Vistes des del Castell dels Comtes de Cabra
Un cafè fumejant sobre la taula. El murmuri de laigua duna font de fons. Un senyor que, relaxat, dedica llargs minuts a llegir el diari amb una finestra.
Tres amics ja jubilats que discuteixen sobre política. El cambrer, amb impol·luta camisa blanca, serveix tres carajillos. Reflectits a la paret, els raigs de llum delaten que fos, el sol, brilla amb força.
Nosaltres, a una cantonada, ens limitem a contemplar. A xopar-nos de tot com si fos una pel·lícula en blanc i negre. Perquè l'escena bé podria pertànyer al 1853, data en què el Cercle de l'Amistat, aquest club social situat al centre neuràlgic de la cordovesa Cabra, va obrir les portes per primera vegada. Tot i això, estem en ple segle XXI. Aquí tot és a color. I tot i així, deu ser que poc han canviat les coses.
El Casino de Cabra, com se'l denominava aleshores, va néixer amb l'objectiu de salvaguardar les arts i lletres. Ocupant un edifici que abans va ser convent-hospital, als seus salons s'organitzaven tertúlies, conferències o recitals. El més granat de la burgesia hi passava les hores.
Juràssica, musulmana i fins i tot barroca: així és Cabra
Avui dia les reunions continuen mantenint-se, i si és amb una mica de menjar pel mig, molt millor. Al seu restaurant, amb taules desplegades al seu pati esplendorós, es degusten els sabors de sempre: el salmorejo, el flamenquí o unes albergínies fregides amb mel. Quina manera de treure el sentiment.
Sortim fora i, efectivament, el sol pressiona tot i ser plena tardor. És el que té el sud, que el bon temps acostuma a ser una constant. No en va, precisament aquí, a Cabra, establerta al cor geogràfic d'Andalusia i entre el Parc Natural de les Serres Subbètiques —declarades fa uns anys Geoparc per la Unesco— i el camp regat per un immens mar d'oliveres, de vegades el fresquet es fa sentir.
Caminem pel nucli històric a la recerca d'allò que el converteix en únic i descobrim que, tradicionalment, són dos els barris que han marcat la idiosincràsia d'aquesta localitat. D'una banda, el barri medieval de la Vila, que llueix agafat al turó egabrenc —aquí el gentilici, per si algú li ho havia preguntat— desplegant aquest encant de passat senyorial vestit de barroc a cada pas. De l'altra, el del Turó, castís i autèntic: a les seves façanes emblanquinades i patis amb flors resplendeix aquesta Còrdova que tots vénen a buscar.
Cabra: el cor d'Andalusia
Comencem el nostre periple pel més alt, el de la Vila, on per fer les coses “com déu mana” el primer és acostar-se fins el castell dels Comtes de Cabra, aixecat al segle XV sobre una antiga fortalesa romana. Des dels seus merlets gaudim d'una de les panoràmiques més belles de la localitat: els terrats blancs, la roba estesa, les antenes esgarrapant el cel… **i aquesta tranquil·litat que només es respira als pobles i que —què podem dir— tan bé senti. **
Al costat del castell, un altre emblema: la Parròquia d'Asunción i Ángeles. Vestida de marbre vermell, és també coneguda com “la Mesquita del Barroc”, sobrenom que revela el seu passat musulmà. Una època en què la Cora de Cabra va ser una de les capitals de les províncies d'Al-Àndalus: aquí no hi ha res. Des de les restes de muralla que encara es conserven davant del temple, observem el constant anar i venir de fidels: rar és aquell que perd l'ocasió de visitar la seva gran obra d'art, el retaule major, obra de Melcior d'Aguirre.
Quan arriba el torn de carrerejar de debò, ens fixem en tots aquests racons que desvetllen les arrels juràssiques de la localitat. Construïts majoritàriament amb el marbre vermell de la Serra de Cabra , la que mil·lennis enrere va ser un preciós fons marí cobert pel mar de Tethys, alguns dels seus edificis revelen fòssils com ammonites o belemnites. La diversió es troba a localitzar-los.
Parròquia de Ntra. Sra. de l'Asunción i Àngels
Continuem fins a la popular Porta del Sol, un arc d'estil mudèjar que ens dóna la benvinguda a un nou món. A partir d'aquí tot esdevé màgia: què de racons únics; què de bellesa concentrada. Què d'estampes tan boniques les que regalen els balcons florejats. Els del barri del Cerro, és clar.
Aquest antic raval cristià va prendre forma al voltant del segle XI quan a Cabra, en plena època califal, convivien pacíficament musulmans, cristians i jueus. És a la Plaça de Santa Maria, l'epicentre del veïnat, on s'alça la Església de Sant Joan Baptista , que guarda al seu interior —oh, sorpresa!— una de les peces paleocristianes més importants d'Andalusia: un ara basilical d'aproximadament el 600 després de Crist.
La tranquil·litat és la clau en aquest reducte egabrenc on la calma envaeix cadascun dels seus carrerons pels quals no hi ha més delícia que perdre's a propòsit. S'hi viu un ambient que va plasmar com ningú Juan Valera, insigne polític i escriptor de Cabra, a la seva obra més aclamada, Pepita Jiménez. Tot i que el seu moment gran arriba, sens dubte, durant les Creus de Maig, quan els nens del barri treuen a processionar petits altars i la vida es torna una autèntica festa.
Barri del Turó
CABRA I L'AIGUA COM A RAÓ DE SER
Però espera, que encara queda per explorar. Perquè Cabra té moltes cares, i conèixer-les totes comporta el teu temps. La següent de les facetes és la que està íntimament relacionada amb laigua. I no hi ha millor lloc per donar fe d'això que a la Font del Riu, un bell paratge declarat Bé d'Interès Cultural on la natura i l'obra de l'home es donen la mà.
Just en aquest punt l'aigua brolla de la terra donant forma al naixement del riu Cabra i regala, de passada, un dels racons més bonics del poble. Al seu voltant tota una arbreda afegeix el costat més salvatge a la postal: un d'aquests llocs, sens dubte, on respirar pau sense necessitat de buscar-la.
Tot i que d'espais verds va Cabra ben servida; només cal tornar al cor de la localitat per comprovar-ho. Allí es desplega el Passeig Alcántara Romero, un dels parcs preferits pels egabrencs i una mostra ideal de jardineria del segle XIX. Catalogat com a Jardí Singular, al seu espai creixen des de sequoies a castanyers d'índies: la biodiversitat és amplíssima.
En un dels extrems, unes tauletes metàl·liques componen el vetllador de tot un clàssic de Cabra: el bar Betrana no brilla pel seu glamur, però sí pels seus seitons en vinagre, únics al món.
Amb ell, per cert, un dels allotjaments amb més encant: l'Hotel Villa María, que ocupa una antiga casa senyorial del 1900 de la qual es conserven estructura i façana. Les habitacions amb golfes són ideals per descansar d'una bona ruta per l'entorn i el paisatge natural.
Aventures (a peu o amb bici) per la Via Verda de l'Oli
EN BICI I AL BOIG
I qui diu amb bici, diu a cavall oa peu, les tres maneres que cal endinsar-nos al paratge natural que envolta Cabra. I per això hi ha la mítica Via Verda de l'Oli , el tram del qual al seu pas pel poble es diu Via Verda de la Subbètica i uneix, en 58 quilòmetres, Lucena, Cabra, Doña Mencía, Zuheros i Luque.
El camí marcat, amb un màxim d'un 3% de pendent, carrega a coll amb l'encant de seguir el traçat que van deixar les antigues vies del Tren de l'Oli, aquell que es va encarregar de transportar fins a Jaén —fins que l?aparició de millors carreteres i d?aquells invents de la modernitat anomenats camions cisternes el van substituir— el gran tresor de la gastronomia cordovesa: el seu oli d'oliva verge extra.
Partim de l'antiga Estació de Tren de Cabra, avui convertida en Centre d'Interpretació del Tren de l'Oli -amb taller de bicis i alberg en procés-. Pedalejant suaument i respirat l'aire pur de la Subbètica, ens endinsem en un paisatge del qual caiem enamorats ipso facto: trinxeres, viaductes, les muntanyes del Geoparc a un costat i el camp amb les oliveres a un altre, són els nostres estimats companys de viatge. Potser hi ha millor pla?
Via Verda de l'Oli (tram Subbètica Cordobesa)
Doncs potser sí. O almenys el millor complement al viatge: pujar al veí mont Picacho, considerat el veritable cor geogràfic d'Andalusia, i dur a terme dues missions molt importants. La primera, visitar la Ermita de la Verge de la Serra , una imatge per la qual no només els egabrencs, sinó molts dels veïns de les localitats dels voltants, senten una immensa devoció. La segona, la de quedar-se a veure el capvespre al meravellós Balcó d'Andalusia, un moment únic i irrepetible de portar-nos de tornada a casa.
Quan el sol cau allà a l'horitzó, i s'acomiada darrere de les majestuoses muntanyes de la Subbètica, tot es torna taronja, rosa, blau… I el nostre viatge a aquest il·lustre racó cordovès arriba, en ple festival de llum i color, al final.