Clarejar al desert: desig concedit.
“Ahir ja se'n va anar, demà no ha arribat i avui s'està anant”. Ho va dir Quevedo, Victòria Abril ho recita a La llista dels desitjos i podria i hauria de ser el nostre lema en aquest estrany estiu en què hem après a viure al dia, al minut, a no projectar-nos mesos endavant i gaudir del que tenim davant, valorar opcions i llançar-nos perquè avui se n'està anant.
La premissa darrere de la pel·lícula La llista dels desitjos, escrita i dirigida per Álvaro Díaz Lorenzo (Senyor, dóna'm paciència; Els Japó), sembla pensada en i per a aquests temps, encara que la va rodar l'any passat entre l'abril i el maig, entre Sevilla, Cadis i el Marroc. “Els mesos amb millor llum a Cadis”, explica el cineasta.
Díaz Lorenzo va arrencar aquest guió amb la idea de “fer una pel·lícula protagonitzada per dues dones de generacions diferents que s'haguessin d'enfrontar a alguna cosa juntes”. De seguida va trobar aquest enemic comú, el càncer, “desgraciadament molt freqüent”, a què s'enfronten **en un viatge d'aquells que canvien la vida, d'aquells en què importa més el trajecte que el destí final. **
María León, surfista aprenent.
“La pel·lícula és un viatge que canvia tant físicament com emocionalment els seus protagonistes a cada quilòmetre que recorren”, explica Díaz Lorenzo. “Tenia ganes de donar una visió optimista, vitalista, natural sobre el càncer, una malaltia horrorosa que volia mirar des d'un punt de vista més amable”.
Les tres protagonistes, Victòria Abril, María León i Silvia Alonso, pugen a una caravana a Sevilla amb destinació Marroc i el desert. Però van fent parades al camí: Tarifa, Vejer, El Palmar…
Per començar, a Sevilla, Díaz Lorenzo escull alguns dels racons més vistos a la gran pantalla, com la Plaça d'Espanya per la qual passejava regiament Padmé Amidala. Després, un cop pujades a la caravana fan la primera parada a els càmpings de Tarifa. Un lloc que el director coneix bé. “Vaig néixer a Madrid, però amb dos mesos els meus pares es van mudar a Màlaga, jo sóc malagueny i és que Cadis ho tinc tan a prop i m'agrada tant. Des que et treus el carnet el primer que fas és anar a les platges de Cadis; de Fuengirola a Tarifa hi ha una hora i 10 minuts amb cotxe, moltes vegades menjaràs a Tarifa i tornes. Tinc una relació especial amb tota aquesta zona”, explica.
Trio d'actrius al Marroc.
A més, el seu pare va comprar una caravana quan van néixer els seus néts, nebots del director, i cada cap de setmana l'aparcarien a aquests mateixos càmpings de Tarifa. “La vam tenir cinc o sis anys, me'n vaig anar amb ella fins a París, a Edimburg, a Roma… l'aprofitava amb amics, és una forma molt barata de viatjar, amb pocs diners et creuaves Europa”, recorda.
LLEGAT VIATGER
Com més parla Díaz Lorenzo del viatge de la pel·lícula, del road movie que fan els seus protagonistes, més va sortint el seu pare a la conversa. “Ell em va inculcar viatjar, tenia un vaixell i la caravana. Sempre ens deia com n'és d'important viatjar: “No et dono diners per a un cotxe, et dono diners perquè viatges”, explica. La seva aventura transformadora, una mica com la que fan les seves tres actrius, va passar als 18 anys, en acabar COU, el seu pare li va regalar a ell ia la seva nòvia de llavors els bitllets d'Interrail. “Sis setmanes recorrent França, Itàlia i Grècia fins a Corfú, imagina't, em va canviar la vida”, exclama Álvaro per telèfon. Hi ha molt del seu pare en aquesta pel·lícula, que va poder llegir el guió abans de morir.
La passió d'aquest director viatger és el Sud-est Asiàtic, encara que es mou per tot el món ia cada destinació hi pot trobar inspiració per a una de les pel·lícules. El vestit de neoprè que porten a La llista dels desitjos, per exemple, el va copiar d'un que va veure en una exposició al MoMA de Nova York.
Silvia Alonso, María León, Victòria Abril i Paco Tous.
DE TARIFA A ASILAH
De tornada a la pel·lícula, les tres actrius passen les primeres nits a Tarifa i Vejer. En aquests centres de carrers empedrats i carrers costeruts. Les platges surferes de Cadis també tenen molt protagonisme. Passegen pel Palmar i fan passar les dunes de Bolonya pel desert marroquí. Encara que algunes de les imatges de recurs, el vespre i l'alba al desert, el final del viatge, sí que els van rodar al desert de Merzouga, al sud del Marroc. **
Abans d'això, compres i sopar a Asilah, una ciutat a 40 minuts de Tànger que veiem poc entre les destinacions preferides del país africà. “Jo havia anat com feia 15 anys i tenia un record molt bonic”, explica el director. “Als 70 es van mudar molts artistes allà, molts pintors, hi ha museus, moltes exposicions, per ser tan petit hi ha una aroma molt artística”. I tot el colorisme que necessitava la pel·lícula.
Jo per ser feliç vull una caravana.