Miguel Delibes Set a Sedano, Burgos
“Estimada amiga: des de fa cinc anys, que per tres vegades vaig ser operat de càncer, he conservat la vida però en una fase de semi inutilitat i impotència: No puc viatjar, no escric, no... En fi he deixat de ser jo”.
La destinatària d'aquesta carta signada el gener de 2003 per Miguel Delibes (1920-2010) era una estudiant de la Universitat Complutense de Madrid que sol·licitava una breu entrevista amb l'autor d'El camino. La seva petició va ser afectuosament rebutjada pel val·lisoletà que, en la darrera etapa de la seva vida, assegurava, no va tornar a ser el que era, ni a concentrar-se igual que abans i, més que de no poder agafar la ploma, es feia mal de “no poder fer servir l'escopeta contra les perdius vermelles”.
Expressions com aquesta podrien ser incompreses en aquesta era post millennial. L'obra del castellanolleonès ha perdurat, però, a deu anys de la seva mort i cent després del seu naixement, la seva figura humana i literària mereix una mirada nova lluny de valoracions superficials.
Miguel Delibes Setién durant el seu viatge per l'illa de Tenerife
Una de les filles, Elisa, proposava recentment que s'evitessin iniciatives ia “molt vistes” per commemorar aquests dos aniversaris i suggeria, per exemple, un cicle amb les pel·lícules favorites del seu pare. Sembla que François Truffaut i Federico Fellini es trobaven entre els directors de referència. Seria aquesta altra manera d'aproximar-se al cèlebre narrador, que va destacar des de la seva primera novel·la, L'ombra del xiprer és allargada (1947), amb què va guanyar el premi Nadal.
Per exalçar la vida al camp se'l va acusar alguna vegada al també premi Cervantes de reaccionari. En canvi, avui es podria pensar que els seus ideals fregaven els d'un antisistema, ja que la seva prosa s'elevava contra aquest suposat progrés que aixafa l'home i els seus valors.
Delibes es lamentava que haguéssim matat la cultura camperola per no substituir-la per res que valgués la pena i plorava la pèrdua del coneixement dels joves pel que fa a l'ús de les plantes i el respecte als animals.
"Les coses podien haver succeït de qualsevol altra manera i, tanmateix van succeir així", El Camino, 1950
Els que es puguin escandalitzar per la seva afició a la caça –d'animals petits, ja que va confessar al seu biògraf, Javier Goñi, que no era capaç de disparar a un senglar o un cérvol–, probablement també tinguin dificultats per entendre que Delibes fos un fervent ecologista, defensor de l'harmonia entre l'home i la natura, que ja ens va prevenir del canvi climàtic abans que tots en parléssim.
“La Terra està ferida de gravetat”, va dir el 2007. “Crec que encara és a les nostres mans salvar-la, però ¿ens posarem d'acord per fer-ho? Estem tan ben instal·lats a l'abundància que no és fàcil convèncer el veí que se sacrifiqui seriosament per impedir l'escalfament del planeta. El moment és crucial perquè l´home ens doni la mesura de la seva sensibilitat”.
La seva cap a aquella** Espanya buida** tan mentada avui dia el va convertir en un autor popular i molt llegit, els títols dels quals han resistit sobradament el pas del temps.
No va ser home de consignes ni de partits –per fer-se idea d'algunes de les seves opinions polítiques val la pena revisar El disputat vot del senyor Cayo , que va tenir a més una interessant adaptació al cinema–, encara que són conegudes les picabaralles amb Fraga.
Els atacs a la llibertat d'expressió van fer que dimitís del seu lloc de director del Nord de Castella, on havien crescut sota la seva influència grans periodistes com Francisco Umbral, César Alonso dels Ríos i Manu Leguineche.
El castellà va poder dirigir El País i no va voler, tampoc se'n va penedir. Home d'intuïcions més que no pas d'idees, va preferir bolcar-se en una obra de marcada voluntat ètica, concepte sovint rebutjat pel tribunal de la modernitat.
L'estudiós Ramon Buckley ho va qualificar de novel·lista inactual –en comparació amb “behavioristes” com Sánchez Ferlosio–, ja que s'ocupava de l'home com a individu, com a ésser únic, irrepetible i singular.
L'Espanya profunda va adquirir sota la seva perspectiva certes dosis de malenconia (diuen que era pessimista per naturalesa), però també de molta tendresa i amor pel paisanatge i els colors de les postals castellanes, aspres només en aparença, convidant el lector a recórrer-les amb ulls nous.
També tenia obertes conviccions religioses, que han pogut ser erròniament vinculades a cert conservadorisme, i un subtil sentit de l'humor que persisteix a la construcció dels seus personatges.
Els que li van servir per retratar la infància són particularment eterns: el Quico que “es repassa” a El príncep destronat, el Mochuelo que no vol marxar a la ciutat “a progressar” a El camí.
“Una harmonia, uns costums, un ritme, una manera pròpia i peculiar de viure” va ser el que va immortalitzar en aquesta última, més enllà dels paratges en vies d'abandonament, oa Los santos innocentes, que també va conèixer una cèlebre adaptació al cinema (que, segons diuen, li va resultar una mica tremendista).
Miguel Delibes Setién i Francisco Rabal durant el rodatge de 'Los santos innocentes', 1984
El seu impecable lèxic va ser molt ric alhora que senzill i accessible, i el seu esperit, sent ja octogenari, es va mantenir prou jove per no negar-se a una evolució. El que va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1975 fins a la seva mort, ocupant la cadira “e”, no creia que el llenguatge estigués patint un empobriment progressiu. “Canvia, simplement canvia”, va comentar en una de les seves últimes entrevistes televisives, mentre feia broma, això sí, sobre l'abundant ús dels neologismes.
** “Tornar a Miguel Delibes és no deixar d'aprendre a mirar”, ha dit fa poc José Sacristán,** que amb 82 anys s'ha volgut acomiadar de les taules protagonitzant l'adaptació teatral de Senyora de vermell sobre fons gris , l'homenatge literari de Delibes a la seva esposa, Ángeles de Castro.
La lectura dramatitzada d'El Hereje dirigida per José Luis Cuerda al Calderón s'ha vist, per desgràcia, frustrada a causa de la mort del cineasta, però durant tot el 2020 tindrem ocasió, a través d'altres homenatges (teatrals, jornades, reedicions, concerts). (a més d'una gran exposició a la Biblioteca Nacional d'Espanya), de redescobrir la seva mirada, també viatgera: toca rescatar Europa, parada i fonda (1963), Per aquests mons (1966), USA i jo (1966) i La primavera de Praga (1968), entre d'altres.
Les seves cròniques sobre el seu primer viatge a Amèrica, on va ser el 1955 convidat pel Cercle de Periodistes de Santiago de Xile, es van publicar a El Norte de Castilla sota el títol De l'altre costat del toll i també com a assaig a Un novel·lista descobreix Amèrica (Xile a l'ull aliè), el 1956 .La seva novel·la Diari d'un emigrant (1958), continuació de Diari d'un caçador, també va néixer d'aquelles experiències.
“M'agradaria que pensessin que no vaig ser una mala persona, amb això em conformaria”, va dir sobre el seu desig per passar a la posteritat. “Quant a la literatura, que vaig arribar on vaig poder però que vaig anar força lluny. Encara que no estic ni de bon tros segur d'haver-ho aconseguit”.
Recórrer els mateixos camins una vegada més serà tot un viatge.
Panoràmica de Sedano
EL SENYOR CAIG TENIA RAÓ FERRAN ZAMÀCOLA (Director de la Fundació Miguel Delibes)
Res no és casual a Delibes, com la seva manera d'abordar l'ecologia i l'abandonament inexorable del món rural
Per fi es troben sobre la taula. Està de moda parlar del medi rural i de la conservació. Avui ja ningú no dubta que són dues causes íntimament relacionades que cal defensar. Mitjans, científics, activistes, educadors, consumidors, fins i tot polítics...
Una gran majoria de la societat sembla haver entès la rellevància de la defensa del medi rural i el medi ambient, si bé encara ens falta molt camí per recórrer. Esperem arribar a temps.
Tot i això, que avui aquests assumptes estiguin “de moda”, que formin part de l'agenda política i es debatin als mitjans, no és una casualitat, ni fruit de l'atzar, sinó una conseqüència una mica tardana, cal dir-ho tot, de l'empenta d'alguns visionaris.
Gent que, com Miguel Delibes, es va atrevir a posar el focus en paisatges, sí, però també en sabers, oficis, usos i costums que s'estaven perdent, fins llavors transmesos de pares a fills, sense escrits pel mig, reconeixent la seva importància, dignificant els seus amos, donant-los veu. Homes, paisatges i passions. Pur Delibes.
Al final va resultar tenir raó el senyor Cayo amb la resistència a abandonar el seu poble. També la tenia Daniel el Mochuelo anticipant la nostàlgia d'una infància autèntica, salvatge i divertida, de la qual la natura era protagonista. No s'equivocava l'Azarías regalant afecte als animals i accentuant la seva tendresa amb la més feble de la família.
Res no és casual a Delibes. No es pot dir que fos un activista, però sí que va trobar maneres subtils, cert, i també més profundes, de parlar de qüestions que avui són alguns dels nostres principals desafiaments: l'ecologia i l'abandonament inexorable del medi rural.
Fa pocs dies, Àngels Cas va dir de Miguel Delibes que “no només va ser un mestre de com fer servir les paraules, també ho va ser de per què fer-les servir”.
Gràcies, entre altres, a ell, hi ha avui aquests temes sobre la taula de debat.
Miguel Delibes Seten muntat amb bicicleta a Sedano, Burgos
Aquest reportatge va ser publicat al número 138 de la Revista Condé Nast Traveler (abril 2020) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible perquè puguem gaudir-ne tots des de qualsevol dispositiu. Descarrega-la i gaudeix-ne.