Les aquarel·les de Konrad Laudenbacher acompanyen la prosa viatgera de Julio Llamazares.
"Vam arribar a Extremadura el 13 de març del 2020 fugint d'un Madrid cada cop més fantasmal". Així comença el llibre recent publicat de Julio Llamazares (Vegamián, León, 1955), qui davant la pregunta de si és un viatger espontani o organitzat, dubta una mica: “Meitat i meitat. No sé com viatgen els altres. Sé que es viatja tres cops. Quan s'imagina i planeja, quan es fa i quan es recorda i s'escriu. Tot viatge són tres viatges que se succeeixen en el temps”. En el cas del nou llibre Primavera extremenya. Apunts del natural (Alfaguara), el viatge de què parla va sorgir per les excepcionals circumstàncies viscudes aquest any per tots i per les seves pròpies.
Entrada a casa familiar on es va confinar l'escriptor.
“De vegades, les coses imprevistes són les més importants. Me'n vaig anar de Madrid abans que declaressin l'estat d'alarma, a una casa de la meva família política al camp d'Extremadura, pensant que seria per a vuit o deu dies. Vam estar tres mesos i el virus segueix campant a gust”, ens explica per telèfon.
Al març del 2020, dies abans que tot Espanya quedés confinada, Llamazares es va instal·lar amb la seva família a la serra dels Lagares, a prop de Trujillo. El poeta i escriptor, especialitzat en llibres de viatge, autor de Quadern del Duero (1999), Atles de l'Espanya imaginària (2015), El viatge de don Quixot (2016), La pluja groga (1988) i El cielo de Madrid ( 2005), entre molts altres, hi va viure una primavera tràgica i bella, que combina la seva prosa lleugera i poètica amb les evocadores aquarel·les de Konrad Laudenbacher, el seu amic i veí.
Retrat de l'escriptor Julio Llamazares.
“Un dels laments més repetits pels espanyols durant la quarantena obligada per la pandèmia que assola el planeta des del començament d'aquest sinistre 2020 (any de traspàs, any sinistre, diu el refrany) és que aquella els va robar la primavera”, explica l'autor a la presentació de la seva nova obra. En canvi, a ell li va regalar una primavera fantàstica que va gaudir de principi a fi, malgrat la inquietud i els drames que succeïen al seu voltant, alguns protagonitzats per persones molt properes i estimades. I aquest contrast, pura representació de la vida, és el que ha volgut immortalitzar en aquestes pàgines.
“El llibre sorgeix de la casualitat. De sobte em vaig veure en un lloc fantàstic, però com a estranyat del món i vivint una primavera meravellosa. La primavera a Extremadura és excepcional. Jo la coneixia, però l'havia viscut un cap de setmana, quatre dies, però no una estació sencera de principi a fi. Això va provocar el naixement del llibre”.
A més, l'escriptor va viure no una primavera qualsevol sinó que, en dir dels propis vilatans, la més plujosa en temps i, per tant, les més bonica i espectacular que recordaven la majoria. La naturalesa, preservada de la intervenció humana, es va omplir de llum, de colors brillants i animals en llibertat. La vida, malgrat tot, aconsegueix obrir-se pas.
Portada de 'Primavera extremenya', de Julio Llamazares.
Les aquarel·les de Conrad, un amic alemany que té una casa a prop d'ells, van completar l'obra. “Ens vèiem a la muntanya, com a contrabandistes”, fa broma Llamazares. “El dia del meu aniversari em van regalar una aquarel·la seva ia partir d'aquí va sorgir l'espurna del llibre. Vaig intentar fer el que feia, però amb l'escriptura. Aquest llibre és un cant a la vida enmig de la mort. Estem vivint una pandèmia de conseqüències tràgiques i, en aquell moment, imprevisibles. La natura seguia el seu curs, explotava, els animals i els camps seguien amb la seva llibertat amb més llibertat que mai. El contrast entre la vida que continuava i la mort és el que he intentat transmetre. Una mica a la manera de les aquarel·les, he intentat escriure aquarel·les. Apunts a través dels quals descric el que estava passant i que m'anava arribant també des dels mitjans de comunicació, el telèfon... amb la perspectiva de la meva història, aquesta mena de nebulosa gairebé irreal”.
Interior de la casa extremenya.
VIATJAR ÉS DESCOBRIR
“La vida de l'escriptor té una mica de confinament per definició. Passes moltes hores amb tu mateix donant voltes a les coses, ja sigui assegut a taula, passejant o viatjant, passejant per la ciutat. La condició de l'escriptor és la del confinat, de manera que en aquest cas va ser un doble confinament”, rememora Llamazares, que sempre dedica moltes hores a llegir, escriure i veure pel·lícules. “En perdre el temps social, això sí, vaig dedicar encara més a aquestes ocupacions. O, per exemple, a preparar un àpat amb calma, que també és un plaer de la vida”.
El canvi més gran per a ell va ser viure una estació de l'any sencera a primera línia. “De petit vaig viure en un poble, fins als 12 o 13 anys. Sentia les estacions de manera més directa. A la ciutat es perceben menys, tret que vagis a parcs, etc. I la contaminació lumínica t'impedeix veure el cel estrellat, no pots escoltar bé els ocells. Una cosa que es va comentar molt al confinament és que la ciutat estava plena d'ocells. No és que estigués plena, se'ls sentia més perquè no hi havia cotxes ni gent pel carrer”.
Aquarel·la de Konrad Laudenbacher per a 'Primavera extremenya'.
Es van tornar a sentir els ocells, efectivament, i molta gent es va retrobar amb el desig de redescobrir Espanya. “Totes les crisis fan ens replantegem moltes coses. Tant les personals com les familiars o socials. La crisi dóna lloc a la reflexió. Ens replantegem coses que, de vegades, a la vida normal (que no sé si és molt normal o no) doncs deixem de reüll. Anem corrent de banda a banda. No reparem en moltes de les coses que succeeixen al nostre voltant o en si la vida que portem és la que ens agradaria portar”.
"Quan hi ha una crisi del tipus que sigui, la gent de sobte es para, obligada, i redescobreix coses que havia deixat de banda conscient o inconscientment, com el gaudi del paisatge, la lectura, temps per a un mateix, la conversa. Estic segur que aquests mesos de confinament se n'ha parlat més que en vint anys de matrimoni o convivència. Ha servit perquè molts es descobreixin a si mateixos i allò que tenen al voltant, això inclou la geografia i l'entorn, que sempre deixem per a millor moment. I hi ha qui s'adona que li passa la vida i no coneix el seu propi país. Sens dubte les crisis deixen la seva empremta en la manera de pensar”.
En aquesta casa familiar va passar tres mesos Llamazares i va bolcar la seva experiència en un llibre.
Per bé? “De vegades per bé i, de vegades, per mal. La crisi ha tret també, de vegades, el pitjor de la condició humana, el campi qui pugui. Com deia una cançó d'El último de la fila, de fa anys, 'quan la pobresa entra per la porta, l'amor surt per la finestra'. Quan hi ha benestar social i econòmic, la gent és respectuosa i sociable. Quan pinten bastos surt el millor de molts... i el pitjor dels altres”, reflexiona l'escriptor, que considera que alguns viatjaran ara d'una altra manera però molts seguiran igual que abans. “Jo crec que tot això ens canviarà, però alhora sóc molt pessimista, perquè al final la història és un engranatge i quan arribi la vacuna, que esperem que sigui aviat, doncs a poc a poc tornarem a caminar ia repetir en substància la mateixa vida que portàvem”.
Llamazares ha intentat fer una escriptura com a aquarel·la, descrivint la seva experiència com una nebulosa.
"MAI S'HA VIATJAT MENYS QUE ARA"
Depèn del tipus de viatge, ell planeja més o menys, però mai massa. “ No m?agrada anticipar. Mai no s'ha viatjat menys que ara que viatja tothom, pel que fa a descobriments. Viatjar és descobrir i posar-te a les mans de l'atzar. Portant una ruta però no planificant tant. Ara passa que molts, si se'n van on sigui, a Palerm per exemple, veuen abans a Internet com és Palerm en 3D, què ofereix, com és l'hotel, el bufet d'esmorzar, miren el temps... amb la qual cosa, al final dius 'Per què vas a Palerm?' Tot i que també és veritat que la gent viatja com pot, hi ha qui no es pot permetre anar sense bitllet de tornada. Jo sempre recorro a la frase del poeta simbolista francès Rimbaud, que deia que un viatger és el que parteix per partir, qui parteix amb no més objectiu que partir, enlairar-se de la seva vida quotidiana per un temps”.
El cirerer a flor de la Vall de Jerte és festa d'Interès Turístic Nacional.
Mentre arriba el moment que ho puguem fer, sí que podem viatjar a través dels llibres. “La literatura serveix per viure més. I per viure millor. Més perquè vius vides que no et correspondria o que no podries perquè la vida pròpia té un temps limitat. La literatura permet viure la vida d'altres persones, en altres èpoques i llocs, és somiar despert. Igual que veure una pel·lícula. El cinema és una màquina de somnis. De fet, quan acaba la pel·lícula i surts al carrer, trigues una mica a adaptar-te a la realitat, com quan despertes d'un somni”.
"Amb la lectura passa el mateix. També té un efecte terapèutic, en el sentit que és un bàlsam que guareix les ferides de la vida. En aquest temps de confinament molta gent va llegir més o va veure més cinema o va reparar en títols per als que abans no tenia temps. La literatura és temps, temps que et regalen. I té un efecte de consolació. Cura les ferides de la vida. Tant l'escriptor com el lector”.