Traveler Call: Oliver Laxe
Què són les Traveler Call? Trucades del destí? La trucada de la vida? Del viatge? Aquesta nova secció de vídeos protagonitzada per noms del món de la cultura (música, cinema, gastronomia, literatura...) ens porta veus amb molt a dir, que ens guien per racons molt especials, diferents llocs que encarnen les seves vivències i ens conviden a descobrir-les.
A l'escenari actual, el fotògraf i realitzador Jerónimo Álvarez proposa homenatjar l'indestructible esperit que ens ha mantingut units com a societat, ja fos a través de trucades tradicionals, videotrucades, àudios... L'obligació de mantenir la distància no ens ha impedit perseguir una connexió: entre nosaltres i amb la destinació. Així, Álvarez recorre amb diferents personatges els seus escenaris més personals, mentre narren en off els seus reflexions i emocions sobre lespai que descriuen.
L'actor i director francoespanyol Oliver Laxe (1982) ens rep a la terra dels seus orígens. Ha tornat al llogaret de Vilela, al municipi lucenc de Navia de Suarna, per rehabilitar la casa dels seus avis i convertir-la en centre neuràlgic d'iniciatives vinculades a agricultura i ramaderia, turisme, culturals, ambientals... El vostre objectiu? Assentar població al rural d'Os Ancares.
“La idea és portar vida, deixar de viatjar. Que sigui el món el que vingui aquí a Ancares", ens explica. "Aquesta una mena d'illa protegida, aquí no es poden plantar eòlics, ni posar-hi eucaliptus. Tampoc veiem gaires éssers humans... anar a un altre poble és sortir del teu abstret", ens explica l'autor d'O que arde, una pel·lícula sobre els incendis a Galícia (i molt més que això) que es va convertir en un veritable fenomen i va posar al focus un dels directors més audaços i interessants del panorama actual.
“Aquests arbres de 300 i 400 anys han presenciat moltes coses i això es transmet d'alguna manera". Laxe ens acompanya fins i tot alguns dels seus racons més especials, com una petita capella en vies de restauració, probablement construïda per un ermità, o una clariana al costat del riu Ser. “És un lloc on cada vegada vinc més, és com un mirall. En aquesta zona hi ha molta biodiversitat, sempre trobes plantes endèmiques molt rares”.
"Un dels meus primers records és estar amb el meu pare al Teso da Ermida, aliens al poblat cèltic de miners d'or que amagava. Sempre m'ha atret molt aquest lloc i ara estem entenent el perquè”, ens revela.
També hi descobrim la mel negra, "que sap a muntanya", el pa compartit... "L'ermità m'habita, així que necessito silenci, també per la càrrega social de la meva professió, que em fa buscar el contrari –ens diu el director de l'excel·lent western Mimosas–. Però no és una posició sana la de recloure's o escapar de la vida o el món que t'ha tocat de viure. La clau és ser aquest món sense ser-ho”.
Laxe ens obre també les portes de la llar familiar, en procés de restauració. "Sento que, en certa manera, cuido de la meva família metafísica, així que intento entrar amb respecte a la casa, estar a l'alçada de la feina i el sacrifici, fer-me sagrat”.
"No hi ha res més pragmàtic que cultivar l'estètica, la bellesa", suggereix aquest director, mestre a documentar petites realitats que s'alcen en veritats universals.
La primavera entra molt poderosa a Os Ancares i ell no és indiferent a aquesta bellesa: "Els colors, el lila del bruc, el blanc o el groc de la uz, el verd dels primers roures... hi ha molts moments de sorpresa, èxtasi, embriaguesa. És curiós, com més em rendeixo a l'evidència que aquest és el lloc on he d'estar, més secrets s'obren davant meu. Sento que aquest és el meu lloc, on he de morir també i, quan un ésser humà descobreix això, sent molta pau”.