La Torre de l'Or té un color especial
Es tracta, sens dubte, d'un dels símbols més reconeguts de Sevilla: al costat de la Giralda i de la catedral, a qui no li ve al capdavant, en parlar de la capital sevillana, la seva Torre de l'Or?
Testimoni de grans fites històriques, aquest monument porta custodiant la ribera del Guadalquivir des de fa ni més ni menys que 800 anys.
Vuit segles en què ha tingut usos molt variats: des de capella a presó de nobles, passant per magatzem de pólvora i oficines de la Capitania del Port i Comandància Naval.
Avui allotja un museu naval i les visites permeten accedir també al mirador, des d'on la panoràmica del riu i de l'skyline de la ciutat fan que bé valgui la pena pujar-hi —ai!— 200 graons.
A qui no li ve al capdavant, en parlar de la capital sevillana, la seva Torre de l'Or?
Però, quin és l'origen d'aquest emblema sevillà? La seva construcció, que segons diuen es va realitzar en només un any —va arrencar el 1920 i va acabar el febrer del 1921, encara que compte, n'hi ha que dubten de la veracitat d'aquesta versió—, va ser duta a terme per els coixins, que per temor a una invasió des del Guadalquivir van decidir construir una muralla que protegís el cor de la ciutat.
A prop de la catedral hi havia també la germana bessona de la Torre de l'Or, la Torre de la Plata, avui una mica més deteriorada i semioculta entre edificis d'habitatges. Totes dues van estar unides per aquest mur impenetrable del qual només queden drets els dos monuments.
Però això sí: totes dues van presenciar l'arribada de l'or des d'Amèrica a través de les aigües del Guadalquivir, encara que, malgrat les xerrameques, aquest mai es va custodiar a la Torre de l'Or.
La Torre de l'Or fa vuit segles
Que es digui així, “de l'Or”, té a veure amb la barreja de palla premsada i morter especial amb què estava recoberta la seva façana i que feia que, a certes hores, els raigs de sol incideixin sobre ell amb més força. Eah, enigma resolt.
Així que després de celebrar l'efemèride rondant entre les maquetes de l'antiga Nao Victoria o de la Sant Felip, contemplant mapes antics i artefactes nàutics exposats al seu museu —fins i tot el mascaró de proa de l'antic iot d'Alfons XIII, el Giralda, és aquí—, serà el moment d'explorar què més es cou al voltant del Guadalquivir.
Perquè el riu que separa Sevilla en dos, el que fa segles que està concentrat l'ànima d'una ciutat que viu per i per a ell, es desenvolupa a les dues ribes regalant mil maneres de gaudir-lo.
Triana, antiga però moderna
DE SEVILLLA… AL MÓN!
Caminem a penes 200 metres des de la Torre d'Or en direcció al Pont de Triana quan ens topem amb la Nao Victoria 500, una increïble rèplica de l?única d?aquelles cinc naos que van sortir des de Sevilla per fer la volta al món fa 500 anys que va aconseguir tornar a port. Des d'aquí es commemora, en ple Passeig Marquès del Contadero , la major aventura marítima de la història.
Pujar a bord per conèixer com es va desenvolupar aquell viatge és el colofó a la visita que s'inicia a l'Espai I Volta al Món, situat al costat del riu. Al seu interior, és la veu de la pròpia nau la que narra els detalls dels preparatius, de la duresa d'aquell viatge, dels perills a què se'n va enfrontar la tripulació i fins i tot de la importància de l'èxit històric.
Amb la lliçó d'història apresa, ens animem amb un passeig per gaudir de la vida i de l'ambient que es respiren sempre al costat del Guadalquivir. Que això és Sevilla, i aquí el carrer s?hi viu. Just davant, el Carrer Betis enlluerna amb les façanes de colors: no podia tenir Triana una millor benvinguda que aquesta.
Avui la Torre de l'Or allotja un museu naval i les visites permeten accedir també al mirador,
Però encara no creuarem a l'altra riba, millor seure amb les cames cap al riu i delectar-nos amb els raigs de sol que, per aquestes llars, es deixen veure sovint. Els dies bons les aigües del Guadalquivir es converteixen en un espectacle de piragües, caiacs i taules de SUP, que les recorren de dalt a baix sense parar.
Que hi ha ganes de provar com es dóna l'assumpte? Empreses com Paddle Surf Sevilla o Caiac Sevilla lloguen tot el material necessari per passar una bona estona, ja sigui per lliure o en una ruta guiada.
Al costat del Pont de Triana, aixecat el 1845 on els àrabs havien instal·lat abans l'anomenat pont de barques, compost per panells de fusta sostinguts sobre 13 barques lligades que connectaven ambdues riba del riu, trobem el monument a la Tolerància, l'obra que Chillida va fer a petició de la Fundació Amics de Sefarad i que porta instal·lada al Moll de la Sal des del 92. L'estampa de l'escultura amb el pont de fons ja és tot un clàssic de la ciutat.
Mirant Triana
MENJAR I DORMIR AL COSTAT DEL RIU: BENVINGUT SIGUIN ELS GAUDEIXOS
Sí, ara toca centrar-se en la part que més ens alegra la vida: mengem, dormim.
Just a l'alçada del pont, al Passeig de Colom, va obrir les portes fa dos anys l'Hotel Kivir oferint-se com l'única proposta d'allotjament en aquest animat carrer ple de bars per prendre una copa entre amics està a l'ordre del dia.
Amb estiloses habitacions i una clara aposta pel funcional, el millor d'aquest hotel dissenyat per Cruz i Ortiz són, obvi, les vistes: ja sigui des de les habitacions o des de l'Skyline Kivir, la seva terrassa, no se n'apartarà la vista.
En centrar-nos en el iantar, la cosa es complica —per saber què triar, és clar—. Si hi ha ganes de tapes, el mercat gurmet Llotja del Barranc queda a tir de pedra: 20 llocs on picotejar, ja sigui amb un plat de paella, amb unes croquetes o una truita, ens ho posa fàcil.
Però si el que es pretén és gaudir d'un homenatge gastronòmic en condicions, no hi ha dubte: toca creuar el Pont de Triana, arribar a l'Altozano, caminar per l'agradable Passeig de l'O i asseure'ns, ja sigui a la terrassa oa l'interior , a De l'O, l'aposta gastronòmica de Manuel Llerena que, malgrat els pocs anys de vida, està donant moltíssim de què parlar.
I ho fa perquè després de la seva atractiva carta, que muta constantment tirant sempre de productors locals i de sabors de la terra, existeix una bonica història per explicar.
Manuel, arquitecte de professió, va decidir fer el salt a provar nous reptes —o velles vocacions, segons com es miri— i endinsar-se el món de la cuina el 2018 per crear el seu propi projecte.
Un restaurant que ell mateix va dissenyar i al que va atorgar de un interior que és una continuació de la pròpia ribera del Guadalquivir: el verd i l'aigua, plasmats en un jardí vertical, ens conquisten.
Al plat, propostes tan summament atractives com el paté de pollastre de corral amb confitura de carbassa, la milfulles de galta amb curri vermell i pasta wonton o les delicioses costelles de tonyina vermella.
Tot servit —atenció, sorpresa— a una vaixella que, recuperant la tradició terrissera del barri de Triana, és elaborada per la dona de Manuel al forn que han instal·lat a les entranyes del restaurant. Projectes bonics a què donar-li, és clar que sí, molt, molt afecte.
Costella de tonyina al restaurant De la O
MUSEUS, JARDINS I PÍCNIS… QUI DÓNA MÉS?
Que no se'ns oblidi que som a la capital del sud, i que en aquestes terres les formes de gaudir de la vida són múltiples i variades. I per sort, molta de l'oferta cultural es troba al voltant d'aquest riu que tanta joia ens està donant.
Haurem de creuar el popular “pont dels tendals” —oficialment, del Crist de l'Expiració— per, encara sense moure'ns del flanc trinaer, assolir l'Illa de la Cartoixa. Allí, enganxadet al riu i als peus de Torre Sevilla, hi ha el Parc de Magallanes.
En temps de pandèmia, una de les originals propostes del centre comercial de la torre ha estat que els seus negocis de restauració ofereixin, durant caps de setmana i festius, tot un kit de pícnic del qual donar bon compte al mateix parc, a l'aire lliure i amb —és clar— vistes al riu.
Una mica més endavant s'alça el Pavelló de la Navegació, herència d'aquella Exposició Universal del 92 de la qual tants retalls queden encara a la ciutat. Amb forma de vaixell invertit i projectat pel sevillà Vázquez Consuegra —responsable, també, del Parc de Magallanes—, hi tenen cabuda exposicions lligades, sobretot, a la història del mar ia la relació amb Sevilla.
També del 92 va quedar el Jardí Americà, que va tornar a brillar després de la seva reobertura el 2019 després diverses obres de millora. Hi té cabuda tot un mostrari a l'aire lliure de moltes de les espècies de plantes que van arribar dAmèrica. Asseure's a l'ombra a qualsevol racó o recórrer la seva passarel·la sobre el riu, és tot un plaer.
Però, i si des de la Torre de l'Or haguéssim partit en direcció oposada? Doncs ens hauríem donat de cara, a l'alçada del Passeig de les Delícies, amb una escultura de l'Estàtua de la Llibertat en miniatura que ens hauria indicat que som al Moll de Nova York: des d'ell, construït el 1905, partien els vaixells que es dirigien cap als Estats Units.
Per rememorar aquella època i celebrar-la, avui s'ha transformat en una zona d'esbarjo on abunden els bars i les terrasses —com el Moll New York—, els jardins, pèrgoles i pantalans en què, tant se val l'època de l'any, gaudir d'una bona estoneta amb un còctel per davant.
Una curiositat? Diuen que hi va haver un túnel que va connectar el moll amb el Palau de San Telmo, actual seu de la Presidència de la Junta d'Andalusia i antiga residència del Duc de Montpensier, perquè accedís de forma directa al vaixell que el portava al seu palau a Sanlúcar de Barrameda.
A nosaltres la veritat és que no ens caldrà moure'ns d'aquí: enganxadets al Guadalquivir, ja sigui ribera amunt o ribera avall, els plans ens sobren. El més difícil serà saber per quina de tots ells començar.