El catàleg és ampli per als cercadors de la morbositat i no cal anar-se gaire lluny per a una bona degustació
Els braços del turisme negre arriben fins a punts, de vegades, insospitats. Visitar llocs del planeta on hi ha hagut mort, terror i patiment és d'aquelles experiències a la vida que sempre generen curiositat, una mica de malestar, por i un gustet que no se sap explicar gaire bé d'on ve, però que és aquí.
Ciutats abandonades per culpa de la guerra, per desastres naturals o nuclears, camps de concentració, cementiris, museus on el dolor i el patiment són el fil conductor de la visita, antigues ruïnes on expliquen que habiten éssers fantasmals o antigues presons. El catàleg és ampli per als cercadors de la morbositat i no cal anar-se'n gaire lluny per a una bona degustació.
La Model de Barcelona és una de les presons espanyoles que avui podem visitar i conèixer des de dins.
La Model de Barcelona és una de les presons espanyoles que avui podem visitar i conèixer des de dins
En una esquina (cantonada), entre les barcelonines carrers de Roselló i Nicaragua, en una antiga torre de vigilància, un enorme grafit vertical i vermell reclama amb precioses lletres una sola paraula: “Memòria”. Hi ha moltes altres mostres d'art urbà decorant els gruixuts murs de la controvertida presó La Model, no obstant això, gairebé tot el que en queda pertoca directament a això, a la memòria.
Una presó és un món terrible. Un inframón. Un lloc on ningú voldria acabar si és darrere de les reixes. Ara, amb l'auge del turisme negre i l'interès per la part desconeguda de les ciutats, també s'ha convertit en un reclam per descobrir la cara oculta i ombrívola de la nostra història.
La presó La Model va estar 113 anys en funcionament. Es va inaugurar a juny de 1904 i, mentre estigué en actiu, fou símbol i testimoni de la vida carcerària d'aquest país. Al any 2017, els seus darrers presos la van abandonar i la presó va tancar les portes per obrir les cel·les als que volguessin entrar en qualitat de visitants.
És 2020 i els grups de gent que entren i surten dels seus mòduls i galeria ho fan ara acompanyats de un guia expert que narra històries, detalls i curiositats de ledifici i dels seus habitants. Les màscares cobrint part de la cara atorguen, en aquest context carcerari, cert aire bandoler.
Per a la seva construcció es va seguir el model panòptic
La Model es va plantejar amb una idea molt senzilla: ser un centre penitenciari exemplar. D'aquí el seu nom evident. Els qui la van construir, entre 1881 i 1904, ho van fer inspirant-se en les teories de redempció del filòsof i jurista britànic Jeremy Bentham, que intentaven aconseguir que els presos es redimissin a través dels ensenyaments de la religió i la moral.
Aquest benefactor règim consistia en que el reclús estigués sol, pràcticament, tot el dia. I per a tal fi es va erigir la presó seguint el model de Bentham, conegut com panòptic: un edifici construït en circular, amb una torre central amb les cel·les disposades de manera que cap pres no pogués parlar ni veure's amb un altre, però, alhora, que tots se sentissin sotmesos i observats. Podien estar vigilats sense saber que ho estaven. El Gran Germà de George Orwell.
“Dins de la presó, res no us pertany”. Des del moment que una persona traspassava la tercera cancel·la, la seva vida anterior s'aturava i passava a formar part d'una altra realitat amb normes pròpies. El reclús era desposseït de tot el que tenia, excepte de la seva pròpia companyia.
L'edifici va ser projectat a un extrem de l'Eixample, deshabitat i ocupat per camps de cultiu, però, al llarg del segle XX, Barcelona va anar creixent i La Modelo es va convertir en un món a part dins de la ciutat.
L'objectiu era que els presos no es poguessin veure entre ells, però que se sentissin observats i vigilats en tot moment
Des dels seus inicis, la fèrria moral que allí imperava, considerava els homosexuals i transsexuals com a persones a qui calia reeducar. Eren vistos com un perill social i, amb l'enduriment de la Llei de ganduls i malejants, van ser considerats delinqüents. Molts van acabar presos i confinats a la primera galeria de La Model.
Amb el triomf del Franquisme, després de la Guerra Civil, la presó va acollir, també, milers de presos polítics, especialment durant la dècada dels anys quaranta. Tant és així que, malgrat que el projecte inicial concebia cada cel·la com un espai ocupat per un sol reclús, van arribar a conviure-hi entre 14 i 16 homes. Molts van acabar sent traslladats a Montjuïc o al Camp de la Bota per ser afusellats. També dins dels seus murs es van produir execucions a garrot vil. En el llarg segle de funcionament, hi van passar personalitats com Lluís Companys, Francesc Ferrer i Guàrdia, Salvador Puig Antich o El Vaquilla.
Juan José Moreno Cuenca, conegut com El Vaquilla, va aparèixer com un heroi de les presons, va prendre la seva postura de lluita contra el sistema carcerari, contra la repressió ia la recerca de les llibertats que ell entenia com a tals. Els seus van ser els anys salvatges de La Modelo, quan l'amuntegament, la violència, l'heroïna, les agulles i el VIH van fer dels 80 una etapa fosca i terrible per als que vivien entre reixes.
Segons Eva Jové, la guia que ens condueix per les galeries de la presó, la situació de La Model era deplorable i de desgovern absolut. La droga entrava de qualsevol manera al centre i de qualsevol manera era consumida. Va arribar a convertir-se en 'l'única cosa'. Una cosa que va desembocar a el Motí de l'Heroïna, el 1984, i que va ser capitanejat pel Vaquilla. Entre les reivindicacions presentades en destacaven dues: que els fos subministrada heroïna i la possibilitat d'exposar les peticions i les queixes a través d'una emissora de ràdio en directe. Van aconseguir totes dues.
Tot i que les cel·les estaven pensades per albergar un pres, durant els primers anys del Franquisme van arribar a tenir-ne més de 10
La Model de Barcelona tenia capacitat per a 675 presos. L'any 1987, hi havia més de 2.000 reclusos que vivien aglomerats en minúscules cel·les i que donaven fe de la superpoblació de les presons. Durant el recorregut treiem el cap a algunes, petits habitacles que avui bé podrien estar anunciats en plataformes de lloguer d'habitatges a preus desorbitats. Ara, seminues i amb algunes marques del pas de la vida als seus murs, costa imaginar les històries que podrien relatar. Allò de “ai, si les parets parlessin”.
En un moment de la visita, Eva es para davant la cel·la 443 i ens parla de Salvador Puig Antich. El jove va estar des del primer dia a la cinquena galeria, era la de protecció i aïllament, però també la de els condemnats a mort. Ens parla de la seva història, de com va arribar-hi, de com es va demanar pel seu indult, de com no va arribar i de com es va convertir a l'últim executat per garrot vil. Eva ens mira a tots, els més joves, que fa uns minuts es fotografiaven agafats als barrots de la cel·la, ara alcen les celles en actitud de sorpresa, els altres ajupen la mirada. Hem après a llegir-nos els ulls.
Aquells espais on tants presos van penar les seves culpes -o no tan culpes-, avui, s'estan tornant a la ciutadania. No només amb la museïtzació, sinó amb projectes de recuperació. “Model, batega!” és el pla guanyador del concurs dut a terme per l'Ajuntament de Barcelona per a la urbanització de l'entorn i que concep el centre del panòptic de la vella presó com a eix dels recorreguts.
La Model de Barcelona tenia capacitat per a 675 presos. L'any 1987, hi havia més de 2.000 reclusos
Hi haurà 14.150 metres quadrats destinats a la construcció de 140 habitatges, que estaran als braços del panòptic. També comptarà amb un parc urbà obert i connectat amb els carrers Rosselló i Provença. Diversos són els equipaments públics que s'habilitaran al terreny: un espai memorial, un institut-escola, una escola bressol, un equipament residencial, un pavelló poliesportiu, un espai per a joves i per a economia social i solidària, i una aula ambiental.
Finalitza la visita i encara queda el plat fort. Al costat de la nostra porta de sortida, la sala de paqueteria on van deixar respirar per última vegada Salvador Puig Antich. Just en un requadre en què falten rajoles estava ubicat el garrot vil i, ara, un petit racó d'homenatge. Hi ha flors i els visitants contemplen el lloc exacte en silenci. Abans d'entrar-hi, l'Eva ens torna a parlar d'allò i s'emociona en fer-ho. Hem après a llegir-nos els ulls encara que s'amaguin darrere uns vidres. Empassa saliva i ens demana perdó. Voldria abraçar-la, però és el 2020.
Visita a La Model de Barcelona: quan vam voler entrar a la presó