Vista de Quito des del Panecillo.
L'equatorià diu de si mateix que és l'ésser més estrany del món. És feliç amb música trista; dorm tranquil entre volcans i és pobre entre tanta riquesa. La ciutat de ** Quito va ser la primera del món a rebre el títol de Patrimoni de la Humanitat pel seu centre colonial.** Però, a més de les esglésies, els teatres i les places, entre les raons que la fan única hi ha la seva orografia –una geografia privilegiada, en ple meridià zero–, una altitud que dóna més d'un ensurt als viatgers i un clima més capritxós que les mateixes quitenes (com diu la dita popular) .
Fora del tòpic, a Quito brollen iniciatives verdes i culturals, una gastronomia que s'afanya per treure el cap a l'alçada dels seus veïns i reivindicar l'herència andina i, per descomptat, les roses més belles i perfectes del món.
LA FLORESTA
Pau porta un total look negre només trencat per una gorra amb la imatge de la Verge de Guadalupe. Parla pausat mentre furga a la terra fent buit per a una planta de tomàquet en un dels testos que prepara per a un hort urbà.
Les plantes per cultivar o adornar les cases de Quito són la seva especialitat, però també ven llavors, fertilitzants, adob... i ell mateix és el 'comissari' de les exposicions d'art que s'exhibeixen al local, generalment gravats, olis i objectes d'art reciclat fets amb les garrafes de plàstic que els porten els mateixos veïns.
Probablement, si tornem d'aquí a un any, Pablo ja no serà a La Floresta, perquè els amos del terreny on té el local hauran començat a construir algun edifici de pisos en aquest barri els preus dels quals es mouen a una velocitat inversament proporcional a la dels habitants d'aquesta parsimoniosa ciutat.
Floristeria al Carrer Benalcazar de Quito, al barri de Floresta.
Pau pot pagar el lloguer ara, però sap que té els dies comptats. A l'últim lustre ha vist com el veïnat, el primer al costat de La Mariscal a desenvolupar-se més enllà del centre colonial, ha canviat totalment la cara. Per a molts, per bé. Per altres, per pitjor. Perquè els cafès, restaurants, botigues i galeries d'art que ara ocupen els antics casalots baixos enjardinats, a més de cultura també han portat soroll, gentricació i sí, augment de preu en les rendes, fins ara força assequibles.
L'Ochoymedio, un cinema independent amb nom felliniesc on veure pel·lícules alternatives, no comercials i documentals amb una copa de vi, va ser el primer a plantar la bandera. El que va atraure fins aquí una comunitat amb un fort interès per la cultura.
Avui, entre murals i grafits de colors, els carrers amb noms de topònims espanyols (Madrid, La Corunya, Mallorca, Valladolid...) acullen una infinitat de comerços i propostes culturals que atrauen un públic local i molts estrangers.
La Casa Cultural Trude Sojka és potser el més curiós de tots ells per la història que porta al darrere, l'última cosa que un espera trobar a l'Equador. Allà va viure l'artista txecoequatoriana que li dóna nom, una pionera expressionista en el reciclatge en l'art i que es va salvar de l'Holocaust.
Dinar de carrer al barri de La Floresta.
No és estrany que ella sigui com una mena d'heroïna al barri ja que, a més de la cultura, l'altra gran punta de llança a La Floresta és la sostenibilitat. Per adonar-se d'aquesta inquietud només cal fer una passejada, també en dia de mercat, i fer un ull a la seva pàgina de Facebook per comprovar tots els focus oberts d'activitats i iniciatives que van sorgint cada dia.
Gairebé tots els cafès i restaurants se surten de productors locals i treuen pit d'arrels andines. Com Warmi, que significa dona en quítxua; Salineret, que només ven productes de mercat just, i tots els que aposten per una oferta vegetariana i vegana (Úpala, Formosa i Gopal).
Altres negocis híbrids són el cafè La Cleta (on tot està fet a base parts de bicicletes reciclades) o el taller de bicis Fullgur (on les dissenyen personalitzades), botigues de moda de dissenyadors independents com Libertina i cooperatives a l'estil de La Nueva Comuna, que reuneix el treball de diversos artesans.
Al taller de bicis Fullgur les dissenyen personalitzades.
YUNGUILLA
Per arribar a Yunguilla des de Quito es triga una hora al voltant. I per això cal passar per la Meitat del Món, una expressió que pot resultar grandiloqüent i fanfarronada, però que en aquesta ocasió és literal. Així es diu la ciutat on es troba el famós punt de latitud 0, la línia de l'equador.
La carretera va canviant els volcans per paisatges àrids i serpenteja fins a convertir-se de nou en un paisatge verd. No fa tant, no era així. Aquest bosc és fruit de la reforestació del projecte de les cinquanta famílies que formen la comunitat de Yunquilla. Del somni dels 17 bojos que van decidir canviar l'antiga activitat, el talat d'arbres i el carbó (i el contraban d'aigua), per la recuperació de bosc ennuvolat i el turisme sostenible.
Això va passar fa 23 anys de la mà de la Fundació Maquipucuna i, a poc a poc, ja en solitari i, en gran part per l'aclaparador empenta de les dones, va anar prenent forma fins a convertir-se en allò que és avui, una destinació rural que rep al voltant de 4.000 turistes a l'any.
Dona als voltants del llac Cuicocha.
Després de la capacitació com a guies, l'estudi d'idiomes i la rehabilitació dels allotjaments, els primers en arribar van ser uns holandesos que es van allotjar a les cases dels propis vilatans. La vaixella era multicolor, amb gots i plats que havia portat cada veí, i ni ells mateixos sabien gaire bé què esperar de tot això.
Però els holandesos no es van fixar en detalls, van passar per alt qüestions intranscendents i van anar a allò important: les vistes d'aquesta vall –al voltant hi ha un total de set volcans–, la tranquil·litat que s'hi respira i l'autenticitat de conviure amb les famílies. També les caminades pels vells culuncos (els antics senders que es feien servir per a l'intercanvi de productes) , les passejades a cavall i el bany de realitat de l'Equador que suposa visitar aquesta comunitat.
Avui ja no són només “17 bojos” els que aposten per aquest projecte, sinó tots, els 180 veïns, que van fent cada dia més complet el destí i incloent-hi noves iniciatives com un hort ecològic, una fàbrica de melmelades casolanes i una formatgeria.
Plaça de Sant Francesc a Quito.
HISENDA DE LA COMPANYIA
Rússia i l'Equador han teixit una estranya –inesperada– relació d'amor que s'expressa amb flors. Són les famoses roses de l'Equador (el quart producte del país en exportació després del petroli, el cacau i la gambeta) que no tenen rival al món.
No és una dada subjectiva. Estem a un lloc de sòl fèrtil que reuneix unes condicions excepcionalment úniques: aquí, en plena latitud zero, les hores de llum diàries són les mateixes que les de foscor (12 de cada), que a més incideixen de manera especial (en paral·lel) i homogènia durant tot l'any.
Això permet a les flors créixer en longitud d'una forma gairebé il·limitada, cosa que els russos valoren sobre totes les coses a l'hora de decorar els seus gerros altíssims a Moscou, Sant Petersburg o Sibèria amb roses de més dun metre i mig.
Detall floral a la Hisenda de la Compa a.
Tot això passa a Cayambe, ja a la província d'Imbabura, a la carretera dels quals els venedors ambulants ofereixen la increïble ganga de 24 roses per un dòlar, cosa que només s'explica si es visita alguna de les hisendes on aquestes es produeixen, com Hisenda La Companyia.
Aquí es cultiven, i després s'envien a Amsterdam per avió i se subhasten per abastir tothom. Són 38 varietats creades pels breeding, una cosa així com els mestres cellerers de les roses, que les dissenyen expressament per a cada mercat, i als quals cal pagar royalties per cadascun dels models.
On no arriba la genètica, arriben els tints naturals i els esprais, que aconsegueixen fer realitat les impossibles peticions del públic noi, aquell que demana pé talls amb tots els colors de l'arc de Sant Martí en una sola tija, daurats o multicolors.
La bella Hisenda de la Compa a, a Equador.
A La Companyia treballen 280 persones que s'organitzen com una petita ciutat, i les seves regles han canviat les maneres de viure d'aquesta zona, portant molts avenços socials. La majoria són dones que cobren exactament igual que els homes i es fomenta la conciliació (hi ha escoles bressol, metges i servei de transport) .
La família que el regenta (la sisena generació) és propietària també de la meravellosa hisenda republicana d'estil neoclàssic francès que és a la finca. Envoltada de palmeres i fonts, el seu interior, perfumat com correspon, es manté intacte des de l'any de la seva construcció, 1919. Conserva els mateixos papers decorant les parets, les cadires de caoba, els bufons quinqués, els cavallets de fusta que van servir de joguines i els llibres de comptabilitat apergaminats que segueixen oberts a les taules del saló.
La visita inclou les dues vessants, i també la de la capella de temps colonials, una degustació dels famosos bescuits de Cayambe o **un esmorzar típic equatorià (fregida, locro, encocades, sec de boc...) ** servit a la vaixella original centenària de la casa. Perquè, més enllà de Quito, això també és l'Equador.
Cúpula vista des de linterior de lesglésia de La Compa a.