Al Born, les botigues són alhora, taller, obrador i lloc de creació artística
Venien, batien i filaven el cotó als seus tallers, molts dels quals es concentraven en un sol carrer de Ciutat Vella, el districte amb més història de Barcelona. Aquella activitat dels cotoners va donar nom a un dels carrerons, estrets, per als vianants, del barri del Born: el carrer de Cotoners (cotoners), que avui segueix fent honor als artesans que treballaven i comerciaven amb el cotó, i que l'any 1433 van constituir el seu gremi professional.
Més de dos segles abans ho havien fet els assaonadors de cuirs i pells. També al barri del Born tenen ells el seu carrer, Assaonadors. Igualment, els carders, fabricants de cardes, l'instrument amb pues de filferro que es feia servir per raspallar a mà cotó o llana, van donar el seu nom, Carders, a una via pública a la mateixa zona.
I així va passar amb uns quants oficis: Flassaders (confeccionaven i comerciaven mantes), Mirallers (fabricaven i venien miralls), Barrets (feien barrets) i altres oficials agremiats que posaven en marxa els seus tallers donant vida a tot un barri. L'ànima d'aquest lloc la segueix fent bategar avui un conjunt d'artesans que, tot esperant atendre els seus clients, van creant les seves col·leccions.
Joan Rovira ho fa amb trossets de bambú entre les mans, el bambú que ell mateix aconsegueix als boscos. Amb ell dóna forma, de manera completament manual, a joies i petites escultures que, segurament ja somiava modelar a mitjans dels anys 80, quan va estudiar joieria a l'escola Massana. Massa aviat per una concepció de joieria avançada que transgredeix els cànons clàssics, però que el tipus de turista que ha valorat més durant els últims anys el barri del Born sí que aprecia.
La botiga de Joan és a el número 10 del carrer de Cotoners, a pocs metres del que molts artesans del barri com ell coincideixen a destacar que ha estat un veritable imant cultural: el Museu Picasso. Des d'ell irradia atracció de visitants de fora de la ciutat i de l'estranger que busquen art.
Per això Joan Rovira expressi: “Qui passeja per aquí ja té aquesta mirada diferent, que ens ha permès créixer a la nostra manera. Jo he pogut fer peces com els meus somnis, amb el meu llenguatge, la gent que passeja per aquests carrers m'està ajudant”.
Joan sap què té entre mans perquè durant anys el va deixar aparcat per dedicar-se de ple a una multinacional, econòmicament ben situat i viatjant molt, però amb el seu talent creatiu aparcat, fins que una nit es va despertar i va dir: Jo era joier! Així que va recuperar la vella taula de joieria, la va restaurar i va preparar la primera col·lecció.
Als 50 anys va abraçar la seva veritable devoció. Amb la seva dona va buscar un local. "Ho volíem al Born perquè coneixíem la tradició artesana d´aquest barri, i el trobem en aquest carrer que porta al Museu Picasso”. Avui des de l'altell de la seva botiga va creant les joies que hi ven.
A pocs metres, al mateix carrer de Cotoners, és la confecció de bosses de pell el que atrapa la mirada des del carrer, al taller, al fons de la botiga de Carolina Iriarte. Nascuda a Buenos Aires, va estudiar Belles Arts i Direcció d'Art i Escenografia, i, en arribar a Barcelona, va estar tres anys i mig treballant per a un dissenyador de sabates. “Vaig veure que aquell era el tipus de vida que jo volia portar”, recorda. I va crear els seus primers propotipus de bossa.
Vivint a prop del Born, durant la crisi del 2008 va veure com anaven quedant buits molts locals i va decidir llogar-ne un com a taller. A partir de llavors van començar a obrir altres botigues, algunes de marques de moda conegudes i el Born es va anar aproximant al seu moment de més esplendor.
Els preus dels locals van pujar i moltes marques van tancar, van anar quedant sobretot tallers d'artesania que compaginen la venda a la botiga amb la creació dels seus articles. Carolina dissenya les bosses, peces úniques fetes amb pell que arriba de adoberies d'Igualada i de la Toscana italiana, i treballa amb dos tallers de la ciutat.
A la cantonada propera a les bosses d'Iriarte, està la botiga de sabates de Roger Amigó. La seva història també parla d'un abans i un després d'obeir el seu somni veritable. Era el nen que demanava sabates perquè les adorava i amb els primers sous comprava parells fets a mà. Va anar fent la seva col·lecció de qualitat. “Fantejava de tenir la meva pròpia botiga de sabates”, rememora.
Però va triar estudiar producció cinematogràfica. Va ser professor de cinema fins que a la crisi del 2008, aquella il·lusió d'obrir un local dedicat a despatxar la seva pròpia selecció de sabates en un espai que fos com casa seva es va acabar concretant en allò que avui és NU , la seva botiga a Cotoners, 14.
Havia preparat el seu Business Plan amb l'ajuda del servei de Barcelona Activa per a emprenedors, ia primavera del 2009 aixecava la persiana del negoci.
Va començar venent els models CYDWOQ fets a mà a Califòrnia, un estil que encaixava amb el context de turista que visita el barri del Born. Però avui dissenya també ell mateix sabates fetes amb pell que fabriquen a Andalusia. Els ven a Osaka, Anglaterra i Grècia amb la seva marca pròpia que va batejar amb el nom del seu avi Evarist Bertran. Són sabates amb personalitat. Cada parell camina sobre la seva història particular perquè, com tot allò artesà, són únics i irrepetibles.
I abans de deixar el carrer de Cotoners, ens endinsem en una altra de les botigues que compaginen la venda al públic amb la creació en un taller. A peu de carrer, BdeBarcelona Disseny Sostenible és, es podria dir, la botiga del futur.
Tot el que s'hi ven està fet per artesans locals, utilitzant materials reciclats com a base de les seues creacions. Trobarem roba, bosses de mà i altres complements fets amb tela de veles de vaixell, llanes i texans reconvertits en nous fils per confeccionar noves peces tèxtils, i res de plàstic en una gran abraçada al Planeta.
A l'altell d'aquest original i tan necessari comerç, Félix Zuazu dóna forma a anells, arracades i collarets. Amb metalls reciclats i pedres naturals, humanitza cada peça. A la joieria que regentaven els seus pares, aquest navarrès, de Tafaya, va conèixer un joier que els proveïa articles i que havia estudiat a l'escola d'art Massana de Barcelona, i per allà se'n va anar Félix.
Va estudiar joieria a finals dels 80 i va començar a preparar les joies per a botigues. El 2004 va arribar a Cotoners, va anar veient com el barri adquiria valor per a tants artesans, fent que tornés a bategar l'ànima gremial dels oficis d'antany.
“Aquí hi ha gent que treballa molt bé, i el que m'agrada molt és que han vingut de tot arreu: Alemanya, Argentina… igual que els que solen passejar més per aquests carrers, vénen de molts llocs diferents”, comenta.
Molts d'aquests artesans que aixequen diàriament la persiana de les botigues-taller –una vintena- es vinculen a l'associació de comerciants @Borncomerc , i més en concret a la de artesans_del-Born . Ara fan pinya i creuen els dits perquè tornin aviat els turistes. El buit ha evidenciat la poca vida dels vilatans al barri. Amb els anys, molts dels seus edificis han esdevingut atractius allotjaments turístics per a estrangers.
Per això, Marta Paños, una altra de les artistes que treballa en aquest racó barceloní amb tant d'encant, reivindica la necessitat de tornar-li despertars autòctons al Born.
“És una zona molt tranquil·la, preciosa arquitectònicament i sense gaire trànsit, i els artesans hi hem fet un clima agradable, però manca gent que visqui aquí cada dia de l'any. Ja sabíem que era un barri turístic, però amb la pandèmia ha quedat evidenciat de manera exagerada”.
Marta viu al Born des de fa 18 anys. Els seus oncles havien tingut una botiga d'antiguitats al barri, així que ella ha pogut seguir els canvis d'aquesta barriada de Barcelona des de la seva adolescència. Les seves peces de ceràmica, entre elles les seves tasses molt peculiars amb pits modelats en elles, neixen a la rebotiga del seu local al carrer de l'Esquirol, que comparteix amb dues artesanes més. Allà Marta té el seu forn ceramista i el taller on dóna forma a cada peça del segell Altamar.
Al costat de les seves creacions també es troba la roba d'Ecologina, de la creadora Giada Gaia Cicala, moda amb teles reciclades. I a l'altell del local, pinta les seves orenetes de ceràmica Aina Trias. També fa bosses veganes, de suro i forquilles, clips per als cabells, coberts amb teixit estampat.
Per Aina, treballar al Born és com ser a casa. El seu avi tenia una parada de taronges a l'antic mercat del Born, i vivien davant seu, on avui encara ho fa la seva àvia. Amb 16 anys, Aina es va instal·lar al barri. “Hi havia molts tallers, pintors, músics al carrer, molta vida cultural, però de mica en mica el barri ha anat venent la seva ànima”, lamenta.
“Fa molts anys, aquest havia estat un barri fosc, els comerços van anar donant-li vida i atraient turistes, però ara no tenim ni turistes ni gent que visqui al barri. Els espais són preciosos, amb molt d'encant, però som aquí sobretot per nostàlgia”, expressa. Al costat de Marta i Giada, dóna vida amb la seva activitat i articles a la botiga que porta el nom de Màrmara.
Girant la cantonada, al carrer Barra de Ferro, de camí al Museu Picasso i just al costat del Museu Europeu d'Art Modern (MEAM) , està la sastreria d'Oscar H. Grand. En allò que abans va ser una galeria d'art, de la qual encara conserva un quadre a les parets, el trobarem amb agulla i didal en mà, perfilant acabats de jaquetes, camises o pantalons d'home, o tallant-ne els patrons.
“M'agrada molt aquest local perquè, a més de rebre clients, tinc aquí el meu taller, i l'afluència de gent en aquest carrer s'adapta molt a la meva manera de ser i de treballar”, explica. “El Museu Picasso és la pedra angular del barri”, afegeix.
També ho confirma Angelika Heinbach. És una artista alemanya, especialitzada en el mosaic i el trencadís modernista. Amb la seva tècnica organitza tallers, tant individuals, com per a grups, famílies amb nens, també per celebrar els seus aniversaris, per a parelles i equips de treball de tota mena d'empreses, que en una hora acaben produint-se el marc de fotos, l'escut del seu equip de futbol o un clauer de l'estil modernista que a Angelika el va fascinar quan va visitar per primera vegada Barcelona.
“Va ser fa 40 anys, vaig quedar impressionada per Miró i Picasso, però especialment per Gaudí i vaig voler aprendre la tècnica, que vaig acabar perfeccionant a Itàlia”, comenta. Ara imparteix les seves sessions creatives al seu local al carrer dels Assaonadors (assaonadors), a 100 metres del Museu Picasso. Els seus tallers van néixer amb el propòsit de aproximar les persones en un context diferent, daprenentatge artístic, per consolidar o crear vincles que humanitzen les relacions.
Aquest mateix esperit és el que es respira de local a local, visitant cadascun dels artesans d'un barri fet a si mateix, amb la dedicació minuciosa de la creació artística. Oficis que, esperant el retorn dels visitants de més lluny, continuen fent bategar el Born.