Wassily Kandinsky, Un carrer de Murnau, circa 1908
Tres són les grans cultures que es van instal·lar a la manxega ciutat de Toledo per definir-la, alimentar-la i donar-li el sobrenom que, des de fa tant, l'acompanya. Jueus, musulmans i cristians van conviure en tolerància a la ciutat durant més de set segles, del 711 al 1492.
El nucli antic, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, conserva un llegat tan important per a la història i la cultura que gairebé caldria fer les gràcies per cada pas que fem entre els seus estrets carrerons.
Coneguda i reconeguda aquesta herència, tothom que viatja fins a la capital castellanomanxega sap que entrarà en un lloc on caure rendit davant l'evident bellesa d'aquells edificis que, secularment, com si fossin capes superposades, li han anat donant aquesta identitat tan rica en matisos i històries.
A la ciutat de Toledo jueus, musulmans i cristians van conviure en tolerància durant més de set segles.
Tots arriben sabent que hi haurà perdiu i massapà; moltes armadures, espadons i cansines costes; històries sobre El Greco i una parada per contemplar L'enterrament del senyor d'Orgaz; enormes grups inacabables de turistes repartits per la plaça Zocodover i la sort de ser-hi, en tan sols mitja hora des de Madrid, gràcies a l'Avant, del qual el visitant baixa en una estació d'estil neomudèjar que serveix de vistós aperitiu del que es trobarà quan arribi a la ciutat.
Els amants de les tres grans religions monoteistes que vulguin afegir a la seva visita una parada una mica diferent i aquells que busquen un nou al·licient cultural per tornar ja tenen una excusa per fer-ho, ja que al març va arribar, per quedar-se –almenys durant els propers 15 anys –, **la primera seu museística de la Col·lecció Roberto Polo (CORPO)** d'art avantguardista de l'Est i el Nord d'Europa, i els EUA.
Marthe Donas, Li livre d'imatges, circa 1918.
Com no podia ser d'una altra manera, és un d'aquells edificis singulars i encisadors que conformen la part antiga de Toledo –molt a prop de la bulliciosa plaça de Zocodover– el que serveix d'entrada cap a aquest món on l'avantguarda marida a la perfecció amb els estils arquitectònics variats, que atresoren la història esdevinguda a la ciutat entre els segles IX i XVI: el Convent de Santa Fe.
El col·leccionista i historiador d'art cubà Roberto Polo (Havana, 1951) és una de les personalitats de més prestigi en el panorama artístic internacional, tot i que a Espanya era més aviat desconegut per a la gran majoria, exceptuant alguns experts en el món de l'art i els clients d'aquest mercat.
I, a més, és el guia que em rep i recorre al meu costat els passadissos i sales de l'enorme convent. Mentrestant m'explica la seva història d'amor amb l'art avantguardista, canvia amb el seu discurs la meva percepció del que és modern i del que no, i m'imparteix la classe magistral més pedagògica sobre art contemporani que no he rebut mai.
Roberto Polo fotografiat per Steven Decroos.
La presència de Roberto és immensa –un retrat seu, al començament de la visita, m'ho avança– i les seves paraules em porten de banda a banda, mirant quadres, mobles i objectes als quals ell vol i admira de la mateixa manera. Millor que ningú no s'atreveixi a preguntar-li sobre quin és el seu favorit.
També el lloc escollit com a continent i, en part, contingut, eleva a un nivell superior l'atractiu de la visita. El Convent de Santa Fe, catalogat com a Bé d'Interès Cultural, és un d'aquells edificis que, com acostumava a passar antigament, es va aixecar sobre unes ruïnes musulmanes, més concretament, sobre l'antic recinte d'al-Hizam, un antic palau califal.
El convent es va construir al segle XIII, per l'Ordre de Calatrava i, després de passar per diverses mans, va acabar quedant abandonat el 1973, per la qual cosa, durant més de 50 anys, havia estat tancat al públic, patint així un llarg període d'abandonament, fins que va ser restaurat i rehabilitat.
Una de les sales de l?exposició de Roberto Polo.
Ara, el convent, que ja de per si mereix una visita, entaula un suggeridor i variat diàleg visual amb les 250 obres que Polo ha destinat per a les setze sales, inclòs l'alegre i assolellat claustre en què hi ha un tipus d'arbre cítric del qual m'asseguren que només existeix en aquest pati. L'aroma que desprèn el blanc tarongina fa que ens aturem durant uns segons per poder atrapar-lo a les nostres pituitàries.
Un dels espais més cridaners és l'església de Sant Jaume, on el significat d'espiritualitat adquireix un nou matís i on la vida i la mort són els protagonistes temàtics. S'hi exhibeixen dues de les peces més celebrades de la col·lecció i, possiblement, en què el maridatge amb allò oriünd és més impactant.
Es tracta de un brillant, espectacular i gegantí rosari de l'artista holandesa Maria Roosen, que es despenja al voltant d'una talla de la Mare de Déu de la Santa Creu del segle XVI. Davant d'ells, un novíssim, blanc i desmembrat Crist de nou metres de longitud, obra de l'italià Nino Longobardi.
Rafael Sierra, director artístic del museu, ens acompanya durant aquest recorregut a través de les avantguardes europees i la història de l'art i em confessa la tasca difícil que suposa aconseguir aquest diàleg entre l'espai i l'obra: "Nosaltres teníem plantejada tota la col·lecció sobre el plànol i quan vam arribar aquí tot això va saltar pels aires i es va convertir en una tasca d'anar encaixant les peces dia a dia, moment a moment".
L'enclavament, de 8.000 metres quadrats, és veritablement propici a aquesta cruïlla de corrents artístics i diverses cultures, per la qual cosa el resultat d'aquest esforç i maldecap és, de vegades provocatiu, una cosa que Roberto Polo s'anima a destacar, ja que ell no busca ensenyar, sinó provocar i generar noves sensacions.
La pregunta de perquè Toledo i no una altra ciutat més propensa a abraçar l'art contemporani gairebé es respon sola abans que Polo em confirmi que, precisament, per això es va decantar per la capital manxega. “M'havien parlat que aquesta era una ciutat reticent a la modernitat i, justament, per això, me'l vaig prendre com una gran oportunitat. Ser la persona que porta l'avantguardisme del Nord i l'Est d'Europa em semblava un honor”. Em recorda, a més, que la presència d'aquestes avantguardes als museus espanyols és pràcticament nul·la, cosa que li resulta inconcebible.
Pierre-Louis Flouquet, Construction, 1925.
No només 250 de les obres que té a la seva col·lecció s'han traslladat a Toledo –una part diminuta si considerem que és posseïdor d'unes 7.000 peces–, sinó que ell mateix s'ha establert a la ciutat per dedicar-se a la col·lecció que porta el seu nom. Un pas important per a algú que ha viscut a llocs com l'Havana, Lima, Miami, Nova York, Washington, París i Brussel·les, ciutat on residia just abans de venir a territori espanyol.
CORPO és l'abreviatura de la Col·lecció Roberto Polo, una selecció que, en realitat, compta amb 500 obres, de les quals la meitat ja estan exposades al Convent de Santa Fe. L'altra meitat espera pacient a ser rebuda a la segona de les seus: el Castell de Conca, l'obertura del qual està prevista el 2023. Amb Conca passa justament el contrari que amb Toledo, ja que és una ciutat que va inaugurar, fa més de 50 anys, el Museu d'Art Abstracte i, amb això, va canviar la ciutat.
A Roberto Polo se'l coneix al món artístic com The Eye, apel·latiu que li van atorgar a causa de la seva capacitat com a descobridor d'artistes i obres. Més recentment, la premsa nacional ha afirmat que de la mà porta “la quarta cultura de Toledo”, cosa que aporta un valor afegit per al viatger cultural. I que ens confirma la gran obra d'art que és la ciutat en si mateixa, si Roberto Polo hi ha posat l'expert ull.