Maria Vinyals amb el seu oncle el Marquès de la Vega d'Armijo
No recordo quan ni a qui el vaig llegir descriure les ries gallegues com una “llengua de mar que s'endinsa al terrat per besar-la de prop”. Disculpin-me la mala memòria. És allà, en una d'aquelles intrusions marines on comença, ja fa molts segles, aquesta història que parla de un castell llegendari, de guerres medievals, romanços i el llegat desconegut d?una dona excepcional.
El Castell de Soutomaior , a la província de Pontevedra , és un dels llocs més fascinants de les Ries Baixes.
La majoria dels qui visiten la zona, segurament, ho desconeguin; però aquells que decideixen visitar-lo, possiblement, ho facin moguts per la bellesa dels seus frondosos jardins on destaquen les seves colorides camèlies -aquelles flors que, originàries del Japó, van trobar a terres gallegues el millor ecosistema en què créixer-.
Vista des de l'aire del Castell de Soutomaior
Però també n'hi ha que arriben fins a aquesta fortalesa per el seu passat històric, per recórrer els seus murs, torres i estances; totes elles en un estat de conservació excepcional.
La seva història comença al segle XII, sent el castell testimoni de tota mena de lluites, guerres, successions, setges, destruccions, tortures, traïcions i històries d'amor. Va ser des d'allà des d'on Pedro Madruga, un dels més llegendaris nobles galaics, va expandir el seu poder per tota Galícia Meridional al segle XV. Però aquells agitats temps de grandesa no van durar per sempre i la fortalesa va acabar caient en l'oblit i en un terrible estat d'abandó durant molt de temps.
Va haver d'arribar a finals del segle XIX perquè Antonio Aguiar i Correa, VIII Marquès de la Vega d'Armijo, heretar-se l'immoble. El noble es va enamorar profundament de la seva bellesa i el va transformar en residència d'estiu. Va ser llavors quan el Castelo de Soutomaior es va convertir en un centre d'interacció política i per les seves distingides estades passaven ministres, ambaixadors, aristòcrates i fins i tot el rei Alfons XII.
Va ser allà mateix on un 14 d'agost del 1875 va néixer Maria Vinyals i Ferrés, neboda de Zenòbia Vinyals -esposa d'Antonio Aguiar i Correa-. I és just aquí, en aquest precís moment, quan la nostra atenció es bifurca i el castell comença a compartir protagonisme amb aquesta gran dona nascuda en una fortalesa medieval.
La vida de Maria Vinyals està lligada al castell de Soutomaior
La vida de Maria Vinyals està lligada, des de la seva infància, al Castell de Soutomaior, ja que no només va néixer allà, sinó que, també, va passar llargues temporades i va indagar en la seva història. Però, qui va ser aquesta dona, per què estem dedicant aquest espai i per què no n'hem sentit a parlar abans?
Vinyals va ser una dona molt important a la seva època, pionera del feminisme i el sufragisme gallec. Va ser precursora a la dedicació a causes socials i del seu gènere a la seva regió, acadèmica de la Reial Acadèmia Gallega, membre de l'Ateneu de Madrid, escriptora, rebel, compromesa, políglota, conferenciant, dissertadora i viatgera. Tot i això, si la vida i obra de les seves contemporànies i amigues com Carmen de Burgos o Emilia Pardo Bazán van transcendir poc, la seva encara menys.
Segons el professor d'Història Antiga i arqueòleg Diego Piay Augusto, autor del llibre Maria Vinyals, la dona del futur: Set vides sota l'ombra d'un castell , per comprendre la figura d'aquesta gallega cal ubicar-la en un context molt concret: el Castell de Soutomaior.
Vinyals no només va viure i va créixer allà, sinó que va acabar heretant-ho -després de la mort del seu oncle- i, després d'una àrdua i complexa investigació, va publicar una obra, l'any 1904, on recollia totes les dades que va poder recopilar sobre aquella fortalesa que l'havia vist créixer. Un compendi que, avui dia, continua sent fonamental per conèixer a fons aquest castell. Ella mateixa escriu sobre els motius que la van impulsar a fer aquest treball:
“Nascuda al Castell mateix, havent crescut sota els frondosos castanyers del seu parc, batejada i casada a la seva capella, i amant, com a gallega, de la meva terrinya, m'he interessat sempre moltíssim per tot quant a aquells vetustos murs es refereix, i més d'una vegada va acudir a la meva ment la idea de dedicar els lleure de l'estiu, que passo sempre a Sotomayor, a recopilar documents i restablir la ignorada història de la fortalesa que segueix dominant la vall”.
Tot i la seva posició social d'alt bressol, els forts ideals de Vinyals no encaixaven gaire amb els d'altres dones de la seva classe, ja que, des de molt primerenca edat va tenir una especial sensibilitat cap a les causes feministes. Cosa que el va portar a guanyar-se el sobrenom de La Marquesa Roja.
Possiblement, va ser el seu segon marit, el doctor cubà Enrique Lluria, de profundes conviccions socialistes, la figura determinant perquè l'escriptora es llancés, definitivament, cap a aquests principis que ja estaven presents al cap des de feia temps.
Portada del llibre sobre María Vinyals escrit per Diego Piay Augusto
Al seu llibre, Piay escriu: “El 1905, les llibreries de Madrid exhibien una novetat editorial que portava per títol Rebelión i que podia adquirir-se per tres pessetes. En aparença, una novel·la de caràcter tràgic que narrava l'infortuni d'una certa Llúcia, Vescomtessa de la Lora del Riu, els amargs dels quals laments pel seu desafortunat matrimoni amb Álvaro inundaven totes les pàgines. L'obra comptava amb altres personatges ben caracteritzats, com Jorge; el Baró Ashfelt; o el Duc de Cazalla, oncle de Lucía”.
L'autoria de la novel·la semblava correspondre a un nom estrany: Joyzelle. Però sota aquest curiós pseudònim es trobava Maria Vinyals qui, presa d'un primer matrimoni fallit i de conveniència, amb Juan María Nepomuceno, VI Marqués de Ayerbe, havia decidit trencar les lligadures i explicar la seva història, emmascarant-la després de la ficció d'aquesta novel·la en què ella era Lucía, el seu marit estava representat per Álvaro, el seu estimat oncle era el Duc de Cazalla i Jorge era ni més ni menys que l'home de qui estava enamorada i amb el que acabaria casant-se en segones núpcies: Enrique Lluria.
Segons Diego Piay, Enrique i María “compartien ideals socialistes, la preocupació per la humanitat i la defensa de la importància del rol de la dona dins de la societat”. A més de tot això, tots dos van compartir la prole heretada dels seus matrimonis precedents -doncs Enric era vidu- i el fill que van tenir en comú mentre residien a Madrid: Antonio, Enrique, Emília, Teresa i Roger Pelayo.
Va ser durant l'estiu de 1910 quan aquesta nova família es va traslladar, definitivament, al Castell de Soutomaior, per poder, així, fer créixer els seus fills sota l'empara d'aquelles muralles que van aixoplugar l'escriptora. O, potser va ser pels paisatges que es contemplen des dels seus merlets, pels records que havia acumulat en aquell lloc de la seva infància o per fer-ne un lloc on tornar a començar.
Retrat de Maria Vinyals
La veritat és que el seu trasllat va convertir el Castelo de Soutomaior, una vegada més, al nucli d'atracció de personalitats i artistes. Com és el cas de Joaquín Sorolla, qui, fins i tot, va arribar a retratar La Marquesa Roja en un parell d'ocasions, encara que no se sap el parador d'aquestes obres.
Va ser durant els anys que hi van viure quan Enrique Lluria va començar a valorar la possibilitat de crear un sanatori a l'entorn d'aquella fortalesa medieval que ara els servia de casa. La decisió va ser un èxit i la fama del doctor cubà va assolir el seu zenit. Cada cop més pacients arribaven a la seva clínica i la propaganda ho anunciava com un centre sense igual:
“Els neurastènics trobaran un medi ambient excepcional, per l'aïllament i repòs que es gaudeix als jardins i boscos de pins, cedres i eucaliptus que envolten el Sanatori, així com als frondosos castanyers, que expliquen segles d'existència. El Lletrat i l'Arqueòleg ample camp de recerca; el Naturalista una flora incomparable i variadíssima. Els aficionats als esports, preciosos lavabos, pesca abundant i jocs de sport”. El castell era, aleshores, un sanatori, un complex de repòs i un autèntic centre cultural i esportiu.
Així doncs, aquell castell que va començar sent una fortalesa medieval i que es va veure arrossegada a l'abandó, va ser convertida en una residència estiuenca aristocràtica, en un complex hospitalari i un centre cultural.
Finalment, el sanatori va haver de tancar per dramàtiques vicissituds de les seves vides -relacionades amb problemes econòmics que María Vinyals arrossegava a causa del seu anterior marit i pels seus ideals polítics-, cosa que va propiciar que el matrimoni perdés la propietat i haguessin de marxar de nou a Madrid, el 1917.
Tot i això, encara la història del Castelo de Soutomaior continua. Que el llegat de Maria Vinyals també ho faci.
Gravat del Castell de Soutomaior