Port de St. Ives
“Aquest no és un pub anglès. Aquest és un pub de Cornualla”, em va deixar anar amb mig somriure després de la barra **quan li vaig preguntar què significa treballar a l'última taverna d'Anglaterra **.
“Cornualla és diferent” , va postil·lar. Vaig encaixar la resposta com una certesa, atordit com arribava, grogui com un boxejador, per la llum i la bellesa natural que acabava de contemplar a Land's End, el finisterre britànic, a dos quilòmetres del pub.
L'abanderat de la singularitat de Cornualla –o Kernow, com es va esforçar a assenyalar en honor dels pocs que encara parlen el còrnic, l'ancestral llengua cèltica local– era Sam, un mosso que a falta de més clientela ens feia pal·lició.
Penya-segats de Land's End
Situada a Sennen, la població més a l'oest de Gran Bretanya, la posada First and Last Inn hi era des de 1620 , em va il·lustrar el jove, sent, des de principis del segle XIX, el caserna general de raquers, les llanternes col·locades dels penya-segats atreien els vaixells per provocar el seu naufragi i endur-se tot el que és útil com a botí.
“Amb els contrabandistes de brandi o tabac, van cavar túnels per on escapar quan les autoritats els perseguien. De fet, estàs trepitjant la boca d'un que va fer construir Ann George, el capitost d'una quadrilla de raquers”, em va explicar.
No vaig poder deixar d'imaginar el pelatge humà que va haver d'hidratar el gaznate en aquest pub fa un parell de segles abans de sortir a la tempesta per col·locar els seus fars apòcrifs, les cuques de llum de mort.
No devia ser gaire diferent del que es reunia, segons sembla, a la taverna més cèlebre de Cornualla, al param Bodmin Moor, l'erm desolat que havia recorregut els meus primers dies a Cornualla buscant les empremtes llegendàries del rei Artús, el fill més il·lustre del ducat.
Descobriu l'arquitectura dels pobles mariners
La escriptora Daphne du Maurier (1907-1989) , qui va viure i va escriure la major part de la seva vida aquí, va retratar aquest microunivers al seu novel·la Jamaica Inn, versionada al cinema per Alfred Hitchcock el 1937.
Cornuallas is different. Vaig apuntar la frase del taverner al meu quadern, no per no oblidar-la, sinó com a moralitat al meu viatge des de feia un grapat de dies per aquestes terres. Viatge que acabava just aquí, a la “fi del món” del lloc. Un daurada de terra entre el nord i l'oest del mar Cèltic i el sud amb el Canal de la Manxa, on la màgica aura cèltica encara batega amb força. I amb què un topa, d'una manera o altra, a cada pas.
Potser és la boira o la violència de l'oceà contra les seves costes o la seva inclinació a vestir la realitat amb tints sobrenaturals, però la veritat és que això explicaria que fos a Cornualles i no en un altre lloc. r on van germinar les merveilles (meravelles) de la matèria de Bretanya: Arturo, Camelot, Merlín...
Per això vam escollir com a primera coordenada de l'itinerari les ruïnes del castell de Tintagel, a la costa nord, on Arturo va ser concebut.
Vam arribar amb els primers llums del dia, quan encara no hi havia ni rastre de turistes i els carrers estaven deserts. La meva emoció gairebé pueril, aquesta que et fa creure que la solitud d'un lloc mític el fa una mica teu, va topar amb el que semblava un Disneyland medieval. B&B, restaurants, pubs, tot traspuava mite artúric : The Avalon, King Arthur's Inn...
Ruïnes del castell de Tintagel
**“On la història es troba amb la llegenda” (i amb el màrqueting, vaig pensar) ** resava el cartell abans d'endinsar-nos a la petita península envoltada de penya-segats i escarpadures sobre la qual es va aixecar un castell el 1150.
Una escena de Els idil·lis del rei, de Lord Tennyson, amb Merlín acaparant tot el protagonisme, il·lustrava el lema. Descobrim el perquè. Després de deambular per les ruïnes, la baixada de la marea permet apropar-se fins a una petita cala on es troba la Cova de Merlín , una oquedad natural des d'on la tradició assegura que el mag llançava els seus encantaments.
No és difícil imaginar l'actor Nicol Williamson , el magistral Merlín de la pel·lícula Excalibur, invocant l'encanteri amb què el rei Úther Pendragon va poder adoptar l'aparença de Gorlois, duc de Cornualles, i així posseir a la bella Igerna. D'aquella barreja de màgia i passió, Arturo arribaria fins a nosaltres.
Amb l'alforja plena de sensacions artúriques del nord, l'objectiu per a les jornades següents era recórrer el sud, de manera que el poble mariner de Fowey es converteix en perfecte campament base.
Vista de l'Eden Project
Això em va permetre de topar-me amb un bon reguitzell de merveilles locals. La primera, amb un nom més que evocador: ** Eden Project .** Des de l'A390, un desviament porta a un turó on es poden contemplar les enormes i futuristes cúpules geodèsiques prenyades amb tota la biodiversitat del planeta.
Al costat de l'entrada espera Dan Ryan, biòleg i un dels joves pilars en què se sustenta aquest projecte iniciat el 2001 pel visionari Tim Smith . Als anys 80, Smith va amassar una fortuna com a compositor i productor de música pop. Però, lluny de retirar-se a una vida solaç, es va embarcar en aquest projecte titànic.
Dan em situa davant d'una gran fotografia: el cràter obscè que havia deixat una mina de caolí. “Aquí, on tothom veuria un erm, Tim va veure una oportunitat. No una idea abstracta, sinó un lloc on les plantes poguessin canviar el món”. I així, al principi, va néixer un icona de Cornualla.
El que queda de dia decideixo invertir-ho en descobrir un dèdal de racons deliciosos entre les cases eduardianes i els carrerons costeruts sobre l'estuari. El meu passeig acaba a la església de St Fimbarrus , envoltada de tombes centenàries i d'un espès ambient gòtic al que suposo ajuda el diàleg de les cornelles.
Després d'un matí passejant per la península de Roseland vaig decidir posar rumb a la ciutat de Falmouth, una de les coordenades gastronòmiques de l?imperi Stein.
Cèlebre pels seus programes de televisió, el xef Rick Stein va convertir la ciutat de Padstow en capital del seu regne, per després estendre'l a ciutats com Falmouth.
Situada a la desembocadura del riu Fal , el explorador i pirata Sir Walter Raleig va tenir bon ull quan a finals del segle XVI va convertir el seu port natural en epicentre del cors anglès durant dos segles.
I si recalem a Rick Stein's?
Camí envoltat de bufons cafès, pubs i prestigiosos restaurants i fleques on brillava el plat nacional estrella, les famoses crestes (cornish pasties) de Cornualla. En una, un noi de trenta enganxa un cartell a la porta. "Learn Cornish now", diu.
Jason és un estudiant de Medicina a la Universitat d'Exeter i un apassionat de la història i la llengua local. "L'escola és a Truro i és un intent més per revitalitzar una llengua gairebé en perill d'extinció", explica. Tot just 3.000 persones coneixen i usen el còrnic de forma habitual, malgrat que, com insisteix Jason, la llengua va ser el factor que “feia de Cornualla una entitat separada, diferent d'Anglaterra”.
Seguint el consell de Jason, recorro els 40 quilòmetres que em separen de Lizar Point , el punt més meridional del Regne Unit. Abans de visitar el seu mític far, el més potent d'Anglaterra, segueixo el camí cap a la platja de Kynance Cove travessant senders oberts entre l'alta malesa.
Vet aquí una altra d'aquelles estampes de Cornualla que no s'obliden fàcilment: el blanc sorral lluint entre totes les tonalitats imaginables de blau, el color sanguini de les roques i el bruc morat clapejant la muntanya.
L'esmolada costa propera a Lizar Point
Els meus últims dies tindrien la costa sud-oest com a escenari, un tros de terra cosit al mar ple de tresors. I allà n'hi havia un: St Michel's Mount. Situat davant de Marazion, l'imponent castell , com el seu homòleg de Normandia, es despera dret sobre l'enorme massa rocosa.
És mig matí i davant de l'embarcador ja s'ha format cua per pujar a les barques que salven la pleamar. De nou a terra ferma, des de Penzance, una de les coordenades favorites de la jet set britànica, pujant per la B3283 fins a una d'aquelles al·lucinacions inesperades que Cornualla sempre es treu de la màniga.
"Amfiteatre d'estil grec construït sobre els penya-segats i la famosa platja de Porthcurno", havia llegit en una guia. Dir això sobre The Minack Theatre és com dir que el Partenó és un cobert sobre Atenes. Perquè cada carreu de granit, cada mur o graderia és fruit de la passió i suor de Rowena Cade, la dona extraordinària que el va dissenyar i construir amb les mans.
Des del 16 d'agost del 1932 , quan la primera fornada d'espectadors va gaudir aquí, davant de l'oceà, de la primera actuació, La tempestat de Shakespeare, aquest teatre sublim és el millor homenatge al seu artífex.
No està gens malament acomiadar-se de Cornualla amb St Ives a la retina : una demostració que no tot és naturalesa exuberant. Tots els camins aquí porten a la Tate St Ives, una extensió de la Tate Gallery de Londres.
Arwen Fitch, la meva cicerone per les instal·lacions instal·lades –l'octubre del 2017, després de quatre anys d'obres, es va reobrir la nova galeria–, em permet descobrir els mestres britànics de l'art contemporani, però també un altre espai màgic: el Barbara Hepworth Museum. L'estudi i la casa on treballa l'escultora durant 26 anys, figura clau de l'art abstracte a Europa , és avui un degoteig de visitants que descodifiquen les seves obres exposades.
St Michel's Mount
Lyn, una sexagenària de pèl cabell lluent, dibuixa a llapis l'obra de Hepworth que té al davant. “La va titular Conversation with Magic Stone. No et semblen menhirs de bronze en un bosc cèltic?”, m'inquireix en perfecte castellà.
Celta, mític, salvatge... és com si hagués invocat el finisterre còrnic, Lands'End, la meva última visita a Cornualles. Assegut a la posada First and Last Inn, on començava aquest relat, vaig repassar el meu viatge. I aquesta contundent certesa: vaig arribar aquí buscant les merveilles de les novel·les artúriques, però tornava a casa sabent que aquesta península assotada pel vent, de paràmetres solitaris i litoral agrest, era molt més.
Un lloc en els paisatges del qual, com a sortilegis de Merlín, se succeeixen els encanteris; una terra on van recalar gent extraordinària, visionària. Un vers lliure al si d'Anglaterra on a cada racó espera un prodigi.
_*Aquest article va ser publicat al número 116 de la Revista Condé Nast Traveler (abril) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web ) i gaudeix d'accés gratuït a la versió digital de Condé Nast Traveler per a iPad. El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit. _