Refugi 307
Al llarg de la Guerra Civil Espanyola la ciutat de Barcelona va ser bombardejada en nombroses ocasions. Testimonis dels primers atacs afirmen que els barcelonins desconeixien que poguessin ser agredits així, de fet, temien més un atac químic que no pas una agressió des del cel o des del mar. Per aquest motiu, quan els primers avions van començar a sobrevolar Barcelona amb la intenció de llançar les bombes, molts nens pujaven corrents als terrats de les cases per veure'ls de prop.
Després dels primers bombardejos, les autoritats locals van crear la Junta de Defensa Passiva per posar en marxa les mesures que calguessin per salvaguardar les vides de la malmesa població civil. Al principi es van habilitar els soterranis de les cases i els túnels de la xarxa de metro per amagar-se del terror . Però no n'hi va haver prou ja que els atacs tant per aire com per mar es van intensificar i els barcelonins ja no sabien què fer per protegir les seves vides i les dels seus.
Per aquesta raó, la població civil va començar a construir refugis al subsòl de la ciutat . Com la majoria d'homes joves estaven al front, els encarregats de perforar el subsòl eren persones grans i nens que, amb bec i pala, van foradar la ciutat. Es van arribar a crear més de mil però avui dia només se'n conserven uns quants. El més destacat i que, a més, es pot visitar, és el Refugi 307, al peu de la muntanya de Montjuïc. Aquest espai el gestiona el Museu d´Història de Barcelona , que aglutina diversos emplaçaments històrics disseminats per la Ciutat Comtal.
LA VIDA SOTA LES LLAVORS
El **Refugi 307** podia acollir unes 2.000 persones al llarg dels seus 400 metres de túnels. Comptava amb tres entrades –evitant així quedar atrapats si se'n quedava bloquejada una– i encara avui es poden veure diversos espais com els lavabos o la infermeria en què es donaven els primers auxilis a les persones que entraven ferides per la metralla. I és que la gent, una vegada sonava la sirena que els alertava d'un bombardeig imminent, tenia molt poc temps per arribar als refugis –a penes dos minuts-, per la qual cosa arribar sans i estalvis als caus, de vegades, era gairebé missió impossible.
Els bombardejos , a excepció dels esdevinguts durant tres dies al març de 1938, solien durar unes dues hores. Durant aquest temps les persones que es trobaven als refugis devien respectar unes normes de convivència. Les dues més importants eren ser optimistes i no parlar ni de política ni de religió per evitar possibles enfrontaments. Sembla paradoxal que als refugis de la Barcelona republicana no es pogués conversar sobre aquests assumptes però cal recordar que el maig del 1937 hi va haver un cruent enfrontament entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb 400 morts i més de 1.000 ferits, per la qual cosa els ànims al bàndol republicà estaven força soliviantats.
Encara viuen alguns dels nens, avui ancians, que es van arribar a aixoplugar al Refugi 307. Alguns recorden com a l'entrada els donaven un pal de fusta per mossegar-lo quan explosessin les bombes evitant així problemes a les orelles. O com molts d'ells jugaven a la sala que es va construir perquè poguessin passar una estona entretingudes alienes a la barbàrie exterior.
En acabar la Guerra Civil Espanyola, la majoria de refugis van caure en l'oblit. Molts van ser destruïts amb l'ampliació del metro i amb la construcció daparcaments. La zona est del Refugi 307 va ser reaprofitada per una fàbrica de vidre com a forn i magatzem mentre que l'entrada oest va ser ocupada per una família de Granada que hi va viure durant força anys a l'època del barraquisme, un fenomen que va caracteritzar el paisatge urbà de Barcelona fins a principis de la dècada dels 90 del segle passat.
Seguir @marichusbcn
*** Potser també t'interessi...**
- Raons per les quals (encara) estimo Barcelona
- Cafès bonics de Barcelona
- 46 coses que només entendràs si ets de Barcelona
- Guia de Barcelona
Barricada a Barcelona