Vincent Cassel és Paul Gauguin.
París li ofegava, ja no li quedava res per pintar-hi i no treia prou diners per viure ell dignament, menys encara per sostenir la seva dona i cinc fills.
Després d'uns viatges previs a Panamà i Martinica, Paul Gauguin ho va veure clar: tots els seus amics, artistes del moment (Bernard, Laval, Van Gogh…) havien de marxar a la Polinèsia, a Tahití, que aleshores, el 1891, era una de les últimes colònies annexionades per França. Havien d'escapar de llibres i d'aquell París apagat, havien de viure i explorar l'origen de tot, trobar i deixar lliure el salvatge que duien a dins. Però només un es va atrevir a marxar: Paul Gauguin.
Gauguin a la seva cerca personal al centre de Tahití.
Així arrenca la pel·lícula Gauguin. Viatge a Tahití, d'Édouard Deluc (estrena 5 d'octubre) , en què Vincent Cassel interpreta l'artista. El 1891, després de parlar-ho molt amb tots els col·legues, Gauguin és l'únic que s'atreveix a llançar-se a l'aventura. Abandona París i marxa a la Polinèsia on, en 18 mesos, va acabar pintant 66 obres mestres que van canviar el rumb de la pintura. 66 quadres, les seves obres tahitianes “que van influir els fauvistes, els cubistes i van marcar l'arribada de l'art modern”, explica Deluc.
Igual d'empobrit ia més malalt, Gauguin va tornar a París el 1893 transformat, convençut que havia experimentat el que buscava i per exposar aquelles 66 obres a la galeria Durand-Ruel, perquè la gent entengués el que havia viscut va escriure Noa, Noa, les memòries del viatge. No obstant, després de reunir uns quants diners, va tornar a marxar i aquell diari que no veuria la llum fins al 1920, 17 anys després de la seva mort.
Tahití, segons Gauguin o Koké.
Deluc ha pres ara aquestes memòries i les adapta “lliurement” en aquesta pel·lícula que passa per alt la polèmica relació de l'artista amb nenes i dones tahitianes (de menys de 14 anys) i el transforma en un romanç únic, amb Tehura (l'actriu Tuheï Adams) , la trobada d'aquella “Eva primitiva” que cercava i l'inspira per crear totes aquestes obres. “Em passo el dia pintant, visc al ritme que vull”, diu aquest esbiaixat Gauguin interpretat per Cassel.
En arribar, Gauguin va viure a la capital Papeete els primers sis mesos, però encara era massa civilitzada per a ell.
D'aquí va marxar cap al centre de l'illa, cap a el llogaret de Mataiera i va seguir cap a la part més salvatge, l'altiplà de Taravao, on viu al voltant dels nadius, dels maoris que encara quedaven, ja sense rei. La pel·lícula parla també d'aquell moment polític, de la desaparició de la cultura de l'illa i la invasió de les missions catòliques, el domini francès.
Tahití, el paradís.
Gauguin sempre va ser un viatger i per això s'asfixiava a París. Altres van pintar el costat salvatge de l'ésser humà, però només ell ho va explorar en totes les conseqüències, fins i tot algunes per les quals no hauríem de passar.
“A l'any d'edat Gauguin ja havia passat sis mesos al mar amb els pares: el seu pare, un republicà, mor en un vaixell mentre fugia de la França de Napoleó III. La seva mare, filla de la militant socialista i feminista Flora Tristan , es refugia al Perú, un país que deixa una profunda impressió en la recerca incessant del primitiu. Allà viu envoltat d'escultures precolombines i aprèn el tall i l'escultura amb punyals”, explica el director.
L'artista i la musa, una visió esbiaixada.
I, tot i això, va ser la bellesa de Tahití el que li va canviar per sempre. L'espectacular natura de l'illa va quedar plasmada als quadres del pintor: els turons verds envoltats de palmeres i caient al mar i aquestes platges desertes. “Tornaré al bosc per viure la calma, l'èxtasi i l'art”, va escriure Gauguin. I així ho va fer. “No puc ser ridícul perquè sóc dues coses que mai no ho són: un nen i un salvatge”.
Dones tahitianes.