Les celebèrrimes Cases Penjades de Conca
Per si mateixa, Conca tindria els seus motius per ser catalogada com a abstracta: se situa en un enclavament impossible, les costes costerudes repten qualsevol bessó entrenat, la seva arquitectura antiga és tota una proesa... A més, a algú se li acudeix millor adjectiu per qualificar les figures que la natura ha esculpit al seu gust a la propera Ciutat Encantada ?
Conca comptava amb fonaments perfectes per esdevenir el lloc d'inspiració per a nous creadors. La presumpta invisibilitat li permetia ser el germen de tallers d'artistes que treballaven amb absoluta tranquil·litat, lluny dels ulls de la censura. Però sobretot, va ser crucial la influència de dos artistes locals i dels seus estudis, Gerardo Rueda i Gustavo Torner . Aquests acullen la tercera pota d'aquest banc, Fernando Zóbel i junts funden el que fins aleshores semblava una utopia: el Museu d'Art Abstracte Espanyol.
Aquest oasi va atreure nombrosos col·legues contemporanis, que se sentien abraçats per un ambient que els comprenia, amb llocs on exposar, on inspirar-se i on conversar. Antonio Saura o Manolo Millares van arribar a comprar-se una casa al Casc Antic . La densitat d'artista per metre quadrat es va elevar a unes cotes insospitades per a aquest humil enclavament. Poques vegades a la Història, una ciutat espanyola va acumular tant artista com ho va fer Conca a la dècada de 1960.
No obstant això, no és aquest fet el que dota l'urbs manxega d'una singularitat notable. El curiós és que l'art abstracte s'ha apoderat de les seves icones i no conviu paral·lelament a l'esdevenir del turisteu rutinari , sinó que se'n fa protagonista voluntari. En són un exemple clar les Cases Penjades, imatge de nombrosos souvenirs i postals que, no obstant, per dins guarden una gratificant sorpresa.
La més famosa de totes elles, la Casa del Rei, és la seu de dit Museu d'Art Abstracte . Gestionat des de 1980 per la prestigiosa Fundació Juan March, aquest espai és un xoc frontal entre allò rural del seu disseny d'interiors i les obres que poblen les seves obertures i parets. És tot un laberint, una successió d'escales, salonets, finestres, passadissos on gaudir de la seva col·lecció. Potser és per la seva original disposició, per la seva utilització de les estances o per les vistes que ofereix de la gola del Huécar, però no cal concentrar-se a les seves obres per tenir una visita enriquidora. La col·lecció és tota una demostració de saber seleccionar, donant la seva justa importància a cada escola, a cada creador en un exercici de ponderació i diplomàcia sublim. Només es regeix per les exigències del seu nom: és art abstracte creat per artistes espanyols.
Interior del Museu d'Art Abstracte Espanyol
Buscant el dit fotó de portada de Facebook, el visitant abandona aquest recinte per baixar fins al pont de Sant Pau, des d'on es fa la típica instantània. Aquesta passarel·la de ferro centenària uneix les dues ribes de la profunda gola conduint el visitant fins a la següent parada obligatòria: el convent de Sant Pau. La fórmula es torna a repetir amb èxit. Un antic edifici és 'ocupat' per l'avantguarda transformant-lo en un bell engendre eclèctic i dialogant. A la seva església hi ha el **Espai Torner**, un lloc dissenyat per exhibir l'obra d'un del pioner Gustavo Torner en ple silenci conventual, sota els seus arcs gòtics. La crisi ha provocat que, per ara, estigui tancat amb aspecte a obrir en un futur no gaire llunyà, esperem.
La relació d'Antonio Saura amb Cuenca fa una volta de rosca més per establir-se com una mica més profund i etern. Aquí va morir fa 14 anys i va ser el mateix Ajuntament qui li va permetre escollir un edifici com a seu de la seva Fundació i llegat. El mateix artista va triar un palauet del Segle XVIII, la Casa Zabala, on avui es recullen diverses col·leccions privades i personals. La visita no defrauda, completant un tríptic de llocs prototípics de Castella (amb la seva sobrietat cromàtica i varietat arquitectònica), amb el cor abstracte. Una nova utilitat que no grinyola, que no sembla com un caprici postmodern, que marida harmoniosament.
Però seria injust dir que aquí s'acaba tot , que Cuenca s'ha paralitzat amb els últims cops de cua d'aquesta generació. En lloc de posar un punt final i deixar els seus ja coneguts emblemes turístics com a arguments de sobres, ha preferit seguir trencant els seus ferris i molt estètics motlles medievals.
Possiblement, sense ells no podríem gaudir avui del Museu de les Ciències , un centre que segueix el model d''ocupació' de vells edificis, omplint cases del vell call de ciència, amb un planetari molt arreglat inclòs. Però potser l'empremta és més evident a la jove estació de l'AVE, anomenada Fernando Zóbel en reconeixement a l'àrdua tasca que aquest va dur a terme a la ciutat, col·locant-la al mapa de les Avantguardes de segona meitat del Segle XX. El seu disseny sembla fer-li un homenatge en condicions, ja que les plaques metàl·liques que la recobreixen les podrien haver signat fàcilment contemporanis com Oteiza o Chillida. Una porta d'entrada perfecta que preludia els tresors.
**L'últim exemple de l'idil·li de Conca amb allò modern és Ars Natura **. Aquest espai s'autodefineix com a Centre d'Interpretació de les singularitats del territori de Castella-la Manxa, de la seva biodiversitat i de la interacció de l'home amb l'entorn. Bé, siguem sincers, tret que un sigui un apassionat del tema, la seva visita no és un 'must'. Això sí, pal·liant l'escàs interès que pot suscitar en el viatger comú el seu objectiu primordial és la situació i el disseny exterior. Aprofita la seva col·locació al Cerro Molina, vell mirador que ofereix una panoràmica genial del Cas Antic, per estructurar-se en forma de grans finestrals, balcons moderns des d'on contemplar, millor, la ciutat.
Els més metafòrics asseguraran que són les lents perfectes per a qui ja coneix Conca, per a qui ha aprofundit i furgat als seus carrers fins a trobar l'art. Sens dubte, és una experiència que cal viure.
Els edificis sostenibles d´Ars Natura