El restaurant de Quique Dacosta a Dénia
Jo escric sobre restaurants. Escric sobre menjar, beure i viure -que és, al capdavall, la mateixa cosa- així que m'enfronto més aviat massa sovint a la pregunta de rigor “Per què t'agraden tant els restaurants?”.
I és que m'agraden, dimonis. M'agraden els restaurants com m'agrada viure i m'agrada esgarrapar minuts a la maneta del rellotge del que és inesperat, com aquests petons que no et pertanyen. M'agrada -necessito- el pessigolleig del dubte i les papallones picant de mans al so de la rampa de l'ara, com les d'aquella carretera que ens va portar fins Cala Montjoi . M'agraden -m'emocionen- els bolets de El Cigne Blau , els gintònics de Joaquín al Dickens i les tardes interminables a la màgica sobretaula de Quique Dacosta .
M'agraden els mercats i les olors, els entrepans del Pinotxo a la Boqueria i les braves del Raussell. M'agraden -estimo- la serenitat de Pitu Roca, els croissants de Le Pain i cada racó de Lo Vell a Sant Sebastià, des de les gastrotapes d'A Fuego Negro fins als pintxos a Txepetxa. Estimo els formatges de Monvínic, les flors de Mugaritz i la vergonya davant del que s'ha dit amb tres copes de més.
Aquí parlarem de tot. Del sublim i el mundà, del fil i la fusta. Seran -espero- pàgines on, lluny dels focus i la ximpleria, només hi haurà espai a la sorra del cos gastronòmic per al matador honest: el cuiner -enòleg, sommelier, bàrman, què importa- l'únic trofeu del qual és el comensal feliç, el client fidel. La bona taula.
On es pot relaxar, aquests restaurants on creuar el llindar de la porta significa entrar en un món més civilitzat, més autèntic i, en definitiva, millor. Parlarem d'aquelles cases de menjar -quina bonica paraula, casa de menjar- on la cobertura s'oblida del mòbil i el furor del dia a dia es veu amablement sublimat pel somriure del cambrer i la cerimònia del servei. On es respira respecte, assossec i sobretaules sense pressa fins a aquella hora màgica de la mitja tarda, quan les dones són més guapes, els acudits més ocurrents i la crisi un record de demà.
Les cases de menjar on ens enamorem, on coneixem nous amics i oblidem diverses núvies inoblidables. On, després d'un parell de copes, es deixa el capot i s'agafa la crossa, on el temps passa lent i els amants encara es xiuxiuejen tonteries a l'orella. On és fàcil creure -tornar a creure- en la gastronomia com a civilització: com a lleure, com a cultura, com a filosofia de vida.
En resum, la bona taula, perquè “ser feliç és amagar-se a l'últim racó de món” com deia Cortázar. I aquest darrer racó no és altre que la taula del teu restaurant favorit.
Com no estimar-los?
* Jesús Terrés escriu sobre vins, estils de vida i gastronomia a Condé Nast Traveler i Vanity Fair. El pots trobar a GQ al bloc Nada Importa i al seu polèmic Twitter @nadaimporta . Li agrada parlar de bars, homes de bé i dones fatals. I estima la bona taula gairebé tant com els bons vins, els rellotges, els xuxos i el Padrí.