T'agradaria travessar la serralada dels Andes?
Des de la finestra treu el cap un congost de més de quaranta metres de caiguda lliure. El juganer sotragueig ens acosta, lenta però persistentment, cap a l'abisme. Entre els turistes preval el riure nerviós que acompanya els moments de tensió controlada.
Un pare agafa entre els braços un nen de quatre anys amb ínfules de Superman. Els vagons del tren són de mitjans del segle passat, totalment restaurats.
Locomotora del Nas del Diable
El seu interior és de fusta, amb grans finestrals que s'obren amb un senzill pestell; a la part superior hi ha unes xarxes de roba, per deixar les pertinences.
Fins i tot els guies turístics vesteixen vestit blau entallat, a joc amb una gorra amb visera i placa metàl·lica, creant una atmosfera d'una altra època, com si aquest tren ens permetés viatjar en el temps.
L'excursió turística que ofereix l'empresa estatal **Tren Equador**, recorre el tram que va des del poble d'Alausí fins a l'estació de Sibambe.
El recorregut és tot un espectacle
El trajecte té una durada d'uns 30 minuts , baixant des dels 2.300 metres sobre el nivell del mar , fins als 1.800, salvant un desnivell de 500 metres, permetent la presència de diversos microclimes al llarg del recorregut.
La ziga-zaga del diable
El tren prossegueix a través una sinuosa via de profundes gorges, travessant la serralada de els Andes , que ara presenta la cara més imponent: grans massissos de roca, muntanyes cobertes d'un mantell verd, matolls andins, cactus...
A la part final, i després de passar unes bucòliques escenes serpentejades per el cabal del riu Alangasí , que jeu al fons d'un canó, apareix la famosa Nas del Diable . Es tracta de una gegantina roca de forma triangular que recorda un nas.
L'única manera de conquerir-la va ser a través del disseny d'enginyeria de ziga-zaga: el tren baixa fins on li permet l'aresta de la muntanya i s'atura. Un operador que es diu traqueter fa una maniobra i modifica el rail.
El tren emprèn marxa enrere i baixa un altre tram. Repeteix la maniobra i finalment arriba a la part baixa de la mola.
Al fons, el Nas del Diable
Només quan recorres el trajecte entens l'herculi esforç tècnic i el sacrifici humà que va implicar aquesta construcció ferroviària que es remunta a principis del segle XX.
L?espectador està perplex, no sap si mirar el paisatge andí o perseguir meravellat l?obra d?enginyeria.
En arribar a l'estació de Sibambe , i després d'un profund sospir, pots visitar cases tradicionals fetes de tova , veure com funciona un trapiche del que s'obté suc de la canya de sucre o tastar penc blau o shawarmishki, una planta similar a la sàbila, però de sabor dolç.
Les dones vesteixen la tradicional pollera vermella brodada, amb brusa blanca i barret blanc. Expliquen que en aquesta comunitat les dones usen un faixí i collarets d'un sol color si són solteres.
Per contra, si estan casades usen aquests accessoris, però en versió multicolor i barret blanc, per indicar que pertanyen a la comunitat del Chimborazo , la muntanya més alta del país.
No hi falten els balls tradicionals i el lloc de souvenir amb artesanies, com manen els cànons turístics de la regió.
La història que hi ha darrere
El context històric és imprescindible per comprendre la grandesa d'aquest tren.
Dones de la comunitat del Chimborazo
El Nas del Diable és un tram del Ferrocarril Transandino -avui anomenat Tren Equador-, una línia de 452 quilòmetres que en aquella època **connectava Guayaquil **, el principal port del país, **amb Quito **, la capital equatoriana ubicada a 2.800 metres d'alçada.
Tenia la finalitat de dinamitzar l'economia del país i esdevenir un símbol de progrés i unitat nacional. El primer trajecte es va inaugurar el 1873 , durant la presidència de Gabriel García Moreno.
Després d'unes obres de gran complexitat i bregar amb fortes activitats sísmiques i inundacions, la locomotora número vuit va arribar el 25 de juny de 1908 a l'estació de Chimbacalle, al sud de Quito. Va ser tot un esdeveniment històric.
En aquesta titànica obra d'enginyeria el tram més inaccessible era el del Nas del Diable, fins al punt que a la seva època se la conegués internacionalment com “la via ferroviària més difícil del món” . El repte a batre era una roca gegantina d'un perfil esmolat.
El seu nom es deu en gran mesura a la història negra que us acompanya. Per construir tan sols 13 quilòmetres de via, prop de 3.000 persones -la majoria jamaiquins i indígenes- van morir durant l'execució ; bé per les explosions de dinamita, malalties, esfondraments, picades de serps o les deplorables condicions laborals.
A dia d'avui, els vilatans asseguren que algunes nits als voltants de l'estació de Sibambe encara se senten els crits de les ànimes en pena dels finats.
Estació de Sibambe
Alausí, un pintoresc poble andí
Actualment l'únic diabòlic és l'inclement sol que fueteja a mig dia durant el període estival. En realitat, es tracta de una de les millors excursions turístiques que es pot realitzar a les andes equatorianes.
Alausí és un pintoresc poble enclavat als Andes , amb desenes de cases colonials de dues plantes i façanes de colors decorades amb terrasses.
L'àmplia i cuidada plaça del poble, la imponent església i l'ajuntament donen compte de la importància que Alausí va tenir en el desenvolupament de l'economia de Equador .
Si visites Alausí , el més probable és que ho facis des de Quito. El més recomanable és viatjar amb cotxe privat o autobús fins a la ciutat de Riobamba , a tan sols tres hores de la capital.
Allí pots fer nit i **gaudir de la seva animada vida nocturna**, el seu ambient cultural i un excepcional centre patrimonial, una mena d'Alausí, però en gran, més monumental i urbanita.
En aquesta zona del país hi ha una gran tradició de hisendes dedicades a cultius de canya de sucre, cereals o bestiar. Moltes han estat reconvertides en hotels . Val la pena dormir en una per submergir-se a l'Equador colonial.
Alausí
Les hisendes equatorianes
Una de les més conegudes és la Hisenda Abraspungo , a tan sols uns 15 minuts del centre. Als seus jardins hi ha animals i plantes de la regió , com el fabulós polylepis o arbre de paper, la escorça del qual es desfà en fines làmines marrons.
Als ulls de l'europeu és una veritable raresa. A les sales de la hisenda s'amunteguen amb cura objectes i peces d'art del segle passat , com si fos un veritable Gabinet de Curiositats:
Hi ha verges de l'època colonial, màscares de fusta que usen les comunitats locals per a certs rituals, fotografies en blanc i negre, maletes de cuir i muntures de cavall anomenades galápagos -que després donarien el nom a les famoses tortugues gegants-.
La decoració del lloc és rústica i elegant, tot treballat amb fusta amb un gran sentit estètic.
L'endemà és molt més fàcil recórrer per via terrestre les dues hores que queden per arribar fins a Alausí. Si és possible cal fer el trajecte de dia , ja que ofereix unes genuïnes estampes rurals.
Hisenda Abraspungo
De cop apareix una senyora amb l'edat del cel acompanyant a un ramat d'ovelles o un ramat de vicunyes galopant pel param. O un senyor amb vestit tradicional llaurant el camp amb dos bous , escenes que a causa dels embats de la modernitat s'estan extingint.
Amb una mica de sort, i si el dia està clar, podràs contemplar el Chimborazo (6.268 metres) : el punt més proper del sol del planeta . Però aquesta història la deixem per a una altra ocasió.
Marxem?