Aquesta foto, per exemple, és una topada
La saviesa popular (tan sàvia tantes vegades) diu allò de “Tots portem un entrenador a dins”. Es queda curta la saviesa popular, és clar. I és que tots portem un entrenador, un àrbitre, un Pedro Jota, un jutge penal, una blocaire de moda i un metge d'urgències però també un Quique Dacosta a les planes . Un geni de la cuina el talent del qual és a punt d'ebullició. Un cuinetes de caminar per casa (en pantuflas) que potser no sap fregir un ou (“però perquè no em poso, eh?”) però sí que està sobrat d'olfacte, broma i criteri per decidir el que està bo i el que no .
“Quins crítics gastronòmics ni quin nen mort?” Jo ho veig bé, eh. Que en aquesta vida no és mal pla aquest d'enganxar el mos i després (si això) menjar-se la bufetada. “Que em treguin el ballo”, deia el meu avi enroscant-se el bigoti. I el meu avi d'aquestes coses sabia un tac; d'aquestes i de totes, és clar, que per alguna cosa era (senyoret) andalús i president del mas.
Sabia, sense anar més lluny, que aquest costum gastroprotocolari que diu que és de bona educació deixar-se una mica de menjar al plat era una “mamonada” -sic- i que ell es menjava fins a l'última molla del que li plantaven a taula, punt pilota. I ramat, si s'escau, malgrat el que diguin els estirats de les bones maneres.
En fi, tòpics gastronòmics. O sigui, clixés, aquells que només serveixen per avorrir les manetes del rellotge i ficar sota la catifa el silenci a les reunions familiars. Són tants i tan variats que podríem escriure tres Travelers, però per algun lloc cal començar a desmuntar-los. Per aquests, sense anar més lluny:
"LA MEVA MARE FA LES MILLORS CROQUETES DEL MÓN"
Vaig més enllà (Que em deixin anar els dic!) el tòpic dels tòpics: les mares cuinen bé. Bé, anem per parts, estimat lector: la teva mare no cuina bé. La teva mare sobreviu a la cuina (i ja és un èxit) fregeix patates, prepara lasanya, enforna pa de pessic i els diumenges es corri una paella per a sis. I això de les croquetes, en fi: la mare de Francis Paniego fa bones croquetes; la teva, no.
"EL MILLOR PEIX D'ESPANYA ESTÀ A MADRID"
Estimat lector madrileny, fes-me un favor. Aixeca el teu cul foodie del seient i treu-te de la finestra. Què hi veus? Un immens oceà amb peixets a dins? Un port esportiu? Sal, sorra i platja? No? Que no? Doncs en suma dos i dos. El fet que a Madrid es menja el millor peix d'Espanya és més vell que la tana, tant que fins i tot Monocle ha arribat: "La ciutat pot estar al centre d'Espanya, però el marisc és un dels millors al país", diuen. Doncs mirin, no . Que ho diguin als pescadors de les llotges del Port de Santa Maria o de Getaria i veuran què de rialles.
"EL MILLOR BLANC ÉS UN NEGRE"
Els bojos aficionats al vi (sí, una colla de bestioles estranyes) anem una mica de tipus singulars però en realitat som innocents cadellets de costums. I és que no hi ha enòfil que no acabi resant aquest credo amb cinc manaments bàsics: 1) Pitu Roca és Déu. 2) Champagne i Jerez són imprescindibles. 3) El negre és prescindible. 4) Borgonya és el final del camí. 5) Marion Cotillard està molt bona. I això és així.
Annette Bening bevent UNA copa de vi al dia
"EL XAMPAGNE HO VA INVENTAR DOM PERIGNON"
Feu una prova. Pregunteu-li al sommelier més proper qui va inventar el xampany. Els explicarà que va ser cosa d'un monjo de la diòcesi de Reims anomenat Pierre Pérignon, però no. Seva va ser la creació del mètode anomenat assemblage -assemblatge- de diferents vinyes per a la creació d'una Cuvée, i també seva va ser la idea d'usar per primera vegada a França el vidre anglès i el tap de suro amb el filferro (t'alabem, Pierre ) . Però l'origen del vi escumós es remunta molt més enrere, tan enrere que fins i tot apareix al bestseller més antic de la història: “el vi, bombolleja a la copa…”.
"UN PARELL DE COPES DE VI NEGRE AL DIA SÓN BONES PER A LA SALUT"
La culpa de l'embolic la té el resveratrol , un polifenol present al raïm i en altres aliments com les ostres i les nous. El resveratrol té propietats antioxidants i anticancerígenes que prolonguen la vida de les cèl·lules (com ho senten) i el matís màgic va néixer de la mà dels investigadors David Sinclair i Leonard Guarentee, candidats al Premi Nobel pels seus descobriments sobre l'origen de l'envelliment, quan van detectar que el resveratrol pot activar el gen Sirt1 (o sirtuïna), conegut com el gen de la longevitat.
Ara ve la mala notícia. I és que encara falta ensenyar el conill i el barret de copa: per rebre la dosi de resveratrol necessària per augmentar l'activitat de les cèl·lules cutànies un ésser humà hauria de prendre entre 750 a 1500 ampolles de vi negre per dia . Que sí, que està molt ric, però mil ampolles?
"COM A ESPANYA NO ES MENJA EN CAP LLOC"
El meu tòpic preferit. I més que un tòpic, el perfecte detector de patans i tarugos . No entenc qui no viatja i qui s'aixopluga en el “com a casa enlloc” o el molt més detestable “sí, està bo, però com que a Espanya no es menja enlloc”. Nacionalismes, què els explicaré.
I ara (si agraden) seguim amb els tòpics. Els espero allà baix, en els comentaris...