurar-ho tal com estava (ja que entri el mig centenar d'esbossos que van servir d'estudi preparatori per a la composició de l'obra en trobem alguns en color).
Però la veritat és que, segons les seves paraules –“Si no m'ho treuen i vénen a emportar-s'ho, no ho acabaré mai!”– precisament devia passar-li tot el contrari, que –fins i tot estant, en teoria, acabat– no era capaç de posar punt final al seu complex i infinit procés creatiu.
Del que no hi ha dubte és que el pintor malagueny se sentia còmode entre els tons cromàtics del grafit (a la seva mort va deixar més de 7.000 croquis i dibuixos) i la grisalla en gran format no era nova per a ell, ja havia treballat els volums mitjançant la monocromia, per exemple, a Olga i la bellesa mediterrània. A més, tal com va demostrar l'exposició temporal Picasso, Black and White (2012) del Guggeheim de Nova York, els blancs, negres i grisos van ser sempre un tema recurrent al llarg de la seva prolífica carrera, des de La planxadora (1904) a El petó (1969).
Manifestació contra la guerra del Vietnam a Central Park, Nova York, 1967. Foto: Alicia Legg.
**L'ARTISTA MAI NO VA PARLAR DEL SEU SIGNIFICAT... O SÍ, PERÒ NO **
Assumpte espinós és el de la interpretació del Guernica, considerat el quadre antibel·licista per antonomàsia i una de les obres d'art més representatives del segle XX.
Crida l'atenció que Picasso, tan prolífic a l'hora de crear, fos tan clar en paraules respecte a les seves obres. N'hi ha que parlen fins i tot d'ambigüitat: el malagueny creia que els que intentaven explicar un quadre s'equivocaven, però alhora no qüestionava les opinions dels qui s'aventuraven a fer-ho. Què és l'art sinó una experiència estètica subjectiva?
Sí que va respondre de manera concisa a Jerome Seckler en una entrevista publicada al New Masses el 1945:
—En un dels seus quadres de la seva darrera exposició hi havia un bou, una llum, una paleta i un llibre. El toro, opino, no podia ser res més que la imatge del feixisme; la llum, amb la seva resplendor, la paleta i el llibre són reflex de les coses per les quals lluitem, la cultura i la llibertat. L'obra mostra el ferotge enfrontament que té lloc entre tots dos.
—No. El toro no és el feixisme, encara que sí la brutalitat i la foscor. (…) La meva feina no és simbòlica. Només el Guernica ho és, però en aquest cas és una al·legoria. Per això vaig recórrer al cavall, al bou i altres. Aquesta obra cerca l'expressió i la solució d'un problema, i aquest és el motiu que emprés el simbolisme (…).
Obertura de l'embalatge de 'Guernica' enrotllat davant del director general de Belles Arts del Ministeri de Cultura i dels tècnics de l'Institut de Restauració d'Obres d'Art.
Per tant, que és “Un al·legat genèric contra la barbàrie i el terror” és la versió més estesa i reconeguda, així ho descriu el Reina Sofia, institució on descansa el quadre des de l'any 1992.
No obstant això, cal no oblidar que a partir de la segona meitat dels anys 20 del segle passat, Picasso estava patint una profunda crisi personal i també artística, aquesta última estretament relacionada amb el desgast del llenguatge optimista del cubisme. Cosa que el catedràtic José María Juarranz va estudiar a fons (durant més d'una dècada) i que el va portar a la polèmica conclusió que el Guernica en realitat és l'autobiografia de Picasso, tal com va publicar al seu llibre Guernica: l'obra mestra desconeguda.
Segons Juarranz, el quadre és un trampantojo en què el toro seria un autoretrat de Picasso; la dona amb el nen desmaiat representaria la seva amant Marie Thérèsse Walter i la seva filla Maya; el cavall i la seva llengua esmolada correspondrien a la seva dona Olga Koklova; la seva mare seria la figura que sosté un llum… Un segon nivell de significació “apoteòsic” més enllà del feixisme, la República, la pietat, la pau o el terror d'un conflicte bèl·lic.
Pietat i Terror a Picasso va titular el Reina Sofia el 2017 a una exposició temporal per commemorar el 80è aniversari de l'obra en què s'abordava tant la visió angoixada de la humanitat com la mateixa foscor i desesperació vital de l'artista.
Preparació de 'Guernica' per a la seva exposició al públic, 15 octubre 1981.
Una dualitat, més que excloent, complementària en què pots indagar per tu mateix gràcies al projecte de recerca Fons Documental Guernica que va acompanyar la mostra i que ara està penjat a la xarxa sota el títol Repensar Guernica. Millor web d'institució cultural de la 22 edició dels Webby Awards, el Museu Reina Sofia recull al voltant de 2.000 documents i permet també explorar visualment el quadre amb un potent zoom que mostra cada detall del llenç.
NO VA SER UN RAPTE, PERÒ GAIREBÉ
No aprofundirem en el llarg i diplomàtic procés (acompanyat de polèmica) pel qual el Guernica –que havia passat més de 40 anys al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) per decisió de Picasso fins que a Espanya es recuperessin les llibertats– va tornar al nostre país. L´exposició Picasso. El viatge del Guernica s'encarrega de manera amena i documentada de contar-ho. Però sí que aturarem la nostra atenció en el fet que el quadre arribés a Barajas un 10 de setembre de 1981 al celler del vol comercial Iberia IB-952 -enrotllat en forma d'un cilindre gegant- procedent de l'aeroport John F. Kennedy de Nova York.
“Amb els motors encara encesos, el comandant Juan López Durán va prendre la paraula i, amb veu entretallada, va dir: ‘Senyores i senyors, benvinguts a Madrid. Els he de dir que han vingut… acompanyant el Guernica de Picasso en el seu retorn a Espanya”, recollia com a testimoni el periodista Borja Hermoso en un reportatge publicat a El País que reconstruïa de manera emocionant aquest viatge per al qual només hi va haver un bitllet d'anada a Madrid.
Cartell exposat a 'Picasso, el viatge del Guernica'.
Per acabar, no volem tancar aquest tema sense fer-nos ressò d'una altra dada curiosa a què apunten durant el recorregut expositiu: a fi de pressionar el MoMA perquè ens tornés el Guernica, tant Miró com Chillida van treure sense miraments les seves obres de la institució nord-americana (recordem el millor museu d'art modern del món).
Un motiu més, si encara no en teníem suficients, per respectar i estimar aquests dos artistes, que sempre es van recolzar l'un a l'altre i, per tant, veiem, també al desig sencer d'una nació per recuperar el patrimoni artístic heretat de Picasso.