Del diví i el que és humà: del destí.
“Jo tenia una finca a Extremadura, al peu del pic de Santa Cruz”. Així podria començar Karen, òpera prima de la directora extremenya Maria Pérez Sanz. Karen és el retrat de els darrers anys de Karen Blixen, “l'escriptora danesa dels mil noms”. La dona que, gran part del món, vam conèixer a través de la interpretació de Meryl Streep a la pel·lícula de Sydney Pollack, Memòries dÀfrica.
Així la coneixia també aquesta cineasta que hi va arribar disposada a escriure i dirigir un llarg fent passar la seva Extremadura per Àfrica. “La meva família té una finca a prop de Trujillo, pura devesa. Hi he passat molta infància, els estius, i sempre tenia aquesta fantasia de jugar als exploradors”, explica María Pérez Sanz. “Fa anys vaig començar a rodar una sèrie de curts introduint-me en aquest paisatge amb els massais, amb els colons… Vaig anar adonant-me que hi havia alguna cosa amb molta força i n'havia d'explotar més. No sóc la primera que ho dic, però és veritat que hi ha unes connexions que després, quan he viatjat a Kenya per seguir les empremtes de Karen, he comprovat: les alzines podien ser acàcies, la migració de les aus que just van a l'Àfrica, els capvespres. Era més la idea arquetípica que em transmetia aquest paisatge africà”.
Amb vistes al Serengueti.
En aquesta idea de rodar Extremadura com l'Àfrica se li apareix, per recomanació del seu pare, Karen Blixen. “Em va semblar interessant perquè era un personatge conegut pel públic i no necessitaria explicar tota la història des de zero”, explica. De fet, Karen és el relat, construït a partir d'actes quotidians i converses profundes entre l'escriptora i el seu criat més fidel, el somali Farah, dels últims anys a la seva granja a Kenya. “El paisatge és el principi de la pel·lícula, però acaba sent un paisatge més humà: ella i el seu criat que són el més important de la pel·lícula”.
UN PERSONATGE IDEALITZAT
María Pérez Sanz va començar llegint Memòries d'Àfrica i va passar a la resta de la seva tardana però extensa obra literària. “Ombres a l'herba, que escriu a prop de la seva mort, en què destaca Farah (interpretat per Alito Rodgers) com el personatge més important” va ser la primera lectura en què va trobar la clau per al seu guió. Després, Cartes des d'Àfrica: “És la vida quotidiana, el que és petit, el que no es destina a publicar-se, dirigides al seu germà oa la seva mare a Dinamarca –explica–, aquestes cartes van alimentar moltes escenes de la pel·lícula, van ser el punt de partida de moltes seqüències”.
El desert o la devesa?
La resta ho va afegir amb el viatge a Kenya que va fer amb la directora de producció abans de començar el rodatge. Van estar a Karen, el barri de Nairobi, un suburbi de gent blanca i rendes altes que es diu així perquè allà va estar la seva plantació, allà va viure i allà hi és la casa de l'escriptora, avui casa-museu. “Que no és gaire rigorós, s'acumula tot una mica escampat, les botes de Karen i al costat una mica de Meryl Streep”, recorda. “Ficció i realitat estan una mica confosos”. També van parlar amb descendents kikuius i colons dels que van conèixer Blixen per continuar formant el retrat d'aquesta misteriosa dona “que va patir molt”.
Potser per la pel·lícula de Pollack, Karen Blixen està completament idealitzada. “Però a les seves cartes es veu el que va patir, va estar molt malalta i gairebé va arruïnar la seva família danesa i va estar a punt d'enviar al carall la seva família africana”, explica la Maria. “La nostra pel·li és més a prop de la seva veritable existència a l'Àfrica que el film de Pollack, el seu temps allà no va ser tant de gresca, amants i safari, va ser molt conflictiu sempre amb el fracàs a la cantonada. La història de Karen és un fracàs que et porta a trobar el teu principi destí. Per això, el destí és un element recurrent a les converses entre ella i Farah”.
Una finca extremenya en comptes de la granja a Àfrica.
No era una dona que imagines parlant de coses banals i trivials, opina la directora. I, per això, el destí i el déu es colen a la rutina d'aquests dos personatges. “L'exercici que hem fet és esborrar el romanticisme, esborrar els personatges masculins, però ella és impossible de no idealitzar perquè el seu món és molt misteriós. En tota la seva literatura i biografia hi ha moltes capes i és molt difícil diferenciar mite i realitat. Ella es va canviar el nom diverses vegades, va jugar a les disfresses i engany tota la seva vida”.
LA MEVA CASA A ÀFRICA/EXTREMADURA
El viatge a Kenya, sobretot, els va servir per reconstruir la casa de Karen a Extremadura. No buscant exactitud als plànols, sinó evocant l'atmosfera, amb mobles, cadires (la cadira on treballa, és de Rosenvinge, herència de la seva àvia danesa, igual que la Blixen tenia a Kenya)… No va ser fàcil trobar una casa d'estil colonial i oberta al camp a Extremadura. "És l'antítesi de l'arquitectura", comenta. Tot i això, ho van aconseguir, la finca familiar de la dona del productor del film: situada en una zona anomenada Las Viñas, una zona elevada, “que et permet aquestes vistes com si estiguessis al Serengueti”.
Els actors amb la directora Maria Pérez.
I només es veu la casa des de l'exterior al final del film, quan fica les imatges de la casa reial de Karen Blixen a Kenya. Un salt al temps, un final ambigu, gairebé fantasmal. On érem? On som? “No hi ha gaire modificació ni de paisatge ni de la casa, va ser més aviat confiar que l'espectador acceptaria aquest pacte i funciona millor del que esperava”, diu la directora. “Jo pensava: ‘no passa res, si es creuen uns porcs que es creuin’. La pel·lícula està rodada en espanyol, hi ha una suspensió de la credibilitat i punt, no hi ha animals salvatges, però quan col·loques aquests dos personatges, Karen i Farah, de sobte et transportes, aquesta és la màgia del cinema i és fantàstic aquest pacte de viatge amb lespectador”.
Christina Rosenvinge, com Karen a la devesa.