Penya-segats de Loiba, a Ortigueira
Per molts és sabut que una de les millors maneres de descobrir Espanya és muntar-se en un cotxe i llançar-se a recórrer quilòmetres. La xarxa de carreteres rurals del nostre país discorre, de nord a sud, per paisatges d'arravadora bellesa i forts contrastos, travessant ciutats i pobles ancorats en el temps.
Molts dels road trips més emblemàtics, com la Costa Basca o les cales del Cap de Gata, ja estan saturats per turistes i curiosos, però encara queden, amagats a les cantonades de la nostra geografia, racons on un pot experimentar la sensació que es troba 'descobrint' i no visitant.
Les més septentrionals de les Ries Altes **(Ortigueira, A Barqueiro, Viveiro i Foz) ** figuren entre aquests llocs amagats que esperen a ser descoberts per un conductor que no tema recórrer quilòmetres.
Cap Ortegal, el final del teu 'road trip'
Situades al extrem nord-oest de la nostra península, el cap Ortegal i l'Estaca de Bars s'incrusten com a urpes a l'oceà Atlàntic, com si la terra volgués aferrar-se al veí salat, tossuda a renunciar a la seva naturalesa salvatge.
Entre els dits de granit, protegides per imponents penya-segats, s'obren amples ries que aixopluguen un ampli ventall d'espècies animals, i serveixen de llar a comunitats orgulloses de la seva terra i tradicions, durant molts segles aïllades a causa de la seva geografia, però que ara, gràcies a la xarxa de carreteres, s'ofereix, verge i encara per descobrir, el conductor curiós.
Les teulades de pissarra sobre cases emblanquinades indiquen al viatger que arriba a Foz que està abandonant Astúries i s'endinsa a Galícia.
Terra misteriosa, àmplia com el palmell d'una mà, solcada per milers de valls, rierols, boscos i muntanyes que serveixen com a escut i filtre de viatgers que busquen el típic turisme de sol i platja, les Ries Altes es desmarquen en esperit de les més accessibles i arxiconegudes Rías Baixas.
A l'extrem nord d'Espanya poden passar setmanes sense veure el sol i, potser per això, els gallecs han experimentat una història de núvols i clars, xàfecs i llum encegadora, glòries i desvetllaments, d'acord amb el clima que rega la seva terra.
Basílica de Sant Martí de Mondoñedo, a Foz
Ampla és Galícia i tan eclèctics com el seu clima són els seus territoris, havent passat per ells romans, sueus, gots i musulmans, deixant tots ells una empremta encara vigent. Tot i això, les Ries Altes, allunyades de les tradicionals vies de comunicació i banyades per un mar brau i poc segur, han mantingut una idiosincràsia particular.
Per comprendre l'aïllament d'aquestes terres, és recomanable creuar la ria de Foz i acostar-se a la Basílica de Sant Martí de Mondoñedo, una interessant església romànica que resumeix als seus murs una història d'aïllament, refugi i defensa.
Fins aquí van arribar, empesos pels vents atlàntics, centenars de famílies romà - bretones que fugien de la guerra i les invasions a Gran Bretanya, provocades per l'abandó de l'illa per part de l'Imperi Romà al segle V.
Es van instal·lar entre els pins i el granit, en una terra molt similar a l'oest d'Anglaterra i Gal·les, d'on procedien, mantenint la seva identitat bretona durant la dominació sueva, i resistint, enganxats a la costa, amagats darrere les boires de les muntanyes, la invasió musulmana de l'any 711
La basílica de Sant Martí de Mondoñedo, on s'havia mantingut la regla cèltica, va oferir refugi als bisbes gallecs que escapaven dels àrabs, convertint-se en la primera església catedral de l?Espanya cristiana.
Platja d'Àrea
Celta és, veritablement, el paisatge que s'entreveu darrere dels vorals de la carretera, en direcció a Viveiro. Les àmplies platges, retallades per penya-segats xats, esquitxades de cases blanques i aïllades, ofereixen un paisatge similar al gal·lès oa l'escocès, sempre bressolat pels forts vents atlàntics.
Sobre un esperó de roca, impertorbable per força del mar, es troba el Castro de Fazouro, evidenciant la vinculació que, des d'antic, els pobladors de les Ries Altes han tingut amb l'ample oceà que els cobreix les esquenes.
No obstant això, la relació entre tots dos discorre a través de una corda fluixa d'amors i desgràcies, doncs el mar no entén amistats. Un bon exemple d'això el trobem tot just treure el cap a la ria de Viveiro: des de la carretera podrem entreveure, enganxada a la riba est de l'estuari, la platja d'Àrea, on fa una dècada els arqueòlegs van desenterrar les ruïnes d'una població romana i medieval que, segons les llegendes del lloc, va ser sepultada per una terrible marea viva que va adormir la regió durant segles.
Pels carrers de Viveiro
Viveiro, en canvi, és una vila viva i alegre, que muta de pell a l'estiu per rebre els turistes i banyistes que s'acosten als excel·lents allotjaments rurals que ofereixen els voltants. Aquí es congreguen tots els heavies d'Espanya durant el Resurrection Fest, envoltats de productes com les zamburinyes, el ratxo i els vins blancs de paladar afruitat, que fan de la vila tot un referent gastronòmic.
Només cal perdre's entre els carrerons medievals de Viveiro per trobar una taverna on calmar la gana que provoquen les hores de cotxe, i caure en somnolència bressolats pels versos de Nicomedes Pastor Díaz, el més famós dels romàntics espanyols, i natural de la vila.
Sobre els mariners i viatgers, Pastor Díaz va versar: “Incert solcat de l'Oceà, / que davant la seva erma immensitat perdut / rumb busques al terme llunyà de l'hemisferi antípoda amagat, /segueix, segueix atrevit, el teu audaç i segur vol / I allà als alts mars t'abalança / la seva immensa solitud és la teva esperança / la teva guia és al cel”.
Un cop descansats, no convé desoir els versos de qui va ser el poeta més conegut d'aquestes terres, per la qual cosa cal seguir, seguir cap a l'oest, rumb a la ria d'O Barqueiro.
O Barqueiro
La carretera discorre per turons que treuen el cap a caps verds i grisos com el cel que cobreix el viatger. De sobte, Lorenzo treu el cap, i llavors és moment de submergir-se en les tèbies aigües de la platja d'Àrea Longa, situada a la mateixa ria d'O Barqueiro, tot un paradís natural per als amants de la soledat i els esports aquàtics com el surf de vela o l'stand up paddle.
L'Estaca de Bars serveix com a teló de fons al bany, i pocs poden resistir la temptació d'assecar els seus cabells mullats amb el bufar continu del vent, oberts els braços, suspesos en l'aire per la força de la Natura, abocats als penya-segats profunds.
Sempre ventada, la sinuosa carretera que porta a l'extrem nord de la península ibèrica permet veure des de les altures la coqueta ria d'O Barqueiro, una miniatura de les seves germanes grans, les ries d'Arousa i Vigo, solcada per bancs de sorra on s'afanyen mariscadors i barques pesqueres.
Des de dalt, el far de Bares no només vigila el trànsit marítim: milers d'aus migratòries passen pel costat de la gran roca de l'Estaca en els llargs viatges de nord a sud, d'est a oest, oferint als amants de l'ornitologia un observatori privilegiat.
Estaca de Bars
Entre cap Ortegal, visible des de l'Estaca com la cua espinada d'un immens drac que se submergeix al mar, i Bares, s'obre la costa més agresta d'Espanya, consistent en alts farallons granítics que ofereixen molt pocs refugis naturals als marins sorpresos pel temporal. Els restes i històries de naufragis traumàtics abunden entre les poblacions de la comarca, acostumats a veure com l'oceà que els subministra aliment i treball es porta als seus éssers estimats.
Enmig de tal laconisme, s'obre Ortigueira, una vila amb aires burgesos en un territori eminentment rural i pescador, que pretén lluir fina i elegant entre els boscos i les xarxes, com una senyora vestida de diumenge envoltada de sobris abrics pagesos.
Orgullosa de la seva idiosincràsia, Ortigueira acull cada any el Festival do Mondo Celta, una trobada internacional que reuneix grups de folklore cèltic provinents tant de Galícia com de França, Irlanda i Regne Unit, inundant de so de gaites una vila que durant la resta de l'any roman silenciosa i reflexiva, proporcionant als seus habitants una vida tranquil·la i sense les pressions pròpies del món urbà.
Així ens ho expliquen al Mesón O Malecón , on els veïns maten la gana pròpia de la mitja tarda a base de tapes de lacó, pop i calamars, regades amb l'omnipresent vi blanc de la terra, sense poder esperar a un sopar que serà també quantiós.
A Galícia es menja, i molt bé: això ho sap tothom. Però el que no se sap és que, a 20 minuts d'Ortigueira, pot fer-se la digestió sobre els penya-segats de Vixía de Herbeira, els més alts d'Europa continental, que s'estenen entre el cap Ortegal i el bonic poble de Sant Andreu de Teixit.
Aquí, les Rías Altas ens llancen un darrer repte: apagar el motor del cotxe, baixar, i emprendre la recerca d'un dels bancs més cèlebres d'Espanya, tribuna inigualable per a un capvespre inoblidable. Una pista: facin com Don Quixot, mirin sota les aspes dels altíssims molins, sense deixar-se distreure pel brunzit, i trobaran el penya-segat dels gegants.
Penya-segats a Sant Andreu de Teixit