Vista aèria de Maupiti
Aquella notícia va colpejar l'illa com un sisme submarí. Va passar el 2004: l'ajuntament de Maupiti, l'illa més occidental de l'arxipèlag de la Societat, va rebre la sol·licitud d'una cadena hotelera per crear un resort a la llacuna oceànica, el primer de la seva història.
El negoci semblava rodó: una illa verge d'hotels i una geografia similar a Bora Bora que es veuria catapultada a la primera línia del mercat turístic internacional, generant així nombrosos llocs de treball.
L'oferta va provocar un intens debat entre els habitants de Maupiti, fet que va portar l'alcalde a convocar un referèndum perquè fossin ells mateixos els qui decidissin el destí de l'illa: el “no” va guanyar amb més del 80 per cent dels vots.
Maupiti va renunciar als cants de sirena del turisme massiu i va decidir continuar vivint com sempre ho havia fet. Com continua fent fins ara.
Relleu de l'illa coronada per la muntanya Teurafaatiu, el sostre sagrat de Maupiti
AIXÒ NO ÉS BORA BORA
A Maupiti li diuen la petita Bora Bora, un apel·latiu que, a priori, hauria de ser una de les floretes més grans que se li poden dedicar a una illa. I és que Bora Bora és una icona: un lloc remot del planeta vinculat a termes com “paradís”, “resort” i “luxe”.
El seu caràcter únic ha aconseguit, fins i tot, reconfigurar les nostres ments: si es pronuncia la paraula “Polinèsia” , la primera imatge que ens vindrà al capdavant serà, segurament, la d'una parella escultural bevent xampany sobre un fons de cabanes flotants i aigua blava turquesa. Tanmateix, això no és res més que una fantasia mercat-tècnica. Perquè Maupiti vol ser tot menys Bora Bora.
Per desgràcia, aquesta no és l'única comparativa que rep: un altre dels tòpics més repetits és el de “Maupiti és com Bora Bora fa 60 anys”. Aquesta frase, que intenta ser una mena d'elogi, fa un flac favor a totes dues.
D'una banda, Maupiti, que ja va decidir definir-se per si sola sense necessitat del paral·lelisme amb la seva veïna; de l'altra, a Bora Bora, que no surt gaire ben parada a una comparativa on el passat lliure de resorts és utilitzat com a reclam turístic en ser sinònim de puresa i autenticitat.
Intentarem, doncs, descriure Maupiti fugint de les comparatives amb la seva veïna omnipresent. Ho farem retrocedint en aquell temps en què la paraula era el principal vehicle de transmissió i en què, tal com escriu Patricia Almarcegui en el seu assaig Els mites del viatge, el llenguatge es tensava, s'eixamplava i intentava “recollir amb mil substantius i frases subordinades el vist per primera vegada”. Per això començarem per una de les qualitats més singulars d'aquesta regió del món: el vertigen d'estar sobre la seva superfície.
Cabanya típica de Maupiti
COM SENTIR AQUÍ EL VERTIG
Abans de res, asseu-te, posa't còmode/a i, sobretot, no tinguis por: el que sentiràs a partir d'aquest moment no tindrà efectes secundaris:
1.Agafa el teu mòbil, obre Google Maps, escriu “Maupiti” i deixa't portar en vol rasant. Mira la pantalla: et trobes a 16.000 quilòmetres de distància, sobre un monticle de terra envoltat per unes estranyes formes allargades.
2.Situa els dits índex i polze a les vores de la pantalla i llisca'ls fins que es trobin al centre. Ara podràs veure la geografia de Maupiti íntegrament: un conjunt d'illa, llacuna i illots allargats amb forma de miocardi. Et trobes a 380 metres d'alçada sobre l'oceà Pacífic, al cim de la muntanya Teurafaatiu, el punt més alt de Maupiti.
3.Repeteix el pas anterior. A la pantalla han aparegut les primeres illes veïnes. Bora Bora i Tupai, les més properes, es troben a 40 quilòmetres; Tahaa i Raiatea, una mica més allunyades, a 82 i 95 quilòmetres, respectivament. Potser encara no te n'adones, però ara és quan comencen a aparèixer, a poc a poc, gairebé imperceptibles, els primers símptomes del vertigen.
4.Repeteix de nou el moviment anterior. La pantalla s'ha tornat blava. A Maupiti ja ni se la veu, esclafada pel, ara mastodòntic, marcador de Google. Minúscules, com si fossin motes de pols que embruten la pantalla, apareixen la resta d'illes de Polinèsia Francesa. Al voltant només hi ha aigua, milers de quilòmetres de buit aquós neguen la pantalla. I tu et trobes al mig, a un petit esquif de roca de quatre quilòmetres de llarg per 380 metres d'alçada que, a més, s'enfonsa, mil·límetre a mil·límetre, sota l'oceà. Vet aquí, aquí ho tens: el vertigen. El vertigen de ser a un dels escassos espais de terra que el Pacífic ens cedeix als humans perquè no morim ofegats d'infinit.
Ja hem experimentat el vertigen de trobar-se a Maupiti. Ara toca entendre què és, en realitat, Maupiti.
El blau gairebé transparent de l'atol de Maupiti marca una línia amb el blau del Pacífic
MAUPITI A L'ESPAI/TEMPS
A l'abril de 1836, un jove anglès de pell pàl·lida, mirada assedegada i alopècia incipient que navegava arreu del món va escriure al seu diari algunes observacions sobre un grup d'illes amb una forma enigmàtica d'anell:
“En baixar l'illa, l'aigua va inundant la costa polzada a polzada; els cims d'alçades aïllades formaran en un primer període illes diferents dins d'un gran escull i, finalment, desapareixerà l'últim pic més elevat. A l'instant de verificar-se això queda format un atol perfecte”.
Aquest jove anglès era Charles Darwin i el que acabava d'enunciar era la teoria de formació de les illes coral·lines d'origen volcànic. És a dir, la majoria d'illes que podem trobar a la Polinèsia Francesa.
I és que, algun dia, gran part del que avui coneixem com a Maupiti haurà desaparegut sota les aigües. És el tràgic destí d'haver nascut atol, un exemple més de com la Terra es reorganitza a càmera súper lenta en un espectacle geològic vetat als humans.
Això no obstant, si veiem aquest fet de forma pràctica, es podria dir que navegar per les illes de la Polinèsia Francesa és com viatjar en una màquina del temps. Podríem fer, per exemple, un viatge de curta durada a les illes més joves (Tahití, Moorea) i, des d'allà, fer un gran salt al passat, desplaçant-nos entre els atols plans de les Tuamotu.
A mig camí d'aquest fil temporal hi ha l'equilibri entre els dos estats insulars, la combinació més pura d'illa muntanyosa i atol circular: Maupiti.
Ofrena floral polinèsia
Situem-nos ara dins d'aquesta màquina del temps sobre el cim de la muntanya Teurafaati. Farem un viatge al futur de l'illa i observarem la seva evolució a mode de time-lapse, com a les escenes de El temps a les mans, aquella pel·lícula de 1960 basada en la novel·la de H.G. Wells on Rod Taylor fugia morlocks.
El comptador d?anys comença a avançar amb frenesí i l?anell d?illots allargats (o motus) va creixent per moments. Mentrestant, l'alçada des de la qual observem és cada vegada menor, com si baixéssim en un immens muntacàrregues: 380 metres. 270. 145... Així fins a 0.
L'aigua ara ens arriba ja pels genolls, tot el que abans eren cocoters, ceibas, banans, flamboians, buguenvíl·lies i tiarès ara és matèria orgànica que jeu al fons de la llacuna.
L'illa s'ha transformat en alga, mar, menjar per a éssers subaquàtics. I juntament amb tota aquesta matèria orgànica, deformats i mig destruïts per l'òxid, les restes materials dels humans que habitaven Maupiti: l'església protestant, les petites cases amb les tombes familiars, els vehicles amb què es desplaçaven. I els marae, com Vaiahu i Ofera, és a dir, els rastres humans dels primers habitants de Polinèsia.
Vista de Vaiea, capital de l'illa, amb l'església com a únic edifici que sobresurt
EL DRET D'ACCÉS PERPET A MAUPITI
Les illes del Pacífic són, avui dia, com la Samarcanda dels viatgers antics, aquells que, com diu Patricia Almarcegui al seu assaig, “buscaven a les destinacions més remotes la presència més plaent”.
Els que escrivim sobre aquests llocs contribuïm a aquesta imatge perquè pretenem “crear una sorpresa més gran en el lector”. Però també hi ha un altre motiu que va més enllà d'ensenyar geografies insospitades: mostrar l'alteritat d'aquests llocs, l'essència de l'Altre.
Després de la colonització francesa de Tahití el 1842, la diferència cultural entre Europa i Polinèsia Francesa es va reduir de forma notable, encara que avui dia es poden trobar trets de les dues tradicions, sobretot a Maupiti.
Un dels punts de trobada cultural és la mort. A Maupiti, els difunts s'enterren sota el ritu cristià, amb la diferència que la inhumació no té lloc al cementiri sinó als jardins de les cases. Això no només passa per l'absència de cementiri a l'illa a causa del dèficit d'espai, sinó també per la tradició polinèsia de tornar els humans a la fenua, a la seva terra.
A la cultura del Pacífic, els avantpassats són sagrats. Això també incumbeix a la propietat de la terra: tenir un familiar enterrat a prop d'una casa vàlida de manera simbòlica i legal el fet que aquest espai de terra pertany als seus descendents.
Així de clar ho explica la guia de legislació i operacions funeràries de Polinèsia Francesa: “L'enterrament autoritzat en terreny privat és perpetu, inalienable i intransferible, cosa que prohibeix als propietaris del predi poder exhumar els cossos i actuar sobre el monument funerari. (...) els hereus de la persona enterrada al lloc privat es beneficien d'un dret d'accés perpetu, fins i tot si les famílies ja no són propietàries de la terra”.
Dos viatgers com a únics ocupants d?una platja deserta
A Maupiti, com a tota Polinèsia, la religió predominant és el protestantisme. Al temple protestant de Vaiea , l'única població de l'illa, les celebracions dominicals són un autèntic suc cultural, on el ritu protestant es combina amb el colorit polinesi, * tant a nivell visual (amb els vestits, els penjolls de flors i els vistosos barrets de palmell de les feligreses), com sonor (amb els cants en idioma polinesi que se succeeixen al llarg de les dues hores que dura la cerimònia).
Com a contrast a aquests ritus europeus, l'illa també mostra reflexos de la cultura ancestral polinèsia. Aquests es troben repartits al llarg de la carretera circular que voreja Maupiti: els marae o centres cerimonials d'època precristiana, plataformes de pedra volcànica on els antics habitants invocaven els déus.
Queden lluny aquells temps en què els ancestres polinesis van recórrer a les seves va à les immenses aigües del Pacífic. Ara, la vida a Maupiti transcorre pausada, en pantalons curts i sabatilles de platja, a cavall entre la terra, on les gallines campen a plaer, i el mar, on tenen lloc les activitats principals de l'illa: la pesca i el turisme. Perquè Maupiti viu del turisme, és clar que sí, però d'una manera molt diferent de Bora Bora.
Aquí els allotjaments no són cabanes artificials construïdes sobre l'aigua sinó les cases dels mateixos habitants: les pensions familiars, una barreja curiosa d'allotjament, restaurant i centre sociocultural.
Gràcies a aquestes modestes pensions, els turistes que arriben a l'illa no només s'allotgen a Maupiti, també hi viuen (de veritat), permetent així l'intercanvi cultural amb els nadius.
Durant les converses, el mar n'és el principal protagonista. La majoria et dirà que l'oceà n'és el nucli, la font. Afirmaran que a la llacuna coral·lina es poden trobar infinits tons de blau i que, segons afirmaven els antics, els avantpassats, és on s'aprenen totes les lliçons del cel.
Tradicional monument funerari
Insistiran que t'acostis als motus que l'envolten i que mengis pa de coco, ia ota o poisson cru –peix cru marinat en suc de cítrics i llet de coco– i que visquis l’experiència de l’ahi ma’a, el forn de terra tahitià.
Convertits en guies locals, et recomanaran sense dubtar-ho que et banyis a la platja de Tereia, que provis el pa de pessic de banana de Chez Mimi i que creuis caminant –amb l'aigua fins a la cintura i, això és important, només quan la marea ho permeti– fins al motu Auira.
I et diran, tornant a esmentar el seu oceà, que contemplis la llacuna sense mirar el rellotge (ni el mòbil), que la busseges, que la naveguis, que la visquis i, si pots, l'observis des de dalt de la muntanya Teurafaatiu, el sostre sagrat de Maupiti.
Perquè aquest lloc, l'últim punt que desapareixerà de l'illa d'aquí a uns quants milions d'anys, és l'únic de tota l'illa des del qual es comprèn que la immensitat oceànica que t'envolta no és, en realitat, tan hostil com semblava quan vas sentir aquell vertigen inicial. Ni de bon tros. Només és massa poderosa per a un parell dulls humans.
Dona de Maupiti assistint a una celebració litúrgica al temple protestant de Vaiea
***Aquest reportatge va ser publicat al número 144 de la Revista Condé Nast Traveler (Primavera 2021) . Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit